Bon vespre a tothom,
Com no pot ser d’altra manera, voldria començar explicant el privilegi que és per a mi poder tenir la veu avui i en un any excepcional. Som ben conscient que el perfil de les persones que han fet aquest pregó els passats anys eren molt més coneguts per tothom i també em guanyaven per edat i per experiència. Quan l’any passat el qui fou regidor de Cultura em va fer aquesta proposta, no me’n sabia avenir. Els meus amics pensaren “ja l’han feta” i jo pensava de quina manera podria ser interessant que algú més jove tingués la paraula per aquest dia. Clar que, tal com va anar la cosa, les festes varen ser unes no-festes i jo vaig tenir la sort de fer el primer no-pregó de festes des que tenc constància.
Enguany, quan finalment ha estat possible acompanyar-vos per encetar aquesta setmana, m’he trobat un Ajuntament diferent del qui em va convidar, però esper que ho sàpiguen apreciar de la mateixa manera.
Jo només som un jove que he nascut i crescut al Port, tenc una cama porrerenca de la qual n’estic ben orgullós, he anat a escola a Felanitx, m’he engrescat amb la Banda de Música i amb col·lectius de la vila i com molts d’altres m’entren com uns nirvis quan arriba Sant Agustí. Un dia com avui, em sentiria molt més còmode estant aquí baix amb vosaltres, al costat de la Banda mateix. No crec tampoc que sigui més viu que els altres: en tot cas crec que és difícil ser-ho a un poble on el més beneit sap fer rellotges. He tengut, però, el privilegi de poder seguir-me formant en allò que més m’ha interessat. Per això, tres anys abans que en Messi, vaig canviar Barcelona per París, on he intentat treballar-hi de la millor manera que he sabut, fins que els esdeveniments complicats que vivim han posat a l’ordre del dia la feina d’entendre les malalties infeccioses i el seu tractament, per això em varen convidar a ser avui aquí dalt. Un problema important ha estat i segueix sent prendre consciència del que estam vivint i per què passa, una realitat que la nostra societat ja havia oblidat, o que creia que estava confinada a aquells llocs llunyans que no ens importen i que pareix que interessa que no importin. En aquest sentit, m’agradaria que hi reflexionàssim d’una manera diferent. El 1933 el metge i microbiòleg de l’Institut Pasteur Charles Nicolle va escriure unes paraules quasi profètiques a la seva lliçó anomenada El destí de les malalties infeccioses, que diuen així:
«Hi haurà per tant noves malalties. És un fet fatal. Un altre fet igualment fatal és que no serem mai capaços de detectar-les des del seu origen. En el moment en què serem conscients de la seva existència, aquestes malalties ja estaran del tot formades, adultes podríem dir. […] I com les reconeixerem aquestes noves malalties? Com podríem sospitar de la seva existència abans que es vesteixin amb símptomes? Idò ens hem de resignar a la ignorància dels primers casos evidents. S’ignoraran, es confondran amb malalties existents amb anterioritat i només després d’un llarg període d’anar a les fosques separarem el nou tipus patològic del tauler de les malalties ja classificades.»
La realitat ens les ha tornades a posar, aquestes paraules, davant els ulls, que són el dia a dia a molts indrets del món encara. Tot això, amb el regust amarg de tot el que hem vist aquest darrer any, que seguim veient encara ara i que m’agradaria creure que haurà servit de qualque cosa. Crec, però, que hem de prendre aquestes advertències no amb resignació, sinó amb esperança de fer les coses millor. Si mai en tota la història no ha existit una resposta conjunta tan gran i en un temps tan breu, ens trobam ara mateix en un punt on una eina de prevenció tan indispensable com és la vacunació segueix en mans tan sols d’un grupet de països rics: com si no haguéssim après a aquestes alçades que les malalties no entenen de fronteres.
“la vacunació segueix en mans tan sols d’un grupet de països rics: com si no haguéssim après a aquestes alçades que les malalties no entenen de fronteres”
M’agradaria, com no podria ser d’una altra manera, agrair els esforços constants de metgesses, metges, infermeres i infermers, del personal de salut en conjunt, per la feina incansable que ha estat i segueix sent impagable.
