17.6 C
Felanitx

setmanari d'interessos locals

Divendres, 22 octubre 2021
Foto de Javier Català (https://javiercatala.studio/)
Share on facebook
Share on twitter
Share on whatsapp
Share on email

Molts veïnats de Felanitx es deuen haver adonat de l’embranzida de Sa Fundació els darrers mesos: presència creixent en xarxes i mitjans, activitats de tot tipus per a infants, joves i no tan joves, conferències de temàtica diversa, una estimulant exposició de fotografia per a la Nitx de l’Art, noves donacions per al seu catàleg… Gran part de la responsabilitat en aquest reviscolament recau en la nova gerent, n’Amàlia Salas López-Cepero, historiadora de l’art nascuda a Felanitx el 1984. Formada a més amb un màster en Patrimoni Cultural a la UIB, especialitzada en història de la fotografia i amb un talent comunicador prou conegut ja a la vila, n’Amàlia sembla «dissenyada» per liderar Sa Fundació, un museu «amb l’encant d’una cambra de les meravelles» conformat per al voltant de 1.500 peces aportades pels mateixos felanitxers durant els seus quasi seixanta anys d’història. El proper 3 d’octubre encetarà amb la col·laboració de l’artista local Caterina Amengual un cicle d’activitats dins la iniciativa de la Xarxa de Museus de Mallorca «La tardor als museus», que culminarà a començaments de novembre amb visites teatralitzades de la mà de la companyia felanitxera Mai Som Tots Teatre. I és que quan una part del cos es mou, per força n’hi ha d’altres que l’acompanyen. 

No tenia ni idea de la vostra ascendència peninsular, i la veritat és que m’ha sorprès. Pensava que éreu felanitxera d’arrel i soca-rel.

Tothom se’n sorprèn. Com que la gent m’ha mallorquinitzat el nom…

Creis que la vostra forta identitat felanitxera es pot deure precisament a l’origen peninsular?

No, no té per què. Jo tenc molt clares les meves arrels, i també tenc molt clar els motius pels quals els meus padrins varen venir aquí. I tenc molta consciència de classe, sé perfectament d’on venc: som una família d’obrers. Segurament som tan felanitxera perquè he nascut aquí, he crescut aquí, som d’aquí i tampoc conec una altra cosa! Mai he estat d’aquestes famílies d’origen peninsular que xerraven de “mi pueblo, mi pueblo”. Jo escoltava els meus companys de classe dir això i pensava: “però, mem, no hem nascut tots aquí? “El pueblo” serà el de ton pare o ta mare, però el teu és aquest!”

“no saps el que hi ha aquí dedins! És brutal! A més, la immensa majoria són de donacions de particulars felanitxers. És un museu col·laboratiu, ha estat la societat qui l’ha fet

 

El vostre interès per la història és molt immediat, molt de conèixer directament l’entorn.

Ja de petita tenia molta curiositat per conèixer les coses que havien passat aquí, al voltant meu. Quan jo anava a escola no es feia difusió del patrimoni del municipi, es xerrava de la història més com el relat històric, que si Revolució Francesa, que si tal, però no d’allò que ens envoltava, allò que vèiem cada dia en sortir de ca nostra. Això afortunadament està canviant, ara sí que hi ha una altra manera d’aproximar-se a la història.

Malgrat això, el vostre interès se centrà en la història de l’art i no en la història a seques. Per què? 

Em cridava molt l’atenció que les idees d’un temps determinat poguessin quedar plasmades damunt una obra. De fet, després el camí m’ha duit a fer educació artística. He fet feina en museus pràcticament des que vaig acabar la carrera.

“Pareix que la gent ha d’anar als museus a estar calladeta, i no. Jo veig els museus com a centres culturals: s’hi han de fer activitats, s’ha de difondre el fons”

 

I quina visió en teniu, del paper dels museus? 

