15.3 C
Felanitx

setmanari d'interessos locals

Dissabte, 4 desembre 2021
Na Maria i sa tia Pilar dins es corral del rector
Share on facebook
Share on twitter
Share on whatsapp
Share on email

Fins i tot havien posat rodes noves a les bicicletes. En Carles s’havia comprat uns calçons d’aquells del cul encoixinat (per no fer patir les anques) i na Maria, un altre parell de llums per al seu vehicle (prometent-se que aquests tampoc els perdria).

Ho tenien tot a punt i a més, després de dues setmanes d’aigua i vent, es tornava veure el sol al cel. Era dissabte mig matí quan en Carles i na Maria posaven els peus als pedals i enfilaven rumb cap a Alaró. Potser no triaren el camí més curt. De fet, no triaren el camí més curt, no havien pensat que planejar la ruta hauria estat bé, així que es desviaren, o no, segons una intuïció atzarosa.

Amb aquestes, ja era gran dia quan arribaven a Alaró i gran la gana que havien cobrat. Tot just entrar al poble, feren una aturada al primer restaurant per posar remei a aquell mal i abans de tenir temps de dubtar, es vestiren amb la desvergonya de què fins llavors havien pogut prescindir. Tenien un pla, cercarien la tieta Pilar, una amiga de la infància de la padrina d’en Carles. De la tieta Pilar en sabien quatre coses, però eren tot referències en boca d’altres, realment mai l’havien vista i de la seva existència, tot just feia uns dies que n’eren conscients.

“el pla que na Maria i en Carles es pensaven que tenien, els va fer mitja volta als nassos i ara era ell, el pla, qui els tenia a ells, els innocents”

 

Començaren a demanar per na Pilar de sa Teulera i aviat la tingueren ubicada. Tocaren la porta i vet aquí la sorpresa, el pla que na Maria i en Carles es pensaven que tenien, els va fer mitja volta als nassos i ara era ell, el pla, qui els tenia a ells, els innocents.

La tieta Pilar els esperava amb els braços oberts i el llit fet. Certa informació havia fet més via a arribar a Alaró que certes bicicletes descarrilades. A partir d’aquí, aquell viatge imprevisible es va convertir en un viatge organitzat, de la mateixa manera que la desconeguda tieta Pilar es va convertir en guia, investigadora i gestora cultural d’aquells dos curiosos novells.

Primer de tot els va acompanyar a veure na Catalina, la seva filla i en Paco, el seu home. Ells dos aviat s’entusiasmaren i amb la mateixa decisió que la tieta Pilar, improvisaren una ruta horabaixanda que recorria tots els carrers d’Alaró, “los damunts i los davalls”.

Acabada la ruta, la tieta Pilar tornava tenir l’exclusivitat d’amfitriona. Sabia de l’interès dels seus hostes per conèixer el rector del poble. Ella no hauria inclòs aquella visita en la seva guia turística, però vista la il·lusió que els feia, només va poder advertir-los: “aquest home és molt xerrador, va ser missioner a Àfrica durant més de trenta anys i va agafar el vici de repetir molt les coses, encara es pensa que xerra amb africans”. Els intents de la tieta Pilar per apaivagar l’interès dels seus convidats resultava que tenia l’efecte contrari, llavors només podia fer una cosa, acompanyar-los. Els va guiar ben endins els aiguavessos de cal pare Bartomeu, es va cuidar que la conversa fos d’un poc per hom i finalment va definir el moment conclusiu d’aquella trobada i es va endur els seus nous nebodets a casa, a sopar.

L’endemà al matí, la tieta Pilar els tenia un pla organitzat, el que passava era que depenia de les condicions meteorològiques, i lluny d’haver d’estar pendents del cel, en Carles i na Maria preferien estar pendents de la incertesa. Provaren sort.

Caminaren per carrers i carrerons, intentaren conversar amb criatures d’aspecte local, fins que els cridà l’atenció un portal. Es veia una casa plena de betzum d’artista, quadres enfilats damunt altres quadres, taules camuflades davall papers, pintures i esbossos… un petit món caòtic que convidava a tafanejar.

El senyor Álvarez Frugoni pareixia que els havia estat esperant des de feia temps. No es va sorprendre en absolut quan es va trobar a l’esquinzell dos joves embadalits darrere un so de timbre. Els va convidar a passar, a cafè i a seure abans de saber qui eren i què feien a ca seva. I així varen passar el dematí, escoltant les vivències d’aquell pintor uruguaià que un dia una dictadura el va obligar a fugir del seu país i que ja mai més va trobar el moment de tornar-hi.

Arribà l’hora de dinar. En Carles i na Maria estaven convidats a ca na Mercè, la segona filla de la tieta Pilar. Allà varen conèixer quasi tota la família i entre crits, bromes i rialles aconseguiren assignar a cada membre de la família un, d’entre tots els múltiples noms que la tieta havia estat mencionant amb indiscreció d’ençà de la seva arribada.

Estaven immensament agraïts per l’acolliment de tota aquella tribu d’alaroners, però al cap i a la fi en Carles i na Maria són criatures solitàries; així, l’horabaixa de diumenge se’l regalaren a ells mateixos i al silenci que amb tanta cura comparteixen. S’allunyaren del poble, fins a topar un torrent carregat d’aigua, s’enfilaren per les roques i aclucaren els ulls fins que la claror va desaparèixer del seu entorn.

Feia fosca negra i tornaven ser enmig de carrers i carrerons, al poble tot era calma però calia comprovar-ho per estar-ne segurs. Na Maria i en Carles circulaven sense rumb per carrers apagats fins que de cop varen veure que del teatre borbollava vida. Intrusius, com de costum, s’endinsaren en aquell edifici per trobar l’assaig de coral més entusiasmant que s’haurien pogut imaginar mai. La directora, n’Antònia Coll, dirigia un grup de nines amb una passió encisadora. En Carles i na Maria varen treure el nas per aquell portal topant amb tot tipus de mobles i objectes sorollosos, tot i així, era tanta la intensitat d’aquella dona, que ningú es va distreure a perdre el fil.

I així s’acabava la visita a Alaró, infiltrats enmig d’un concert clandestí. Només els quedava una cosa per fer, tapar d’agraïments la tieta Pilar i acomiadar-se d’ella amb una forta abraçada. 

Share on facebook
Share on twitter
Share on whatsapp
Share on email

darreres notícies

et pot interessar