Vosaltres heu vist com en una dècada us retallaven personal, tancaven llits i plantes d’hospitals, i fins avui n’heu pagat les conseqüències. En aquest darrer any heu rebut aplaudiments i reconeixements oficials, per llavors ser qüestionats per les mesures que la situació imposa, des de confinaments fins a vacunacions. En aquests darrer any hem vist també com es prenien decisions irresponsables, invocant de manera egoista el nom de la llibertat. Però com sempre, alguns són molt més lliures que altres. Per això crec que el millor reconeixement que podem donar a les persones que ho han estat donant tot, no són homenatges ni medalles, sinó una cosa molt més valuosa i de cada vegada més escassa a la nostra societat, que és la confiança. Confiança en la feina dels qui ho fan pels altres, pels qui no poden, perquè demà sigui millor que avui. De la mateixa manera, el que ha passat aquest darrer any ha fet visibles totes aquelles persones que, mentre molts ens aturàvem, elles i ells no tenien el mateix privilegi de fer-ho: és la gent de la pagesia, la ramaderia, la pesca i tota la cadena d’abastiment de menjar, els transports… en definitiva, totes les persones que són igualment indispensables encara que no sempre se’ls ha reconegut. He trobat que avui també era una bona ocasió per recordar-ho.
Però faria curt i embafaria si només xerràssim del que ha passat aquest darrer any, quan m’interessaria sobretot xerrar de Felanitx. I si bé és ver que molt sovint han convidat a fer aquest pregó a persones ben conegudes a Felanitx (perquè a la vila en tenim, d’artistes i músics de renom, d’esportistes d’elit i d’altres persones que facin mèrits, que diuen, però sovint enfora d’aquí), jo crec que el valor i la importància l’hem de posar sobretot en les persones que sou aquí i que feis poble de manera constant en el vostre dia a dia i que sou per tant qui donau vida a Felanitx.
Durant un any molt llarg no hem pogut participar i gaudir plenament de la festa, la música, de les arts, de la poesia, de la cultura en grans termes. Pot parèixer paradoxal, per tant, que per protegir vides haguem aturat molt de temps algunes coses que donen sentit a la vida. Quan era petit em varen començar a fer entendre i apreciar aquesta cultura que tenim a Felanitx. Bona part de les meves cosines i cosins han estat Cavallets i un conco n’és el xeremier. La meva padrina compartia la seva veu amb l’antiga ràdio de Felanitx i ha fet teatre. Quan tenia deu anys, la nostra professora de saxo i que desgraciadament ens va deixar fa pocs anys, na Cati Garí, ens va oferir als qui estudiàvem saxo a l’escola de música de començar a tocar amb la banda de música a mi em va fer sentir com si tot d’una ja hagués tornat gran: ara ja podia tocar a devora els adults i això de tot d’una em va impressionar molt. Amb aquesta banda, que ja ha caminat més de 200 anys d’existència, he tingut el plaer de compartir-hi moltes experiències i als de ca meva els ha fet viure allò que era anar darrere la música.
Creixent en aquest poble també he après a estimar el patrimoni que tenim. A l’institut de Felanitx, a part de fer-hi els amics que m’acompanyen des de llavors, vaig trobar motivació i despertar de curiositats per aprendre, però també a entendre on vivim. Amb na Maria Antònia Caldentey, a educació física, colcàvem pels puigs i camins de la vila i apreníem al mateix temps sobre la història del nostre poble, com quan ens duien a fer nets els camins rurals i a pujar al Castell de Santueri. Un castell únic que tenim, tan restaurat com tancat amb pany i clau. Quan érem adolescents vàrem anar un parell d’anys amb els meus amics en Carles Medina, en Xim Simonet i en Julià Xamarrí a les campanyes d’excavació del projecte dels Closos de Can Gaià. Allà sortíem amb braços i cames plens de pols de porgar terra i ens contaven que, a una part del poblat de navetes, els anys 60 hi varen asfaltar damunt per fer la carretera del Port a s’Horta. Per cert, pareix que aquesta devoció per les infraestructures és enfora de perdre adeptes, que fins enguany mateix hem seguit omplint encara més la nostra illa amb quilòmetres d’autopista sense cap mirament. A pesar de tot, el projecte dels Closos enfila dècades d’exploració del nostre passat i encara tindrà secrets per compartir.
