A la presidenta del Felanitx i la resta de les persones autores, lectores i associats, que mantenen l’ànima i en vida la històrica i exemplar publicació: un feixet de retxes i noms per agrair al setmanari —el meu Felanitx—, també, la persistència i el gest de fer periodisme local/global.
Ara han recordat la meva biografia professional per mor de la renúncia a la direcció general d’IB3, després de quasi vuit anys. Ningú, enlloc, no ha dit un fet iniciàtic: jo vaig començar aquí, al Felanitx, amb lletres maldestres, notes, articlets amb un pseudònim únic i efímer (Jordi Creus, a “L’hora de l’actualitat”). També entrevistes de Damià Huguet a Xesc Riera, Miquel Bauçà, Blai Bonet, el pare Ginard, Miquel Barceló, Sant Joan Pelós (Tomeu de sa Pipa), el patró Esteva…
Al Felanitx hi escrivia abans mon pare, amb el pseudònim esportiu Sprint. Nomia també Andreu Manresa, era mestre i va ser batle. Aquí feia les lloances, cròniques, als 50 i 60, del nostre heroi tot just finit, en Timoner. Jo duia els mecanoscrits a la redacció del carrer Major de la vila i olorava la tinta viva i veia com els tipògrafs componien lletra a lletra a l’inrevés les columnes i planes per a la vella impremta rotaplana de can Pou Guidó Giménez. També acompanyava el pare a can Julià, a can Moix, on hi havia la Penya Ciclista Guillem Timoner, o anava a veure entrenar el campió, amb aquelles cuixes gegants i fermes com una escultura romana, de marbre. Jo era un nin, un al·lot, i el Felanitx, Felanitx i en Timoner fitaren la meva memòria geogràfica i emocional.
Ara que som gran vull donar les gràcies a Tomeu Pou, patriarca i cor de la publicació, sempre amatent i pacient amb els meus papers i fets; també als que ordenaren els meus mots, idees i lletres: primer en Ramon Rosselló, també Josep A Grimalt, Antoni Maimó Font, Francesc Riera, Miquel Riera, Toni Massot, Andreu Ramon, Tomeu Bennàssar, Germà Coll, Toni Roig, don Miquel Pons, el nostre professor; en Toni Obrador Xamarrí pel guiatge i la polèmica, en Toni Borne per les fotos; així mateix, en Nadal Batle, en Colau Llaneras, en Miquel Barceló es Perelló, bestiar de casta grossa, que deia el parenòstic de mestre Pere Esperança.
Gràcies. Ara tocava partir amb honestedat i les mans netes de la radiotelevisió pública IB3, no fugir. Jo ja no som ningú més que l’exdirector general. Agraït al públic, al Parlament, als grups que votaren i als que criticaren o atacaren, sobretot als professionals de la casa, que és i ha de ser de tots.
I, finalment, em sap greu haver desistit de la proposta de Joan Socies i de na Bàrbara Sagrera per fer una entrevista en aquest setmanari. No és una negativa fàcil, emperò no en faré enlloc, per ara. El silenci no és tàctic, opinar és fàcil, però l’eco no és gratuït. Ara toca a uns altres, dit amb la cara alta i les mans netes.
