Maria Barceló Artigues d’11 anys, va ser la guanyadora del VIII certamen literari de La Sectorial de les Cooperatives d’Ensenyament, curs 2020-21, en la modalitat de prosa, categoria C.
Hi havia una vegada a Síria una nina anomenada Malánaka. Na Malánaka vivia pel centre en una acollidora casa de dos pisos que compartia amb la seva família.
Un dia a l’escola estaven ella i tots els seus companys corregint els deures de mates, quan varen sentir una cosa caient del cel, i varen veure una bolla negra. Als dos minuts, varen veure exactament el mateix, però aquesta vegada va caure al cap de cantó de l’ala oest de l’escola. Cinc segons després es va sentir un colossal renou i es va notar com queien les parets al carrer. De cop i volta va sonar l’alarma d’incendis i ella va sortir corrent de l’aula aferrada del braç de la seva millor amiga, Bangine, mentre les cames li feien figa.
Ella només pensava que a l’ala oest de l’escola se situava la classe de la seva germana Karlota i que mentre sentia les parets caure, sentia els crits dels alumnes i quan les parets finalment varen arribar al terra els crits varen desaparèixer.
La mare de la Malánaka se la va endur a casa.
L’únic que li va dir va ser:
—Recull les teves coses, i fica-les a una motxilla que no ocupi gaire. T’esperam al cotxe, fes via.
Quan la Malánaka va acabar de recollir les coses, va baixar immediatament al garatge on tenien situat el cotxe. Quan va arribar al cotxe es va fixar que el seu pare, el seu padrí i el seu germà gran, no hi eren. Tot seguit li va demanar a la seva mare:
—On són en Biel, en Doruk i en Toni?
—Són a la batalla —li va dir la seva mare amb impotència.
—Quina batalla? —va demanar la Malánaka.
—La guerra —li va dir la seva mare.
En aquell instant, la Malánaka sentia com els ulls se li omplien de llàgrimes.
Tot seguit, la seva mare va arrancar el cotxe i va sortir del garatge. Li volia demanar a la mare: «On anam?», però va considerar que seria millor posar-se música amb els seus auriculars i no fer soroll.
Tothom al cotxe guardava silenci: la padrina, les ties, la cosina…
Quan se’n va adonar li va demanar espantada a la mare:
—On és la Karlota?
—Ha mort —digué la mare amb els ulls vidriosos. La Malánaka es va posar la seva cançó preferida a tota castanya i no va dir res més. Es va adormir i la va despertar la seva mare dient:
—Ja hem arribat.
Quan la Malànaka va obrir els ulls va veure com a mínim 4.000 zòdiacs (un tipus de barca de motor) i quan va anar a obrir la porta del cotxe…
—Clàudia, desperta, que arribes tard, filla. Ja són les 8.30.
—Mare, avui vespre he tengut un somni que ha canviat el meu punt de vista de la guerra i els refugiats —va dir la Clàudia, entusiasmada.
—Molt bé, filla —va dir la seva mare, intrigada.
—A partir d’ara faré que tothom accepti els refugiats, faré que tenguin una millor vida i agrairé el que tenc.
Ara la Clàudia té 35 anys i és una activista a punt de ser l’ambaixadora de l’associació d’ajuda als refugiats i guies contra les guerres.
