Si les cròniques de les aventures de na Maria i en Carles les explicassin les bicicletes, per exemple, dirien quelcom similar a «s’aixequen els dissabtes i parteixen. Pedalen, callen, riuen, s’exhibeixen, s’amaguen, expliquen, demanen i coneixen. Onsevulla que siguin, s’aixequen els dilluns i tornen a casa fins que arriba el dissabte següent».
Si les cròniques les narrassin els vilans interceptats pels felanitxers intrusius, segurament tindrien aquelles característiques comunes de tot bon acudit: «això eren dos felanitxers que havien d’anar fora poble i no duien calçons blancs».
Si les explicassin ells mateixos, llavors les cròniques serien quelcom similar a una rondalla «això era i no era, quatre illes i seixanta pobles».
“de vegades, l’única presència capaç de relatar els bocins de vida per on passen en Carles i na Maria és el silenci, aquella criatura divina que es deixa acaronar”
Però resulta que, de vegades, l’única presència capaç de relatar els bocins de vida per on passen en Carles i na Maria és el silenci, aquella criatura divina que es deixa acaronar per murmuris i remors mentre custodia amb fermesa la puresa de la trama.
Si el silenci no hagués imposat el seu punt de vista per narrar aquesta història, segurament tots els quilòmetres i muntanyes que separen Felanitx de Banyalbufar, el vent en contra, les clementines i les mandarines o el fred imbatible, haurien estat personatges d’aquesta aventura.
En lloc d’això, el silenci només recorda la ingenuïtat de cada decisió que prenien na Maria i en Carles per assegurar-se un refugi i un fil d’on estirar. No tenien grans esperances ni tampoc auguraven cap repte impossible, simplement deixaven que la xarxa de contactes que van teixint setmana a setmana, complís la seva funció. Resulta que uns amics que havien fet quan varen visitar Algaida, els havien posat en contacte amb na Veru, una criatura curiosa, que observada pel mateix silenci diví, s’havia compromès a acollir dos visitants desconeguts al seu cau, a Banyalbufar. Ella també els esperaven ingènua, no preveia grans esdeveniments ni tampoc presagiava cap catàstrofe. Simplement, un cap de setmana fet d’hores, minuts i segons, però amb la peculiaritat de tenir dos inquilins a l’habitació dels convidats.
El silenci emmudia de goig en veure els ritmes, els tempos de cada un d’aquells individus a punt de col·lidir en el poble més remot d’aquesta illa.
Primer, na Veru va sortir de casa per anar fins al punt verd a reciclar. Era el moment en què en Carles i na Maria entraven a Banyalbufar triomfants després d’un dia sencer amb el cul al seient i els peus als pedals. Es creuaren pel carrer i, per exòtics, tothom va reconèixer la identitat de tothom.
El silenci, atent a tots els gests, va poder veure com els nirvis es manifestaven en totes les dissimulacions. Es presentaren amb la poca formalitat que sabien simular, ningú gosava delatar-se les rareses amb tanta lleugeresa, calia ser àgil per trobar el moment i la forma per poder deixar d’interpretar aquells personatges cordials que tots havien adoptat.
El silenci no recorda cap conversa ni cap acció seguida d’una altra. El silenci només recorda que na Veru, de totes les habitacions i sales d’aquell habitacle, els va guiar directa a la cuina, el lloc més estret i fred de la casa.
Ningú no recorda ni la introducció, ni el nus ni el desenllaç, només tres cossos intercanviant paraules mentre, al seu voltant, un món fet de silenci aprenia les primeres passes d’una nova dansa. De cop, na Veru va fixar els ulls cap a la finestra de la cuina i va saludar a la fosca. Pareixia sorpresa, però quan na Maria i en Carles es varen girar per veure qui hi havia defora, varen saber que era tendresa. En Joan Pau, des de l’altre costat del vidre, saludava amb la mateixa expressió reveladora. En Joan Pau va entrar i el silenci recorda com la senzillesa de l’amor més noble va ocupar cada racó d’aquella cuina.
D’aquesta manera va passar el cap de setmana. Hores, minuts i segons dins una cuina de cada vegada més acollidora. Converses, paraules dansaires, temes banals, a estones profunds, rialles, idees, encanteris del silenci.
N’hi ha que diuen que na Maria i en Carles també varen interrogar el rector, d’altres diuen que varen conèixer un pagès que desviava corrents d’aigua, d’altres asseguren que s’enfilaren per les muntanyes i d’entre la més fosca nit tragueren taronges per refrescar les idees, llenya per escalfar la cuina i picornells per encalentir als fogons.
Voldríem anunciar que tenim un programa de ràdio on hi explicam les nostres aventures. Per escoltar-lo, entrau a: http://www.titoieta.cat/index.php
@quecadascuescuriacaseva