Per altra banda tenim la sort de tenir un port que de qualque manera resisteix la tendència homogeneïtzadora que li faria perdre l’essència de port mariner. Un equilibri fràgil que es manté amb l’empenta de les veïnades i veïnats que amb plataformes com Salvem Portocolom, enguany mateix lluiten perquè es mantengui l’empedrat de sa Duana, o alcen la veu davant la contínua degradació de la praderia de posidònia davall les aigües del port i darrere els centenars o milers de visitants de cada estiu.
Per aquestes dates pensam sobretot en les festes i en com han anat evolucionant amb el temps. A la vila tenim un fenomen molt particular, que sembla que ha servit i tot per inspirar altres pobles. La penya de cabrum del Cosso és enfora de representar la complexitat del nostre poble, que tampoc no ha estat mai el seu objectiu, però tenen el mèrit de ser els primers que pensaren que quedava molt d’espai lliure que podien omplir quan el dia de Sant Agustí no hi havia més que el programa oficial de festes. I així, l’ompliren d’una mescla quasi mitològica d’un sarcasme surrealista felanitxer que alguns diuen que s’està perdent, però que ha sobreviscut a flitades i a intents d’engabiament. Del mateix brou de cultiu va sorgir la iniciativa d’unes festes alternatives a Felanitx, i la creació d’un Ateneu que ha servit per acollir idees i organització d’espais musicals, polítics, artístics i contraculturals.
“Sense totes aquestes persones, la nostra cultura, tradicions, festes i alternatives, estan condemnades a apagar-se davant de totipotents opcions modernes de pantalles i de models de viure importats”
Trobar i crear aquests espais és sovint la tasca més complicada i que implica més esforços, i tot i així tenim a la vila un col·lectiu feminista, agrupacions musicals i de ball tradicional, agrupacions esportives, culturals, artístiques, setmanari, fundacions… Però crec que l’essencial és pensar totes les que no tenim encara i serien possibles. En definitiva, totes aquestes iniciatives i activitats depenen de la feina molt sovint desinteressada i de la implicació de totes les persones que es preocupen per mantenir-ho viu. Però, també fa falta un poble que estigui a l’alçada per donar-hi suport. Sense totes aquestes persones, la nostra cultura, tradicions, festes i alternatives, estan condemnades a apagar-se davant de totipotents opcions modernes de pantalles i de models de viure importats.
Vivim a un poble on ens agrada protestar quan es fan coses, i en el mateix temps remugam quan no es fa res: m’imagín que deu formar part de l’extravagància pròpia de ser felanitxers. Molts hem crescut sentint els nostres pares i padrins xerrar amb nostàlgia d’un poble que nosaltres no hem arribat a conèixer mai. D’unes èpoques a les quals Felanitx tenia vida pròpia i no feia falta anar-la a cercar a cap altre poble de veïnat. De com molts de llocs emblemàtics han anat tancant o desapareixent. A dia d’avui, a pesar d’haver-se posat damunt programes, el centre de Felanitx segueix encara ple de cases buides. A la nostra terra, molts de joves parteixen a fer feina a fora o s’aboquen a la precarietat del cultiu intensiu del turisme. Tant uns com els altres no arriben a poder pagar els lloguers en els nostres pobles quan volen fer vida allà on han crescut. Per combatre aquesta arma de doble tall, a altres pobles veim com les cooperatives d’habitatge obrin un camí. Perquè per poder fer poble, abans fa falta poder fer-hi vida plenament.
Per això i ja per acabar, m’agradaria convidar-vos a reflexionar sobre a quin poble ens interessaria viure. Que hi anem tots a la una quan apareixen iniciatives en lloc de posar-hi traves. I sobretot els joves, implicau-vos en els espais i projectes, creau-ne de nous i feu camí per als qui vendran després.
Visca Felanitx i visca Sant Agustí. Moltes gràcies i molts d’anys.
