25.3 C
Felanitx

setmanari d'interessos locals

Dissabte, 21 maig 2022
Portada d'El Felanigense de 23 de novembre de 1918
Portada d'El Felanigense de 23 de novembre de 1918

En poques setmanes es compliran dos anys del decret de l’estat d’alarma i el confinament, l’encetament d’un dels períodes més incerts i angoixants de les darreres dècades. Mirant enrere ens hem volgut endinsar en l’epidèmia de grip de 1918, tal vegada l’únic precedent ben documentat d’una epidèmia al poble. Si en gaudim d’abundant documentació, és en gran part gràcies a El Felanigense, fet que torna a fer palesa la importància de la premsa forana, no sols per la seva funció informativa i social, sinó també per la històrica i documental.

Cada vespre entre l’octubre i el desembre del 1918 l’aire de Felanitx s’omplia d’un fum espès i una pudor irritant: era diòxid de sofre, el gas que resulta de la combustió del sofre. Per tal de «purificar» l’aire, l’Ajuntament havia recomanat encendre fogueres amb sofre i altres materials desinfectants, indicació que els veïnats seguiren amb diligència: nit rere nit durant setmanes no quedaven més de vint metres de carrer sense el seu corresponent foc. Dins territori neutral, a les acaballes de la Primera Guerra Mundial, aquelles columnes de fum travessant l’horitzó degueren ser la imatge més semblant a la guerra que els felanitxers d’aquell temps havien vist mai, i la vivència de la grip del 1918, com per a nosaltres el coronavirus, un capítol inesborrable de la seva memòria.

Deslliurada de la primera onada de grip la primavera del 1918, Mallorca es mirava les notícies que arribaven des de la península amb una mescla de por, prudència i alleujament per mantenir-se –de moment– fora de la zona de circulació del virus. Des del maig trobam mencions a la grip a les pàgines d’El Felanigense, però encara són només breus notes entre grans titulars sobre desproveïment, inflació i comunicats de guerra, els temes que dominaven aquells dies les galerades. Les notícies de la grip, de vegades simples recomanacions o advertències, van prenent més protagonisme a partir del setembre, quan comença la segona onada –la més letal: concentrà el 75 % de les morts a tot el món–, es reporten els primers casos a l’illa –un grapat d’infeccions encara majoritàriament benignes a s’Arracó– i arriben les primeres ordres preventives des dels poders provincials.

La primera notícia sobre l’afectació de la malaltia al municipi es publica el 12 d’octubre, quan «la enfermedad reinante» ja s’ha escampat per tota l’illa seguint la xarxa ferroviària, principal mitjà de transport de la població. Aquest dia El Felanigense du, per fi, la pandèmia en portada. Sota el títol «Higiene popular», publica una sèrie de recomanacions per prevenir-ne l’encomanament, posant especial èmfasi en la higiene i la purificació de l’aire i destacant la pluja com la millor de les purificacions possibles, tot lamentant que «no está en la mano del hombre hacer que llueva». S’informa també de la primera defunció per grip al municipi, la d’Antoni Noguera, veterinari i inspector de víveres de la població. Fins aleshores un mal extern i abstracte, «la enfermedad de moda» comença a afectar de forma directa la vida dels felanitxers.

“aquelles columnes de fum travessant l’horitzó degueren ser la imatge més semblant a la guerra que els felanitxers d’aquell temps havien vist mai”

 

Al següent número d’El Felanigense, del 19 d’octubre, les referències a la grip són ja omnipresents. A la secció local s’anuncia la celebració a les diferents parròquies del municipi de «rogativas del ritual para alcanzar del Señor la gracia de que retire pronto de nosotros el azote de la epidemia reinante en España». El redactor d’El Felanigense afirma, amb exagerat optimisme, que «la invasión ya atravesó su periodo culminante. […] De manera que no siendo por un recrudecimiento que difícilmente ocurrirá, nada grave ha de pasar a los felanigenses». S’equivocava: la lupa amb què s’observava la malaltia, distorsionada per les dades de la primera onada, feu pensar que tot plegat es reduiria a un grapat d’infeccions lleus, però les posteriors notícies i plenàries municipals ho desmenteixen. L’epidèmia encara havia d’arribar a «su periodo culminante», i ho va fer molt ràpidament.