De vegades pareix que som institucions ancorades al segle XIX, que no ens hem modernitzat. Basta que sigui l’espai que no es modernitzi, com aquí a sa Fundació, que té aquest encant de cambra de les meravelles… No es tracta de modernitzar l’espai sinó l’actitud, les coses que s’hi fan, com la institució s’acosta al públic. Pareix que la gent ha d’anar als museus a estar calladeta, i no. Jo veig els museus com a centres culturals, avui en dia: s’hi han de fer activitats, conferències, s’ha de difondre el fons que tens, la feina que fas…

Ara es pot entendre millor la tasca de comunicació que feis a sa Fundació. I comunicar és precisament una de les vostres habilitats naturals.

Des que feia les visites guiades sempre m’han dit que som bona comunicadora. És ver que no tothom serveix per fer visites guiades, però pensa que jo n’he fet amb gent des dels tres anys d’edat fins a adults, en diferents contexts. 

Durant uns anys en fèieu una a Felanitx el Dia de les Illes Balears, que va tenir bastant d’èxit. En què consistia?

La iniciativa va sorgir de la regidoria de Cultura. El primer any va tenir bastant d’èxit i el segon, en comptes de fer-ne una, vàrem decidir fer-ne dues. L’any següent fer una altra vegada el mateix em feia un poc de vessa i decidírem començar amb rutes temàtiques. En férem una sobre arquitectura urbana, sobre les cases de Felanitx: anar a les cases i explicar de quina manera Felanitx va anar adaptant els estils arquitectònics. Més endavant se’m va proposar ser la comissària d’una exposició sobre la gerreta felanitxera. Em vaig encarregar de comissariar la part històrica, fent una recerca d’aquestes peces arreu de Mallorca. I va ser fent aquesta recerca que em vaig adonar del potencial de la història del patrimoni industrial a Felanitx, i clar, a partir d’aquí ja vaig decidir que la següent ruta temàtica, la darrera, seria sobre el patrimoni industrial de Felanitx. Vàrem xerrar de les gerretes i d’altres moltes coses, i acabàrem al Sindicat, que ens va donar peu a xerrar del vi i d’aspectes d’aquesta indústria que molta gent desconeix.

Coneixeu com pocs la història de Felanitx, teniu formació artística i experiència museística, capacitats comunicatives… no us mancava res en arribar a Sa Fundació?

La meva mancança era no conèixer Sa Fundació. Hi havia estat, però no era conscient del potencial que tenia. 

La menyspreàveu?

Sí.

Creis que en general està menyspreada?

Sí. Per ventura menyspreada no és exactament la paraula, però crec que roman desconeguda. Jo sí la vaig menysprear, perquè jo tenc experiència sobre el tema. Pensava «bah, això és un etnogràfic». I llavors, quan vaig arribar aquí i vaig veure el fons que teníem, totes les peces que hi ha… El catàleg compta amb 1.449, i si hi sumam l’inventari de totes les peces que no estan catalogades… no saps el que hi ha aquí dedins! És brutal! I cadascuna explica una part de la història de Felanitx. A més, la immensa majoria són de donacions de particulars felanitxers. És un museu col·laboratiu, ha estat la societat qui l’ha fet.

Quines diríeu que són les peces més emblemàtiques?

He d’aclarir que quan ens referim a les peces més importants per ventura la gent es pensa que mencionarem les que tenen més valor artístic, i no és necessàriament així. Poden ser les més representatives del poble malgrat no tenguin la qualitat que s’espera dels grans mestres de la història de l’art. Tot ho hem de contextualitzar. N’hi ha moltes, però si haguéssim de destacar algunes peces jo diria les olletes de sa Mola, per la història que representen; els retrats que va comanar en Cosme Bauçà dels felanitxers il·lustres; i crec que la peça més emblemàtica de Sa Fundació seria la gerreta felanitxera. Una altra peça que destacaria seria una fotografia feta el 1893 pel primer fotògraf felanitxer que coneixem, en Llorenç Joan Bennàssar, que va emigrar a San Pedro, a l’Argentina.

Com us imaginau el rol de Sa Fundació a la vila? 

M’agradaria que fos un punt de trobada. Que la gent comptàs amb Sa Fundació com a un lloc on anar-hi, un lloc on saps que hi passaràs una bona estona coneixent la teva pròpia història. 

Share on facebook
Share on twitter
Share on whatsapp
Share on email

darreres notícies

et pot interessar