M’hauria agradat que, aquesta, la darrera carta de l’any, tingués un caire positiu absolut, plena de bons desitjos. És el que pertoca en aquest temps de consumisme convulsiu i, sobretot, el que agrada als que ostenten el poder. Però em sembla que som un dissident de natura i les meves relacions amb el poder sempre han estat fredes, quan no són oposades.
Podria aprofitar per desitjar a tothom, fins i tot als poderosos, unes bones festes i un nou any ple de ventures, així com pertoca. Bé, aquests desitjos de salut, pau i harmonia, si han de ser sincers, els restringiré als companys i companyes de la sofrida i malmenada ciutadania corrent. Per als poderosos, empoderats, i els seus escolans i subalterns (els polítics que els fan la feina bruta) seré sincer: tocs per la barra.
Amb tots els canvis d’any que ja he viscut, us puc assegurar que el món no canvia pel fet de baratar un número al calendari, el calendari no és res més que un convencionalisme. El que de debò marca el temps són les voltes que fa el planeta sobre si mateix, els moviments del Sol, de la Lluna i dels astres que transiten per l’univers. Però els humans ens hem oblidat d’aquest ritme natural, còsmic, i vivim en un temps marcat per les agendes i els telèfons mòbils, i així ens van les coses. Si miram com està el món avui i com estava fa just un any, veurem que, des d’una consideració global no ha millorat gens, i això que l’any passat, gairebé tots menjàrem els imposats dotze grans de raïm coincidint amb les campanades d’en Figuera, del rellotge de la Puerta del Sol o de qualsevol altre rellotge famós.
Com he dit abans, els bons desitjos els vull reservar per al poble pla, els rics i els poderosos no necessiten bons desitjos, per a ells tots els vents són favorables. Basta demanar-ho a un tal Escarrer, o a un que es fa dir Rafa Nadal: aquests dos, tan pobrissons que mai no tenen prou doblers, des de Madrid ens han anunciat al món la creació d’una empresa destinada a construir i explotar hotels a les Illes. Supòs que així pagaran els imposts a la capital de l’imperi, on els faran bona mesura, i deixaran la merda, els renous i la sobreocupació a la colònia. A més, les autoritats colonials, amb els doblers aborígens, els subvencionaran per anar a les fires de bestiar a Londres, Berlín i altres indrets.
Uns altres que també estan alabats i, per tant, no han de menester bons auguris, són els argentins. No importa que el seu país estigui en bancarrota: la seva selecció va guanyar el Mundial de la vergonya a Qatar. Ara, després de pagar els viatges, estada i entrades a l’estadi (fins a 10.000 $ a la revenda), tal volta passaran gana i alguns aniran a viure sota un pont per no poder pagar el lloguer, però podran bravejar que són els millors. Necessiten algú com el genial Pepe Rubianes que els recordi que veure un partit i dir «hem guanyat» és com veure una pel·lícula porno i dir «hem boixat».
A hores d’ara encara no sé com acabarà el conflicte entre el govern de Sánchez i la cúpula del poder judicial al servei, o al capdavant, de PP i Vox. És a dir, encara no sé qui mana a l’Estat borbònic, però no m’importa gaire, al capdavall sempre governen els mateixos.
Mentrestant, el meu telèfon, caparrut, em continua recordant que el meu poble és Felanich. Ja ho sé, hi ha qui m’ho diu, som un pesat per insistir un cop i un altre en el mateix tema. Però què voleu? Només ho faig cada quinze dies, mentre que l’aparell i alguns navegadors d’internet ho repeteixen a tota hora, els set dies de la setmana. Sé que el batle Montserrat, com a primera autoritat local; la regidora Soler, que tant s’estima el poble; la regidora Cano i el seu comitè de savis; el regidor Mascaró, que abans d’entrar a l’Ajuntament va dedicar mesos de feina a conèixer la cultura del municipi, fan més del que saben i poden, i gairebé no dormen, per acabar amb aquest insult que ens fan a tots els felanitxers. O tal volta vaig errat i ja és hora que ens avesem a ser felanigenses, com en els temps en què manava el Caudillo.
Apa! Bones festes. L’any que ve, si no hi bufa el dimoni, parlaré de cultura.
