32.2 C
Felanitx

setmanari d'interessos locals

Dimarts, 16 agost 2022

La cultura occidental ha estat modelada per la religió cristiana. Tot i això, el món occidental es caracteritza actualment pel fenomen de l’abandó gradual i generalitzat de la religió. Avui, Occident, a les seves institucions, legislació, polítiques i mentalitat, és fonamentalment laic i secular. Moltes persones a Occident viuen ara «sense Déu» i, per tant, són «ateus», cosa que no significa sense espiritualitat. Cal reconèixer, però, que per a molts d’aquests «ateus» no es tracta en realitat d’un ateisme absolut i radical, sinó d’una impossibilitat racional d’adherir-se a la concepció imaginària, mítica i antropomòrfica de Déu transmesa per la creença religiosa tradicional. Avui dia, els occidentals que continuen sent creients solen sentir-se més còmodes en una forma d’espiritualitat lliure i personal activada pel nou coneixement de l’univers i per la melodia secreta que els arriba des de les profunditats del seu interior.

El déu dels temps moderns està, doncs, més aviat en la precisió de la singularitat del big-bang, en les ondulacions de cada àtom, en la imprevisibilitat i la incertesa quàntica, en els forns nuclears del cor de les estrelles on es fabriquen els maons de la matèria i la vida, en la sumptuosa elegància de les espirals galàctiques, en l’energia fosca que expandeix l’univers, en els colors abocats amb profusió als pètals de les flors, en les variacions melòdiques dels cants dels ocells, en la majestuositat del vell roure, en la discreta bellesa del lliri de neu i de la tímida violeta a principis de la primavera, en la resplendor d’una posta de sol sobre l’oceà, en la disposició de les sinapsis del nostre cervell, en el metabolisme dels bacteris que ens colonitzen, en la puresa dels ulls dels nostres nets, en els trets extàtics de l’amor.

El déu de la modernitat no està, doncs, en la Bíblia, en els dogmes, en revelacions divines ni en expiacions vicàries per aplacar un suposat ressentiment de Déu. És en aquesta misteriosa energia còsmica i en les gestes que realitza, on un gran nombre de moderns s’inclinen a reconèixer les característiques del «diví» i, per tant, els trets d’un «nou» déu que només té la consistència i la realitat de l’univers que impregna amb les seves virtualitats. Cal assenyalar que aquest «nou» déu és l’oposat al que proposen les religions tradicionals. En efecte, ja no cal buscar-lo allà dalt, al cel, fora del nostre món, sinó dins d’ell, ja que es presenta com un fenomen «natural» que se situa en el nivell de les profunditats més abissals de la realitat física del cosmos. Si els descobriments de l’astrofísica permeten avui pensar que la realitat última, que d’alguna manera podríem anomenar el «nou» déu del creient modern, es revela a través de les aventures evolutives d’un univers que es desplega a l’espai-temps, tal vegada sigui possible pensar també —Jesús de Natzaret ja n’estava convençut en la seva època— que és sobretot en l’ésser humà on aquest «nou» déu va aconseguir manifestar-se, tant en la matèria espiritual com en l’esperit material, i assumir-ne la transparència de la consciència, la resplendor de la intel·ligència, la delicadesa de la tendresa i el rostre de l’amor.

“Solen sentir-se més còmodes en una forma d’espiritualitat lliure i personal activada pel nou coneixement de l’univers i per la melodia secreta que els arriba des de les profunditats del seu interior”

 

Aquest déu «natural» del món modern, ja suggerit per Jesús de Natzaret, és indiscutiblement més atractiu, més fascinant, més proper i, per tant, més bo d’estimar, que el déu «sobrenatural», antropomòrfic, masculí, distant i rancorós de la religió. Aleshores, podem afirmar que la nova història de l’univers constitueix ara la nova història de Déu. Ens mostra, de fet, en quina direcció l’hem de buscar. Això explica la propensió de les noves generacions a veure i sentir la presència d’un misteri diví més en la bellesa de la natura que en els mites, ritus, oracions, sagraments i mantres de les religions. Si els humans formem part de l’univers, i si l’univers està impregnat per aquesta energia original amorosa i benèvola a què ens referim amb el nom tradicional de Déu, aleshores hem de concloure que nosaltres també estem impregnats per Déu i que l’amor que sentim és la forma humana de manifestar la presència del «diví» en el nostre món.

darreres notícies

et pot interessar

Bernat Artigues Ribas. Músic i mestre d'Educació Primària

“Mantenir la il·lusió i la màgia és una de les lluites interiors que tenim molts músics”