L’Ajuntament, fins aleshores simple corretja de transmissió de les autoritats estatals i provincials, dicta la primera ordenança municipal sobre la pandèmia el 22 d’octubre.

Aquesta consisteix en sis acords. El primer és «suplicar a las monjas trinitarias y a las de la providencia se presten al humanitario servicio de atender a los enfermos pobres», l’única manera de brindar atenció sanitària a qui no podia pagar-la. També s’ordena l’adquisició de medicaments i desinfectants, compres que queden reflectides als comptes municipals dels mesos següents i que suposen la principal despesa de la Sala fins l’any vinent. S’obliga a la desinfecció diària del tren i els locals públics, es prohibeix freqüentar les cases on hi hagi malalts i es constitueix una comissió sanitària amb «amplias facultades para que atienda todos los asuntos sanitarios de esta ciudad, ya sean limpieza, desinfección, aislamiento de enfermos, traslado de cadáveres y demás que crean conveniente, conducente y necesario».

El mateix dia s’aprova un ban municipal de nou punts més on s’exigeix màxima pulcritud a les cases i corrals, agranar cada dia el tros de carrer davant cada casa, es prohibeix la venda de llet als establiments públics per destinar-la als malalts, s’ordena la immediata notificació de qualsevol arribada al poble des d’altres poblacions i el confinament dels malalts fins que el metge ho consideri oportú. També es forma una brigada sanitària amb facultat per dur a terme les inspeccions que trobi pertinents, i es fixa l’import de les multes que la brigada podrà imposar als possibles infractors. Sobta l’abast de les competències municipals de l’època, en contrast amb «el mando único» de 2020, la total subordinació als poders estatals durant els pitjors moments de la covid i, durant la resta de la pandèmia, als autonòmics. Pareix que, malgrat el caire centralista de la restauració borbònica, el sistema del 1918 era, almanco pel que fa a la salut pública, bastant més «municipalista» que no ara.

“Sobta l’abast de les competències municipals de l’època, en contrast amb «el mando único» de 2020, la total subordinació als poders estatals durant els pitjors moments de la covid”

 

El dia abans d’aquesta frenètica activitat a la Sala, el 21 d’octubre, el batle va comunicar al governador l’estat sanitari de la població, on hi havia 114 malalts. Aquests comunicats sanitaris amb els detalls de noves infeccions, defuncions, altes i nombre de malalts se succeiran fins al març del 1919, i són la font documental més precisa sobre l’estat sanitari del municipi durant l’epidèmia, tot i que la capacitat de detecció i seguiment de casos en aquella època havia de ser molt modesta. Segons aquests comunicats, recollits per l’historiador felanitxer Ramon Rosselló i Vaquer, el pic de l’epidèmia se situa el 29 d’octubre, quan el recompte de malalts a Felanitx arriba a 178 i les defuncions a dues.

Després el nombre d’infeccions comença a baixar, però la grip matarà encara nou persones més –cinc d’elles durant les darreres setmanes d’octubre–, i assolirà la xifra total d’onze morts i 333 persones emmalaltides durant tota l’epidèmia.

El 26 d’octubre El Felanigense celebra la bona disposició dels veïnats a l’hora d’extremar «todas las precauciones higiénicas», emet el comunicat sanitari –convertit ja en una rutina setmanal– tot informant dels 131 malalts del municipi i un aparent «estado estacionario» de l’epidèmia, que en només tres dies, com hem vist, havia d’assolir el màxim de malalts.

El 2 de novembre les defuncions ja són set, i la comissió i la brigada sanitàries es troben al seu pic d’activitat, dictant regles i fent-les complir, «siendo muy eficazmente secundadas por el vecindario». El número següent d’El Felanigense, amb data del 9 de novembre, publicat enmig d’una evident baixada de la incidència, comença a parlar de l’epidèmia en passat, tot i que al conjunt de l’illa, novembre –amb la segona quinzena d’octubre– concentra el nombre més alt de defuncions: «Si no sobreviene un recrudecimiento en la enfermedad gripal, habrá sido Felanitx una de las poblaciones mejor libradas del terrible azote de la epidemia […] pronto hemos de vernos libres del funesto huésped». Les fogueres de sofre «siguen encendiéndose cada noche en número incontable», i encara ho feren tota la setmana posterior, segons podem llegir al número del 16 de novembre, ja del tot optimista: «poco a poco va afianzándose la creencia general de que la gravedad del peligro ha sido alejada». Aquest mateix dia es fa referència a la greu situació sanitària de Manacor i Santanyí i a la necessitat de controlar les carreteres provinents d’aquests pobles.

