L’any 1987, demanat per Felanitx a la revista bimestral Lluc, Nadal Batle diu: “Pens que Salvador Dalí s’equivocà, el centre del món és a s’Arraval de Felanitx; bé, ara s’ha desplaçat una mica cap al Port. És un lloc que té uns records indestriables de mi mateix. Un lloc on hi ha hagut gent molt rara sempre, i els felanitxers ho feim servir com una mitologia”.
L’any 2022 podem dir que gairebé s’ha desplaçat del tot. El verb no pot ésser més encertat. A Felanitx, de gent rara, n’hi continua havent, però la mitologia ha minvat de manera proporcional a l’augment de les reformes a “sa caseta des Port” i ha estat reemplaçada pel mantra que a Felanitx no s’hi pot viure, que està brut i ple de gent rara. La pregunta que em faig és si l’enginy necessari per ser capaç de construir ficcions mitològiques (i realitats materials) que facin més habitable la convivència pot, o no, competir amb la pau “dharmica’’ que aporta la suspensió del pensament a través del mantra.
I és que per poder pronunciar la sentència de Batle que dona títol a aquest intent de panegíric sui generis s’han de donar unes realitats materials que la facin possible, a més d’una posició vital i de pensament que és claríssima en els actes i en els escrits de Batle: una posició que pot passar tant per localista i individualista com per cosmopolita i social. Les formes del seu arrelament queden clares al pregó que va pronunciar per les festes de Sant Agustí l’any 1991, quan va establir els Deu Manaments de la Cosa Nostra, i que es resumeixen en dos: “estimaràs la llibertat, la independència i la individualitat del teu país sobre totes les coses i les de la teva vila com a tu mateix!”
“estimaràs la llibertat, la independència i la individualitat del teu país sobre totes les coses i les de la teva vila com a tu mateix!”
De vegades quan llegim algú desitjam poder parlar amb ell, fer un cafè, comentar la jugada, i saps que a distàncies curtes encara l’estimaries més. Em passa (a mi, i a tot déu) amb en Joan Fuster, amb qui Batle compartia aquesta ironia pròpia de genis. De vegades, però, també, hi ha autors que veus que val més just llegir-los. A mi em passa amb en Miquel Bauçà, el sarcasme del qual s’assimila en alguns textos al de Batle. Tot i saber que va ser polèmic, que se li han dedicat versos preciosos a alguna cançó cabdal, no sé ben bé encabir en Nadal Batle en cap d’aquests dos grups, però el que és segur és que la lectura dels seus articles a la columna El Mal Bocí, són d’una intel·ligència, d’una vigència i d’un humor que caldria reeditar. Segons el matemàtic: “la severitat i la seriositat són una defensa de la impostura i de la ignorància. Les persones de posat greu es distingeixen, en general, per la seva ignorància: només tenen una idea i sol ser equivocada”.
Dimecres dia 7 de desembre va fer 25 anys que va morir. Matemàtic i, entre molts d’altres càrrecs, rector de la UIB, són un bon grapat els articles dels qui el conegueren i el tractaren i que poden oferir un catàleg molt més complet que el que puc donar jo de totes les fites que la seva tasca universitària, i no sols universitària, han suposat al desenvolupament del país. Alguns d’aquests articles són el d’en Climent Picornell i d’en Joan Mir, que publicam en aquest número.
La Biblioteca Municipal de Felanitx guarda la seva col·lecció de llibres, la Biblioteca de l’IES Felanitx porta el seu nom i també el du la ronda del Centre Cívic de Portocolom. El premi literari que, des de fa cinc anys, atorga aquesta casa és el Premi Nadal Batle de relat breu. Enguany arriba a la seva cinquena edició. Aprofitam l’avinentesa per dir que fins dia 18 de desembre es poden presentar els textos a la redacció i per reivindicar no només el nom i la figura de Nadal Batle sinó també el seu esperit, que situa s’Arraval de Felanitx al centre del món.
