Sortir de casa i que la primera persona que veus (desconeguda) et saludi amb un «Bon dia!» et fa sentir que et trobes al teu país.
Aquest primer comentari no és fruit d’un bon propòsit de Cap d’Any de pensar en positiu. No. Tanmateix, aquests bons propòsits de Cap d’Any solen acabar com l’aigua torrada. És el resultat d’una experiència: en aquest país hi ha persones que, fins i tot sense conèixer bé la llengua, l’entenen i, a més respecten els habitants de la terra que els ha acollit i també llurs costums i cultura.
Sí, la cultura… aquest és el tema que vull tocar avui. La situació de la cultura en general i en el sentit més ample del mot. Algun mal, a més de la pandèmia, l’està afectant. Ara, quan és bo que la gent romangui el més temps possible a ca seva (malgrat les vacunes i les consignes negacionistes, la millor recepta per evitar els contagis és reduir les aglomeracions i la mobilitat) la cultura hauria de tenir un paper primordial en la vida de la gent i ens evitaríem una de les seqüeles de la plaga, els desequilibris psíquics. M’estic referint a la literatura, que ens permet viure totes les vides, reals o imaginàries; o les arts visuals que ens asserenen l’esperit a través de les imatges i que ara, gràcies a les noves tecnologies, tenim al nostre abast sense haver de sortir de casa. Sense oblidar la música, el més universal de tots els llenguatges, que ens ofereix un univers de sensacions. I la història que ens serveix de full de ruta per viatjar pel temps i per l’espai, i conèixer una mica millor la immensa aventura de la humanitat, l’eina per entendre qui som i d’on venim. Tot aquest tresor, avui és al calaix de les andròmines i de l’oblit.
I quin és el succedani que els mercaders han inventat per suplantar la cultura? És el renou i la cultura-espectacle. Tant als mitjans de comunicació de masses com a les xarxes socials trobarem un fotimer de programes, presentats per gent molt cridanera, que sota l’etiqueta cultural o d’entreteniment (alerta a l’entreteniment) serveixen d’alienant a una multitud cada cop més gran de consumidors.
Aquests darrers dies hem vist, tant si vols com si no vols, que un mercenari de l’esport, el primer de l’escalafó del tenis mundial, ha acaparat totes les portades i moltes hores d’emissió, i no per les seves gestes esportives, ha estat per les seves malcriadeses. Tal volta per curiositat morbosa, m’he entretingut mirant a la Viquipèdia el nombre de visites que tenen cada dia diversos personatges: els meus admirats poetes, Blai Bonet, Damià Huguet, Miquel Bauçà, i la majoria dels nostres intel·lectuals, tenen unes mitjanes diàries que fluctuen entre zero i quatre visites diàries; aquell fill d’una tonadillera i un torero, que diuen que fa de discjòquei, supera les set-centes cada dia. Un qualsevol que ofèn la pintura, però que s’ha sabut situar per Hollywood i umpl les seves exposicions de «famosos i famoses», avui gaudeix de més popularitat (no he dit prestigi, ni de bon tros, qualitat) que el nostre Miquel Barceló.
“És el triomf de la buidor i la banalitat absoluta. Estan aconseguint que el que abans coneixíem com a societat, o poble, es converteixi en un simple, i ximple, ramat”
És el triomf de la buidor i la banalitat absoluta. Entre uns i els altres, aquells que tot ho remenen estan aconseguint que el que abans coneixíem com a societat, o poble, es converteixi en un simple, i ximple, ramat.
I encara roman espai per a una acotació final al marge del tema principal. Han bastat uns pocs dies del nou any per comprovar com han apujat gairebé tots els productes. Era d’esperar després dels bestials augments de l’electricitat i els combustibles. Tanmateix, ni els sous ni les pensions han apujat en una mesura similar, ni de lluny. En conclusió, som més pobres que l’any passat. Si almenys poguéssim dir en veritat que som savis, el mal no seria tan greu.