A partir del 23 de novembre, les pàgines d’El Felanigense adopten un to reflexiu sobre l’epidèmia que evidencia la sensació d’haver-la deixada enrere, almanco al poble, perquè a la resta de l’illa continua causant estralls, com descriu el redactor, amb certa ampul·lositat, a la portada: «[…] el águila de la muerte ha extendido sus negras alas no solo en Palma sino en Mallorca entera, causando víctimas y sembrando la miseria y zozobra por doquiera haya dirigido el tétrico destello de su mirada», escriu, i segueix amb un reguitzell de crítiques que definiran la línia editorial del setmanari felanitxer respecte de l’epidèmia, denunciant «la pésima organización sanitaria que existe no solo en Mallorca, sino en España entera», els baixos sous del personal sanitari, l’escassetat de medicaments i desinfectants i exigint al govern de l’estat «el compromiso moral adquirido de llevar en los presupuestos la declaración de la sanidad como función suprema del Estado». Diríem que, tot plegat, ens resulta bastant familiar.

Aquesta línia dura contra les autoritats provincials i estatals –no trobam cap crítica directa a l’Ajuntament, més aviat al contrari– continua en totes les referències a la grip que trobam a les pàgines d’El Felanigense des del desembre. Encara hi haurà rebrots i petits focus d’infecció de caràcter més lleu fins al març, quan l’epidèmia es dona oficialment per superada i les notícies sobre el desproveïment i la inflació –la guerra acaba oficialment l’11 de novembre– tornen a monopolitzar les pàgines del setmanari felanitxer.

Evolució de la pandèmia de la Covid-19 entre gener de 2020 i gener de 2022
Evolució de la pandèmia de la Covid-19 entre gener de 2020 i gener de 2022 (Foto:www.ibsalut.es)

Les dades, en contrast

Segons dades extretes del llibre L’epidèmia de grip de l’any 1918 a les Illes Balears, de Ferran Dídac Lluch i Dubon, dels aleshores 11.300 felanitxers se n’infectaren 333, un 2,94 %, dels quals onze, un 3,3 %, va morir. Avui dia –23 de febrer del 2022– el coronavirus ha infectat, tot i que en un període molt més llarg, 3.280 persones d’una població de 17.497, el 18,74 %: una incidència sis vegades superior. Els morts oficials per covid a Felanitx són, segons la Conselleria de Salut, 15, és a dir, el 0,47 % dels infectats. Cal esmentar que aquesta dada no encaixa amb les defuncions recopilades per aquest setmanari, que arriben a la vintena, però per ventura la diferència es deu a les defuncions per o amb covid, que nosaltres no hem pogut precisar. En qualsevol cas, cal subratllar que aquesta diferència en la mortalitat, set vegades inferior a la de la grip, no respon a una major benignitat del coronavirus vers la grip –de fet, la majoria d’estudis apunten a una morbiditat similar–, sinó al fet diferencial de les vacunes i a una atenció sanitària actual molt superior a la del 1918.

Comparativament, com ja va escriure el redactor d’El Felanigense, Felanitx se’n va sortir prou bé, de la pandèmia de grip. Mentre la mortalitat dels infectats al nostre municipi fou, com hem vist, d’un 3,3 %, a municipis amb població aleshores similar, com Manacor, Pollença o sa Pobla, assolí el 12,53 %, el 20,80 % i el 43,73 % (!), respectivament. No hem pogut esbrinar els motius d’aquestes diferències, encara tema de debat entre historiadors. Pel que fa al coronavirus, les diferències de mortalitat entre els municipis –deixant de banda la conurbació de Palma– no són significatives.

