Sí, ja sé que aquest tema l’he tractat de manera esporàdica, i sovint sura entre els meus escrits. Però d’un temps ençà està prenent una deriva molt preocupant; fins i tot, la passada setmana, des de l’emissora Ona Mediterrània, em convidaren a parlar-ne.
Des del meu punt de vista, els habitants de Mallorca, com els de les Pitiüses i, tal volta en menor mesura, els de Menorca, patim una doble pèrdua d’identitat. D’una banda, la global, que ens empeny a homogeneïtzar-nos en el ramat mundial de xais i ovelles, convertint-nos en uns éssers penjats sempre al mòbil, comunicant-nos per mitjà de jeroglífics o amb frases fetes en un llenguatge primari i farcides d’expressions en un anglès encara més superficial. Fins i tot als col·legis privats on es formen els rics, d’on se suposa que han de sortir els líders del demà, l’ensenyament es fa en anglès, en l’anglès dels mercaders, és clar, no en surten capacitats per llegir, i entendre, Faulkner ni Whitman.
L’altra causa de la nostra desaparició com a poble és la que a les Illes es deriva, sobretot, d’un augment poblacional desmesurat que es produeix de manera accelerada d’ençà que vers els anys seixanta del segle passat, l’Estat espanyol, aleshores franquista i avui borbònic, es decidí a fer d’aquestes un parc temàtic de sol, platja i borratxeres que, a més d’injectar a les seves arques (les de l’estat) un bon raig de doblers, resolgui el problema de la manca de treball que hi havia, i encara hi ha, a bona part de les comunitats peninsulars. No tenc dades oficials, però em sembla que la població illenca s’ha triplicat d’ençà de la data del meu naixement, just un any abans de la meitat del segle passat. I bona part d’aquests nouvinguts, ho han fet amb un esperit colonitzador, imposant-nos el seu idioma i alguns dels seus costums (està a punt d’esclatar la festa de Halloween, celebrada amb gran pompa pertot arreu, fins i tot a les nostres escoles). Això, sense tenir en compte els grups que surten al carrer reclamant el castellà com a llengua vehicular, quan el perill ve de la propagació de l’anorèxia cultural.
D’altra banda, cal tenir en compte la nostra part de culpa, que no és poca, en tot aquest desgavell. Hi ha qui es pensa que per ser un mallorquí de soca-rel, d’aquells que lluiten per «lo nostro», basta menjar bunyols per les Verges i fer torradisses per Sant Antoni. Fins i tot n’hi ha que creuen i prediquen que per a ser un bon mallorquí, basta ser un anticatalanista furibund.
“l’arrel més pregona de la nostra identitat és la llengua. Per això és evident que si volem preservar la nostra identitat com a poble, hem d’usar, conrear i defensar la nostra llengua”
Tanmateix, l’arrel més pregona de la nostra identitat és la llengua. Per això és evident que si volem preservar la nostra identitat com a poble, hem d’usar, conrear i defensar la nostra llengua, la varietat de la llengua catalana que es parla a ca nostra (quedi clar). Jo era un dels ingenus que pensava que la gent arribada de fora podia arribar a estimar la nostra cultura si els hi facilitàvem l’accés, perquè només es pot estimar allò que es coneix, però fa estona m’he adonat que només venen aquí cercant una manera més còmoda de viure. Una aspiració molt legítima per la seva banda, però que es converteix en letal per a la identitat de la població aborigen de la comunitat que els ha acollit. Si, com jo mateix, teniu el costum de saludar amb un «Bon dia!» quan entrau en un establiment, per la manera de respondre ja podreu veure el tarannà de qui us ha d’atendre, hi ha «¡Buenos días!» i «¡Buenos días!», així com hi ha silencis molt explícits. I què en direm, d’aquells altres negocis on per informar-nos que tanquen o obrin una caixa, ho fan en castellà i en anglès, però mai en la llengua de la comunitat on estan instal·lats.
I les autoritats…? On són els polítics que prometien defensar la identitat del poble que els ha elegits? Doncs, estan massa ocupats intentat caçar els vots dels forans, han oblidat que els aborígens també votam, i ens han deixat sense referents electorals. Qualsevol activitat lúdica en castellà, des d’un festival infantil a l’actuació d’un discjòquei qualsevol, tindrà suport institucional, però les iniciatives culturals en la nostra llengua (sabem que n’hi ha, i ells també ho saben) seran ignorades i menystingudes.
I ara, la nota positiva. Dissabte passat, a Los conciertos de la 2 vam poder gaudir de la gran actuació del jove violinista Miquel Muñiz Galbon, d’arrels felanitxeres, que ens va encantar amb la seva magnífica interpretació del Concert per a violí i orquestra d’A. Dvorak, que el feu mereixedor del tercer lloc mundial i del premi especial que atorga el jurat per votació popular. Enhorabona, de debò, extensiva als seus avis felanitxers.
