Escric mentre per la televisió m’arriben notícies de Kíev, amb el cor allà perquè, justament, una persona molt estimada i molt propera a mi es troba en aquella zona ara mateix. Quan aconseguesc aïllar els sentiments personals i centrar-me en el que està succeint a l’est d’Europa, m’esgarrifa pensar que després de mil·lennis de suposada civilització, estam de bell nou immersos en la barbàrie d’una guerra. Tampoc no m’hauria de sorprendre, de fet no crec que en tota la història de la humanitat hi hagi hagut un sol dia de pau absoluta a tot el planeta. D’altra banda, estam creant una societat cada cop més competitiva on no importen gaire els mitjans utilitzats per tal d’humiliar i sovint aniquilar els que consideram els nostres adversaris; i per mostra mirau com li ha anat a Pablo Casado. De cap manera la baralla interna entre els dirigents del PP es pot comparar amb el que està succeint a Ucraïna, i si Putin compleix les darreres amenaces d’emprar l’armament nuclear, ningú estarà estalvi de la seva bogeria. Ara mateix, sembla que només hi ha un culpable: el dictador rus. I és cert que aquest personatge es pot comparar amb els sàtrapes més cruels de la història: Hitler, Stalin, Mussolini, Franco… però cal considerar que el tal Putin, com el mateix Hitler, arribà al poder per unes eleccions democràtiques, i això vol dir que uns votants (molts) votaren a favor seu, llavors ha anat canviant les lleis per tal de perpetuar-se en el poder i això tampoc és possible fer-ho sense comptar amb el suport de molts seguidors i, sobretot, de les elits del seu país. Un cop investit d’un poder absolut, com tots els dictadors que han passat per la història, pot fer el que li dicti la seva bogeria i el seu egocentrisme.
“estam creant una societat cada cop més competitiva on no importen gaire els mitjans utilitzats per tal d’humiliar i sovint aniquilar els que consideram els nostres adversaris”
Avui, que és dilluns, escric sense saber com haurà evolucionat la situació dijous, quan aquest relat aparegui a les planes del nostre setmanari, però no crec que vagi per a bé. Sé que no puc fer-hi res més que denunciar un cop més l’establiment d’una societat que en comptes de promocionar la solidaritat i el respecte, exalta la violència —podeu mirar qualsevol sèrie d’èxit i llavors digau-me que no tenc raó. Aquesta guerra ja l’estam pagant tots, i la pagarem per molt de temps, ara mateix el preu dels combustibles està augmentant de tal manera que aviat omplir el dipòsit serà un luxe, i veurem com arribarà el proper rebut de l’electricitat. Mentrestant, a l’Estat borbònic hi ha un partit i uns líders que estan actuant de la mateixa manera que Hitler i Putin ho feren en els seus inicis, utilitzant la demagògia per aconseguir els vots de la ignorància i de la por. No vull ni dir-ne els noms, només que són els mateixos que mai no han condemnat els crims de Franco, i que sovint enalteixen la seva figura, els que després d’anys admirant els mètodes de Putin, ara diuen que els russos són comunistes només per fer tombar la balança dels vots espanyols vers l’extrema dreta, els mateixos que alimenten l’odi dels súbdits del Borbó contra aquelles nacions que tenen llengua i costums diferents dels seus. En resum, crec que ens convé, com deien les rondaies, «prendre llum de na Pintora» i pensar que possibles dictadors n’hi ha pertot arreu, però només arrelen allà on es donen les circumstàncies propícies.
I el millor adob perquè arrelin les dictadures és la ignorància. Sí, al poder li interessa la gent ignorant perquè és fàcil de manipular. D’aquí que els polítics, que són els executors de les consignes del poder, acostumin a posar traves a les iniciatives culturals que no poden controlar de manera directa, i que les xarxes socials estiguin envaïdes per les banalitats i les escombraries. Un exemple de no fa gaires dies: érem a un restaurant de tipus popular, a una taula veïna hi havia una parella amb una nina petita, tan petita que l’hagueren d’asseure a una cadira alta, una «troneta» per entendre’ns; tot just asseguda la nina, li donaren un telèfon mòbil perquè s’entretingués. No era el primer cop que aquella nina utilitzava l’aparell, cosa evident per la bona traça que tenia fent anar els seus ditets sobre la pantalla. Els dugueren el menjar i la nina va continuar jugant amb el telèfon mentre la mare li anava donant el menjar a la boca. Si aquesta és la generalitat de les generacions del futur, em sembla que el món va per molt mal camí.