Un dels trets definitoris de la grip fou els grups d’edat amb més mortalitat: entre els 15 i els 34 anys, la franja en teoria amb més i més bona resistència a emmalaltir, i les criatures entre 1 i 4 anys. La mortalitat en aquestes franges d’edat a les Balears se situa entre l’11 i el 12 %, mentre que entre els 55 i 59 anys just assoleix un 2,45 %. Diversos estudis recents apunten a la possibilitat que les tempestes de citocines, una reacció natural dels sistemes immunitaris més guarnits, protagonista també de la pandèmia de covid, en fou la causa. El coronavirus, com sabem, és més acarnissat com més avançada és l’edat dels malalts, però la mortalitat dins els grups més vulnerables tot just arriba a la dels menys vulnerables de la grip: 3,6 % per damunt dels noranta anys, la més alta de totes, seria més aviat baixa per a la grip. Una vegada més, no sabem quines dades tindríem sense les vacunes.

Pel que fa als efectes econòmics d’ambdues pandèmies, l’actual dependència del turisme, unida a la mateixa extensió temporal de la pandèmia de coronavirus, podria apuntar a un impacte més gran en l’economia, però tampoc queda clar fins on va arribar l’impacte econòmic de la grip. Sorgit enmig d’una greu crisi de desproveïment i inflació derivada de la Primera Guerra Mundial i agreujada per la pandèmia els anys posteriors, les conseqüències de la grip són encara matèria de debat entre els historiadors. Diversos estudis vinculen la grip del 1918 amb la Gran Recessió del 1929.

A Felanitx la grip afectà el consum, però sobretot les exportacions. La interrupció i després reducció dels serveis ferroviaris des de l’octubre va impedir que el vi i altres productes de la vila arribassin a Palma en la quantitat que solien, amb la consegüent minva d’ingressos per als comerciants felanitxers i per al municipi en general. El 25 de gener del 1919 El Felanigense publica el requeriment de l’Ajuntament de restablir la freqüència del ferrocarril anterior a l’excepcionalitat sanitària, com havien sol·licitat sense èxit les associacions comercials del municipi des del desembre. El requeriment fou finalment atès el 20 de març, quan la pandèmia ja es va donar per superada, però només parcialment. No hem pogut trobar la notícia del restabliment complet.

“l’actual dependència del turisme, unida a la mateixa extensió temporal de la pandèmia de coronavirus, podria apuntar a un impacte més gran en l’economia”

 

Resulta molt complicat destriar i resumir els efectes socials de la pandèmia de grip, però un dels més objectivables va ser la urgència de la higienització, una autèntica obsessió durant la dècada posterior. El discurs higienista gaudia de bastant influència des de mitjans del segle XIX, però la pandèmia el va acabar de dur al full de ruta de molts ajuntaments, com ara el de Felanitx. El clavegueram de la vila n’és la millor prova: fou planificat el 1919, en plena ressaca de la pandèmia. La construcció del Mercat Municipal, triomf polític del batle republicà Pere Oliver i Domenge, també fou en part resultat del gran recorregut del discurs higienista a Felanitx.

La grip posà a més sobre la taula la necessitat de crear un sistema públic de salut, o, en paraules del redactor d’El Felanigense, convertir la sanitat en «función suprema del Estado». Aquesta fita fou assolida només parcialment i per un període molt curt durant la Segona República, quan l’anarquista Frederica Montseny pren possessió del recentment creat Ministerio de Sanidad y Asistencia Social pocs mesos després de l’esclat de la Guerra Civil, i es converteix així en la primera dona a assumir una cartera ministerial en la història de l’Estat espanyol.

El temps dirà quins efectes socials causa la pandèmia de la covid: el present no és història encara, i molt menys ho és el futur. Tal vegada la salut mental esdevé una nova «función suprema del Estado» i el teletreball una espècie de nou higienisme. Per ventura la fragilitat del sistema econòmic a l’illa, palesa com mai abans durant aquests dos darrers anys, ens incita a imaginar un nou paradigma, encara per visualitzar. En qualsevol cas, com els felanitxers del 1918, nosaltres també ens hem vist arrossegats pel remolí de la història. La imatge de la Guàrdia Civil patrullant els carrers buits, les mascaretes, els gels o els exèrcits d’esquitxadors seran com les fogueres del 1918, com el diòxid de sofre: una part inesborrable de la memòria individual i col·lectiva, de la qual la premsa local en deixarà constància.

darreres notícies

et pot interessar