Exposició de retrats intervinguts de Llonovoy a la Casa de Cultura
El padrí tenia cara de nau espacial. Amb ell, una carretilla es convertia en un cotxe rapidíssim, un motor de gelera es transformava en una trencadora d’ametles, una batedora era un desengramponador elèctric. Reanimava objectes que havia trobat, normalment devora els contenidors d’aquí i d’allà, a Calonge o a Cala Llonga. Els ajuntava, empalmava cables, estrenyia perns, i amb un nou esquelet de fusta els objectes revivien. Era la màgia del seu acoblament. El meu padrí era un mag-fuster amb cap de nau espacial que refeia objectes per fer eines per fer coses per elles mateixes. Li sortia de dins.
Per saber ajuntar i que d’allò en surti una altra cosa viva cal cultivar l’enginy i la imaginació. Saber-hi veure l’altra cosa i la seva vida. Miquel Àngel Joan, Llonovoy (Maguerola) té la qualitat i la traça d’anys de trobar paraules, copsar gests i destriar objectes. Té l’art d’ensemblar-los i de compondre’ls. Seguint el fil de propostes anteriors, pens en Humanimals (2017) i en Personalitats (2018), Llonovoy presenta Carasses a la Casa de Cultura. Es tracta d’un seguit de collages, l’anàleg bidimensional de l’acoblament, amb què el mag-artista de can Maguerola capgira el sentit del retrat.
Sortint de l’exposició pens que l’excessiva reverència que ens porta a emmarcar un retrat també ens enterboleix la memòria. Quina cara tenen els nostres avantpassats? Els collages descarats d’en Maguerola no són menys retrats que els emmarcats, just qüestionen com recordam. “Són retrats apedaçats, són esquinços de paper”, l’amic amb cara de tauró, la mare amb semblant de bodegó i aquell conco beat amb semblant de mà dura i de llibre sagrat. “Paisatges facials, / màscares funeràries, / de per vida carnaval.”
De la mescla de retrats i dibuixos en surten jocs irònics que ens acosten a la realitat d’una altra forma. Al diari Immundo en Maguerola explicava fa uns anys que no cerca ni l’humor ni la subversió, que si un cas els troba i que la trobada té quelcom de despertar. Com escriu Joan Brossa, qui contínuament invita a mirar l’entorn amb ulls nets, irònics, deslligats dels marcs: “A tu, qui / siguis, t’invito / a trobar les coses amb / la transcendental bellesa / que jo les trobo, i tindràs el / poema”.
L’exposició es tanca el 18 de febrer. Volia citar Brossa, per convidar-vos a veure-la. Podeu mirar de veure-hi qualcú que coneixíeu. Jo hi vaig veure el padrí, que tenia cara de nau espacial.
