Fa molts anys, quan era jove i creient, m’enfadava amb Déu quan hi havia una injustícia. Sobretot quan aquesta provocava pena i molt dolor a qui tenia poca o cap culpa. Aquella impotència em feia renegar i maleir una divinitat que creia justa i amb capacitat d’evitar la desgràcia a qui no la mereixia. La meva era una resposta, una reacció pueril, pròpia de la poca edat. Amb el pas del temps, les meves reflexions han agafat altres carreranys i he tractat d’agombolar d’altra manera les emocions negatives que afloren cada vegada que he presenciat injustícia i dolor.
La vida és a tot arreu. I ens embolcalla de tal manera que les circumstàncies, totes les circumstàncies, ens arriben a voraviu de les emocions i dels sentiments. La vida supura goig, calma, maregassa i dolor. De vegades a parts iguals, però molt sovint d’una manera descompensada. En la nostra experiència de viure, convertit en camí de pols, tenim coneixement de persones i les seves circumstàncies particulars. Tots sabem de casos de qui pateix, de qui té mala sort, de qui té una vida dura, de qui transita per desert a contracor, de qui porta plom al pit i cilici enganxat a la carnadura. Això resulta més impactant quan qui ho pateix és algú de poca edat, quan encara és tendre, quan encara és d’argila. En definitiva, quan la vida colpeja algú que no pot fer de nin o de nina, quan no pot jugar quan té juguera, quan no pot fer tot allò que hauria de poder fer.
Aquest és el cas d’en Toni Jiménez Oliver. És el cas prou conegut d’un al·lot felanitxer a qui una malaltia estranya no deixava que pogués fer d’infant. En la vida farcida de plom, de maleïda mala sort, la seva mare, el germanet i la família (i òbviament moltes altres persones més) han estat un bàlsam, una untura poderosa amb força de contrapès infinita per a fer front a tanta feixugor. Instant a instant, minut a minut, dia a dia han volgut fer de l’existència d’en Toni un llaç amb flors. Han volgut que mai no faltàs res, que la nafra fos el menys dolorosa possible, que en l’univers particular d’en Toni no hi mancàs l’amor en majúscules. Que el món blau i desconegut d’en Toni fos una bombolla farcida de la dedicació. I perseverança.
La mare i el germanet mai no han deixat morir la tendresa ni la solidaritat. Han desitjat que la col·lectivitat humana que els envolta s’hi hagi pogut implicar, arremangar sense descans perquè notàs l’escalfor, l’alè, la pell d’una mà i un cor col·lectiu amic. Han estat moltes les accions que han volgut embolcallar d’estima la vida i les circumstàncies d’en Toniet. A Felanitx, a Mallorca, a fora de Mallorca. Resulta impossible no implicar-se emocionalment en coses com aquestes.
En el meu cas particular he deixat de donar la culpa a un deu poderós, a un ésser sobrenatural, perquè no sé si existeix o no. El que sí que puc afirmar és que no han estat gens estèrils cadascuna de les carícies, les besades, les moixonies, els contes i cançons a cau d’orella, les abraçades, les paraules. El cas d’en Toni i de la família Oliver Vicenç és exemple i testimoni de moltes coses. Totes bones. Sobretot d’amor a balquena, de dignitat i d’ànsia incansable d’allunyar-lo dels camins als quals la mala sort (diguem-ho així) el varen fer transitar. La família, els amics, els veïns, totes i cadascuna de les persones que ho visqueren, als que en qualque moment els va caure una llàgrima de dolor i alhora d’emoció, als que s’hi implicaren, s’indignaren en qualque moment per tanta injustícia, tots són una mica millors per aquesta experiència de vida. I el seu exemple, la seva tenacitat, a la resta ens haurien de fer una mica més bons i creure encara més en les potencialitats de la condició humana.
