Ve de la setmana passada…
ANTÒNIA: Després de sa primera obra, i casi casi sense voler, mos vàrem veure embolicats amb sa reposició d’Un ciutadà a matances, que va ser una curolla d’en Tomeu Alòs.
MARC: Ell volia posar en solfa ses músiques de s’obra. Mos va dir: “Aquest pic sa música serà es quadro, i es teatre seran ses vases”.
ANTÒNIA: (Amb cara de fesols) A noltros no mos va fer gaire gràcia…
MARC: Gens! Però va ser un projecte molt engrescador, amb na Sebastiana Mestre narrant es magnífic pròleg d’en Jaume d’Albocàsser, 19 actors i actrius damunt s’escenari, un estol de músics a baix, i després sa Coral.
ANTÒNIA: En fi, tota una aventura. Evidentment noltros només érem una part de tota aquesta gernació.
MARIA: I va ser tot un èxit. Felanitx en es fons estima es seu teatre i sa seva gent, i Un ciutadà a matances forma part de s’ideari de la Vila.
Per ventura el podríem tornar a fer…
Els altres la miren amb cara de wsp.
Per ses noves generacions.
RAFEL: Però el feis voltros, eh?
JOANMI: Mare meva!, no me direu que feis comptes fer un repàs de tot lo que hem fet aquests 22 anys? Sabeu que sa Nitx de l’Art està per noltros?
ANTÒNIA: Tranquiil, acurçarem, però de qualque manera havíem d’entrar en ametles.
MARC: Es cas és que amb tot aquest temps així mateix hem arribat a fer moooltes coses.
ANTÒNIA: Però moltes. De vegades pareix que mos prenen pes pito des sereno.
MARC: Quantes vegades que mos han escomès amb sa frase “mem, voltros que feis teatre…”
ANTÒNIA: Ja ho pots ben dir, és com un mantra, com un “ja que hi som” quan tens picapedrers a ca teva.
MARC: Amb es “mem, voltros que feis teatre” vàrem participar en es 50è aniversari de s’Estol des Gerricó.
MARGA: Sííí, vàrem fer venir en Juan Carlos i na Leticia a fer-nos una visita irreal!!!
MARC: També he contribuït a felanitxeritzar es soldats romans de ses processons…
RAFEL: Hem fet triatlons per Cala Marçal, i participat en sa presentació de sa temporada de s’Escola de triatló Portocolom.
PACO: I a una campanya de comerç local es temps des COVID.
BERNAT: I ja n’hi ha que mos esperen amb idees de bomber per l’any que ve.
JOANMI: I com que en Marc no sap dir que nooo, ja mos teniu a tots emmaiats…
MARGA: Bé, hem de reconèixer que a tots mos agrada fer un poc de felanitxerisme…
Pausa.
ANTÒNIA: Hem fet moltes coses, és cert, però si les hem pogut fer és per sa senzilla raó que hi ha un públic que mos segueix i mos estima, i que és es qui dona sentit a tot lo que feim.
ELS D’ABAIX: GRÀCIES DE TOT COR (mamballetes)
Pausa.
MARC: També és just tenir un reconeixement a ses persones que s’han atrevit a assumir sa direcció artística de qualcun des nostros projectes.
BERNAT: En Pep Lluís Fernández, que ho va fer en sa nostra estrena.
MARGA: En Gavin Miller, en dues ocasions, ara fa poc més de deu anys.
PACO: Na Margalida Estelrich, Turrisques, que mos va prendar es cor amb ses passejades pes cementeri, i també mos ha dirigit a Teatre de prop.
RAFEL: I, sobretot, en Joan Porcel, que mos ha dirigit en 7 obres grosses, i a qualque peça de TDP.
MARIA: Pobret, quin sac de paciència deu haver hagut de tenir aquest homo.
PERE: També hem de donar ses gràcies a ses nostres famílies, perquè elles també n’han hagut de tenir molta de paciència.
JOANA M.: I guardar al·lots!
SALVA: I gràcies també a tots els qui en qualque moment han format part o ajudat sa Companyia, i que no anomenarem per no allargar de demés.
Pausa.
ANTÒNIA: Per cert, quan heu dit TDP, m’hi heu fet pensar… es format de microteatre, que vam encetar fa 10 anys, mos ha permès fugir des teatre convencional i viure experiències realment enriquidores.
JOANMI: Sí, es teatre de barraca, una ocurrència de na Maria Mascaró, va ser realment espectacular.
MARC: No me diguis res, que casi hi vaig perdre sa salut per organitzar-ho: permisos des propietaris de ses barraques, ara ves a s’Ajuntament, ara en es Club Nàutic, ara a Ports IB, ara torna a s’Ajuntament, alerta que no patinin que hi ha verdet, si no hi ha arrambador mos caurà sa gent per s’escala, posa fanalets que no hi veuen… Mare santa!
PACO:Però va ser tot un èxit. Sí o no?
Pausa.
MARGA:Sí que n’hem fet, de coses, i per molts de llocs. Només a Mallorca hem actuat a més de 40 pobles!
