10.6 C
Felanitx

setmanari d'interessos locals

Dilluns, 24 gener 2022
El far de penyíscola
El far de penyíscola
Share on facebook
Share on twitter
Share on whatsapp
Share on email

Al meu davant, a la pantalla de l’ordinador, una foto antiquíssima amb tons torrats. Hi ha els meus avantpassats, la meva família. Esperen que l’home encaputxat amb tela negra faci el flaix i quedi immortalitzada per a la història. La fotografia és del far de Peníscola, a Castelló, l’any 1903, on els meus padrins visqueren des de l’any 1903 al 1906. La història sempre relacionada amb la mar. El meu padrí faroner que va canviar devuit vegades de far, trescant la Mediterrània, compartia les tasques del far amb un altre faroner de Madrid, sovint tot sol perquè la dona i els fills preferien la ciutat al desert del far, encamellat dalt de les roques i un castell de veïnat amb escala de vertigen per on les males llengües deien que s’havia escapat el fantasma o el Papa Luna en persona.

A Peníscola el far està aferrat a un castell monumental i tenebrós, de passadissos secrets, parets gruixades, un bufador, que a la meva tia li feia por, torres amb espitlleres i torre de l’Homenatge com en tots els castells. I allà el Papa Luna., Benet XIII, s’hi va fer fort, mentre l’església s’esbatussava escollint tres papes a l’hora i intentaven enverinar-lo, tot un exemple cristià. Tanta va ser la tossuderia del papa que les expressions catalanes “algú es manté tretze són tretze”, quan és caparrut, o que “hi està entretzenat” en referència al seu nom, Benet XIII, han quedat per a la història.

L’any 1389 l’Església catòlica es barallà entre si, seguint la línia de tots els humans i es va originar un cisma. El papa de Roma s’enemistà amb els de França, que havien anomenat Benet XIII, amb el suport de la Corona d’Aragó, Escòcia, Castella i Navarra. Però també, com tots els humans, que traeixen quan els convé pels propis interessos; l’any 1397, l’Església francesa, que en un principi li havia donat suport, refusà decantar-se per cap dels dos Papes i l’any 1398 es manifestà contrària a Benet XIII. De fet, aquest any, Benet va ser assetjat en el seu Palau d’Avinyó i auxiliat per Martí l’Humà, que no pogué remuntar el Roine pel poc cabal que duia el riu, però aconseguí que es concedís una treva de tres mesos als assetjats.

Martí I d’Aragó i Martí I de Catalunya-Aragó (Perpinyà, 29 de juliol de 1356 – Barcelona, 31 de maig de 1410), que fou sobirà dels territoris de la Corona d’Aragó amb els títols principals de rei d’Aragó, de Mallorca, de València i de Sardenya, Còrsega, i comte de Barcelona, del Rosselló i de la Cerdanya, del comtat d’Empúries i, a la mort del seu fill Martí el Jove, el regne de Sicília; es va casar amb Maria de Luna, parenta del papa. La seva mort sense descendència masculina legítima va suposar la fi de la dinastia barcelonina i tot seguit un interregne fins a la fi del Compromís de Casp que entronitzaria la dinastia Trastàmara en la figura de Ferran d’Antequera (Ferran I).

“La mort sense descendència de Martí l’Humà va originar un cisma de regnes, que marcarà per a sempre les relacions entre Catalunya i Castella”

 

La mort sense descendència de Martí l’Humà el 1410 va escapçar el llinatge catalanoaragonès. Molt s’ha especulat sobre el seu testament en què no deixava successor i les martingales que es feren en el seu llit de mort, però el cert és que el fet, també va originar un cisma, aquesta vegada de regnes, que marcarà per a sempre les relacions entre Catalunya i Castella.

Tot el que envolta el Compromís de Casp en el qual va jugar un gran paper el Papa Luna, en què donà un suport tàcit al candidat Ferran de Trastàmara, ha servit d’arma identitària d’historiadors oposats. De manera que, mentre que uns parlen de traïció al candidat més purament català (Jaume d’Urgell), amb el suport de la noblesa mallorquina, d’altres fan relluir la maduresa dels catalans autodeterminant-se com un poble espanyol i optant pel candidat castellà (Ferran d’Antequera) com un primer pas cap a la unió inevitable.

El Trastàmara es convertí en Ferran I d’Aragó, i aviat va comprovar que el càrrec no era cap ganga. El cèlebre pactisme català va xocar amb la seva cultura política autoritària i en les Corts de l’any 1413, els diputats no solament no van perdonar al rei cap dels deutes que la Corona arrossegava, sinó que li van denegar subsidis, a la vegada que li arrencaren unes lleis per consolidar el rol polític i judicial de la Generalitat.

Els meus padrins, quan miraven la caixa negra de la càmera que els feia la foto, per ventura res no sabien del Papa Luna, del seu poder i dels seus subterfugis que ajudaren a canviar la història. Des del castell monumental i feréstec, dalt del penya-segat, l’horitzó devia ser a voltes desdibuixat; d’altres, enterbolit i qualque dia devia sortir el sol, i la línia de l’infinit es mostrava clara i resplendent. Com la pròpia història.

 

Share on facebook
Share on twitter
Share on whatsapp
Share on email

darreres notícies

et pot interessar