L’expansió de l’Orde Teatí fora d’Itàlia

El 23 de maig dèiem que el Capítol general dels teatins de 1618 es plantejava fundar-se fora d’Itàlia i que Espanya l’any 1622 va ser la primera nació a rebre’ls.
El teatí Plácido Frangipane-Mirto va ser convidat com a confessor i conseller d’una ambaixada del delegat del rei de Polònia a Nàpols a la cort de Felip IV. El pare general donà el consentiment i li assignà per company el pare Crescencio Vivo. Felip IV ben aviat descobrí les nombroses capacitats del pare Mirto (sempre l’anomenaran així a Espanya) i, admirat de la seva eloqüència, l’anomena el seu predicador.
Per aquelles dates a Espanya estava ben prohibit fundar noves residències de religiosos (segons R. Ballester al llibre Histoire de l’Espagne, París, 1928, pàg. 214), perquè l’any 1623 hi havia dos-cents mil religiosos, el 30 % de la població total.
Malgrat la prohibició, els esforços del P. Mirto i el seu esperit fundador, sempre amb l’ajuda del rei, aconseguiren que els teatins tenguessin com a residència l’església de l’hospital dels italians a Madrid, residència que l’any 1644 passarà a l’església Nuestra Señora del Favor, a on avui hi ha l’església de San Cayetano y San Millán.
Tant s’estengué la fama de predicador del P. Mirto que el Consell d’Aragó demanà al rei que l’enviàs a Saragossa a predicar la Quaresma de l’any 1630. De tal manera impactà la seva predicació que, acabada la Quaresma, sense perdre gens de temps, el mateix Consell escriu al P. General alabant l’eloqüència del P. Mirto i suplicant-li el permís perquè l’any vinent la torni a predicar. A la mateixa carta prometen ajuda per fundar una casa teatina a Saragossa, fundació que, juntament amb la de Barcelona, veuran la llum l’any 1632.
Pel maig del mateix any, el P. Mirto informa el P. General que a Saragossa han estat molt ben rebuts. El mes de setembre li diu que ja són setze, però que no en pot llevar cap per a una altra fundació perquè tots són imprescindibles, per tantes d’activitats com duen a terme i creu que a cap altra casa de l’Orde les estimen tant, ni tan sols igual. El 1681 la Diputació d’Aragó començà a construir, damunt un solar propietat dels teatins, una església dedicada a Santa Isabel i San Cayetano.
El 1648 els teatins van a París. El mateix any que Joan IV de Portugal els regala una residència a Lisboa.
El 1662, els ducs de Baviera Fernando Maria i Enriqueta Adelaida de Saboia, devots del beat Gaietà, volent agrair-li el naixement quasi miraculós del príncep hereu Maximiliano Manuel, cridaren els teatins a fundar allà, començant el 1663 la construcció del gran convent i església de Santa Adelaida i Sant Gaietà, la meravellosa Theatinerkirche al carrer Theatinerstrasse de Munich. L’any després de la canonització de sant Gaietà (que fou el 1671), els esmentats ducs l’anomenen protector de tots els seus estats.
El 1662 s’establiren a Praga i el 1684 a Salzburg. El 1703, l’arxiduc de Saxònia, Christian August amb acta notarial cedeix als teatins el seu palau de Viena com a residència.
El 1665 arribaren a Leòpoli (Polònia) i d’aquí se n’anaren a Varsòvia per regentar, fins a finals del segle XVIII, l’església de Santa Creu on avui es conserva el cor de Chopin.