RAFEL: Un vespre, quan tornàvem d’actuar d’Algaida, carregats amb es camió fruiter de Can Marc des Pletó, quan sortíem de Porreres mos atura sa Guàrdia Civil i donen pila cap a dins es camió: una làmpara, una taula-camilla, un sofà, una butaca, cadires, un penjador, una caixeta, quadros…
JOANMI: Això era un dissabte prop de les 2 de sa nit…
BERNAT: ‘¿Que van de mudanzas?’ Mos varen demanar… Se devien pensar que veníem de buidar qualque xalet…
Pausa.
PACO: Sí, hem actuat per tot: a teatres i auditoris, i a damunt cadafals com aquest a ses festes d’estiu…
RAFEL: Sabeu quants de mundials de futbol ha guanyat Espanya amb sa selecció masculina? Idò ja vos ho dic jo, UN. I sabeu què feia MST durant sa final des mundial de 2010? Idò sí, actuàvem a l’Horta, un llogaret de Sóller, damunt un minicadafal que devia fer 4×3, i va faltar ben poc perquè durant s’actuació en Bernat no se fotés per avall amb sa cadira de rodes, tot això mentre sentíem sa gent des bar des costat cridant
TOTS: GOOOOOOL!
RAFEL: De n’Iniesta…
JOANMI: I… vos recordau d’aquell bolo que un any vàrem anar a fer a Capdepera l’endemà de sa primera verbena…?
MARGA: Ni m’ho recordis! Quin suplici que va ser allò! Muntar escenari a les 6 de s’horabaixa, amb un sol, amb una calor…
MARIA: I amb una ressaca?
MARGA: També. Des d’aquell dia no hem tornat agafar d’altre bolo durant ses festes de Sant Agustí. Ses verbenes són sagrades.
ANTÒNIA: Ai, ses nostres estimades verbenes… quantes vivències hem tengut es felanitxers a ses verbenes. Bé, i es de fora poble també.
MARC: I es que ja tenim una edat, ni vos ho cont: s’enyorat Parc Municipal d’abans de sa reforma, amb es conill de rata, que si guanyaves t’enduies una botella de Rondel o Dubois ben calentet.
PACO: Es pot de ses salxites del Zagal, mmm, eren boníssimes!
BERNAT: Es passadís de darrere s’escenari, on sa gent hi anava a fumar xigarros sense lletres, o a cercar ses ombres per jugar a metges.
RAFEL: S’arbre de davant s’entrada, que servia de punt de trobada pes control parental: a les 2 a s’arbre, i ja veurem si allargam.
PACO: I es xupitos aquells de color de rosa que eren pesta, feien un mal de cap…
BERNAT: Com era s’eslogan? Ah, si!: una verbena sense sputnik es com un sostens sense m…
MARGA: Xssst, Bernat, deixa-ho anar!
Petita pausa.
RAFEL: Bé, però en es Parc actual també n’hi hem viscut de bones!
JOANMI: Sííí, s’any d’en Carlinhos Brown va ser total
TOTS: Te, te, te, te, te, te, te, te, te, te, te, te, te, te, te, te, te, te, te, te, te…
JOANMI: Quan se va posar a fer un cercavila pes carrers perquè no li van deixar obrir abans ses portes del Parc.
MARGA: I es concert de na Chenoa i en Bisbal.
En Rafel i na Marga s’aixequen per cantar “Escondidoos”.
MARGA: Que de sa gentada que hi havia, en van haver de fer dos!
PACO: I tots es de La Oreja de Van Gogh.
TOTS: (Cantant.) ‘Eres la reina del pop, una diva sin nombre, un montón de ilusión…
PACO: Que pareixia que estaven en nòmina de s’Ajuntament.
PERE: Com El Casta!
Pausa.
MARC:Sa veritat és que aquests 22 anys així mateix han donat per molt, perquè hem tocat molts de registres: vodevil, comèdia, sàtira, farsa, drama, suspens, …
ANTÒNIA: I molt especialment mos va encantar s’experiència de sa comèdia musical amb Besos.
TOTS: (Cantant.) ‘Besos, ternura!’
ANTÒNIA: Ah, quin bon record que en tenim!
MARGA: Síí, realment va ser de luxe, i amb sa funció que vàrem poder fer en es Teatre Principal de Palma, quina passada!
RAFEL: Ohhhh, aquella funció en es Principal…, encara me posa es pels de punta!
MARC: Això des Principal ara m’ha fet pensar que… a Felanitx tenim teatre?
TOTS:Nooo!
S’aixequen i se’n van.
ANTÒNIA: No, no en tenim. Només teníem un antic cine que se va convertir en auditori posant un cadafal un poc postís davant, i que no tenia ses condicions adequades per actuar-hi. Fins que va venir sa pandèmia i ja només servia per assajos de sa Banda, i després un dia de tempesta se va omplir d’aigo, i fins aquí hem arribat.
MARC: Així és, ja fa anys que no tenim un lloc adequat on actuar, i només podem triar obres amb pocs personatges, i una escenografia minimalista per poder-nos ficar amb calçador a sa sala d’actes de sa Casa de Cultura.
ANTÒNIA: I ja n’estam una mica cansats.
MARC: Batlessa, no vos devíeu pensar que si mos comanàveu es pregó a noltros en sortirieu amb aigos fresques?
ANTÒNIA: Nooo, segur que compta de rebre qualque retret.
MARC: Sí, perquè un pregó sense qualque cosa per reivindicar, no seria un pregó sencer.
ANTÒNIA: (Al públic) No trobau que es ben hora que a Felanitx tenguem un teatre així com Déu mana? (Esperant resposta.) Ho trobau o no?
MARC: Au idò, al·lots! Que arranqui sa comitiva!
Una comitiva de 6 ha de començar a traginar amb una civera la primera pedra, que anirà embolicada amb una roba o qualque cosa que faci bo, i lligada amb un fermall amb el que es podrà penjar al ganxo que els pregoners baixaran amb una corda des del balcó per hissar la pedra.
En el moment que la comitiva comença la marxa, la Banda de Música comença a tocar La Saeta. Al cap d’uns instants:
MARC: Noo, Víctor, aquesta no, que no toca!
La Banda s’atura.
ANTÒNIA: No som a Setmana Santa!
La Banda comença a interpretar “Gato montés”, mentre la comitiva fa la processó solemne fins davall el balcó.
Des del balcó baixen una corda amb un mosquetó que enganxen al fermall que embolica la pedra i la pugen. La Banda s’atura en el moment que en Joanmi fa el senyal.
JOANMI: MST TEATRE tenim a bé oferir en es poble de Felanitx aquest regal, i confiam, senyora batlessa, que el fareu servir, i si és aviat encara estarem més contents.
Els pregones desemboliquen el regal i surt la primera pedra del nou teatre.
MARC: Aquí teniu sa primera pedra des reivindicat nou teatre de Felanitx, que ha de servir perquè s’hi puguin fer obres de teatre, concerts, ballades i espectacles de tota casta.
En Marc agafa la pedra i la presenta al públic com si fos en Simba, en el moment que sona la música d’El rei lleó. Després l’entrega a la batlessa.
ANTÒNIA: Confiam que després d’aquesta primera pedra vendran totes ses altres, i que es nou teatre de Felanitx sigui una realitat ben aviat.
MARC: I també volem fer un prec a tots es qui mos escoltau: anau en es teatre, en es concerts, a ses conferències, en es cine, a ses mostres de ball, de música, de dansa, de Felanitx i de fora poble, perquè si demanam equipaments culturals i s’Ajuntament mos fa cas però després no els omplim, sa veritat és que no haurem quedat gaire bé.
ANTÒNIA: Consumiu cultura, feis cultura, perquè un poble amb cultura és un poble lliure!
Pausa.
MARC: (Als de baix) Mem, al·lots, què feis?
RAFEL: Eh? Res, que dimarts va ser Sant Bernat, i en Polos ha duit patatilla i olives.
MARGA: Feim lo que feim sempre quan hem muntat i esperam que sigui hora de començar sa funció: entretenir sa fam.
PACO: Rees, espipellam un poc, com sempre.
ANTÒNIA: Bé, esper que en deixeu un poc per noltros.
MARC: Per cert, heu pensat a comanar taula per sopar?
JOANMI: Sííí, serà sa primera vegada en 22 anys que MST Teatre sopam tots junts es vespre de sa primera verbena!
Els del cadafal han anat arreplegant el que hi pugui haver i desapareixen.
ANTÒNIA: Bé, és hora d’anar acabant, que noltros ja tenim ses feines a baix.
MARC: Sí, però no hem acabat… de tot. Primer volem fer un agraïment públic a na Margalida Turrisques, que mos ha fet un dibuixet que és una meravella.
ANTÒNIA: A en Júlio Servera, que mos ha fet “sa primera pedra”.
MARC: A na Margalida Massutí, a n’Adrià Sevilla, a en Rafel Prohens, a en José Carlos Reverte, a sa Banda de Música.
ANTÒNIA: A na Pilar Garcia, per ser sa nostra cosidora de capçalera.
MARC: A sa tintoreria El Cisne, a en Joan, tapisser, a sa gent de KAIS, a On Line… ah, i també a es Davallament.
ANTÒNIA: I sííí, s’escala era per noltros, no per sa Nitx de l’Art ni per fer un Davallament en es mes d’agost!
TOTS DOS: A tots, moltes gràcies per fer-ho possible.
Pausa.
MARC: I perquè no mos puguin dir que només demanam, noltros ja tenim projecte.
ANTÒNIA: Perquè… un dia vàrem tenir un somni.
EL GRAN FINAL
Comença a sonar la música dels Óscar, en Marc i n’Antònia desapareixen, es canvien i li enfilen cap a l’escenari. Mentrestant han anat sortint la resta de membres de la Companyia des de la Parròquia, que desfilen per damunt la catifa vermella en olor de multituds. Quan la música ho propiciï, cau la tela negra que tapa la façana del nou teatre.
Show final amb la cançó i coreo de n’Adrià.
