Maties Cerdà Capó ▼
Sense entrar a aprofundir en les diferents manifestacions musicals relacionades amb la Pasqua, voldria fer esment de dos tipus de composicions representatives de la música sacra. Una d’elles, singularment vinculada a Felanitx, és el conegut Conturbata, actualment cantat a les processons de Setmana Santa per la confraria del Sant Crist de la Bona Mort (els cavallers). Mn. Miquel del Sants Capó —el pare Capó— posà música a aquesta lletra de lament i consternació col·lectiva pel cruel assassinat de Jesucrist, almanco dues dècades abans de la fundació de la confraria, per tant no va ser composta expressament per aquesta confraria. No obstant, cal tenir en compte que sovint, el mateix pare Capó, feia arranjaments o adaptava les seves pròpies composicions en funció dels cantaires de què disposava, així, per exemple, en modificava les tonalitats per ajustar-les a les tessitures de veu de la Capella Teatina. Reforça aquesta hipòtesi el fet que entre els diversos fragments de l’obra hi ha canvis de tonalitat que els fan molt difícils d’enllaçar els uns amb els altres, probablement també perquè no es cantava tota l’obra sencera de manera seguida ni sempre en les mateixes celebracions. Aquesta circumstància ha obligat actualment a fer-hi petites modificacions per adaptar-la a un cor de veus masculines. Quan el pare Capó fundà la capella teatina, les veus agudes eren cantades per veus blanques, normalment escolanets de Sant Alfons. Aleshores, sembla que cap a mitjans dels anys quaranta, escolans amb cassots blaus i sense caputxa inserits enmig de les dues files d’encapironats de l’única confraria aleshores existent: els Creuats de l’Amor Diví (els blancs) ja cantà el Conturbata a les processons d’aquella època. Les veus masculines eren cantades per encapironats d’aquesta confraria que alhora eren cantaires de la Capella Teatina.
Des de fa dos anys, després d’aconseguir desxifrar la partitura manuscrita i de trascriure-la, es canta el darrer fragment —inèdit— del Conturbata: el Contristati Sumus, un fragment breu compost per a tres veus mixtes, ja que la veu ara cantada pels tenors primers té una tessitura molt aguda, la qual cosa fa pensar que fou composta per a veus blanques.
L’altre tipus de composició que mereix atenció són els coneguts responsoris de tenebres, motets a veus que es cantaven durant els extingits oficis de tenebres les vigílies dels dies del tridum sacrum: dijous, divendres i dissabte sant. No és possible entendre el gènere musical dels responsoris dissociant-los dels textos que es musicaven ni de la celebració d’aquesta litúrgia, de la qual se’n té constància ja en el s. VII dC En canvi el cant de responsoris de tenebres s’hi degué incorporar a la baixa edat mitjana però no fou fins al Renaixement tardà quan el gènere cobrà màxim esplendor amb autors com Gesualdo, Lassus o Victoria. En els oficis de tenebres, després de la lectura de cada un dels 14 salms correponents a les hores canòniques nocturnes (Matines i Laudes) i després del cant d’un responsori o antífona, s’apagaven d’un en un, els ciris del tenebrari (canalobre de grans dimensions de quinze braços disposats en forma piramidal). El final de la litúrgia deixava les esglésies a les fosques, només il·luminades per la penombra de l’únic ciri que romania encès, el del vèrtex superior. Són diverses les interpretacions del significat d’aquest ritual, però sembla ser que les espelmes que s’apagaven simbolitzava la traïció o la pèrdua de la fe en Jesús dels onze apòstols “fidels” (ja no comptaven amb Judes) i de les tres Maries. El ciri que es deixava encès cada dia, simbolitzava o bé la Santíssima Trinitat, o bé Maria, mare de Jesús, l’única que no perdé la fe, símbol de l’esperança en la resurrecció. Al final de la litúrgia es feien sonar unes matraques o es picaven els reposapeus dels bancs per reproduir la tempesta i la foscor que va provocar la mort de Crist en el món, en un ritual que el poble anomenava cruelment “anar a matar jueus”, poble, el jueu, al qual l’Església catòlica, històricament —fins al Concili Vaticà II, després de la segona guerra mundial i de l’holocaust nazi— havia culpat ni més ni menys que de deïcidi!, atiant així l’odi popular (actitud gens cristiana) cap a aquest poble i amagant que el mateix Jesucrist provenia d’una família de tradició jueva.
Els textos apòcrifs que donen lletra als responsoris són textos dramàtics, amb una elevada càrrega emocional, en els quals hi destaquen improperis, retrets, fins i tot insults que reflecteixen un sentiment popular de ràbia i d’impotència davant la mort de Jesucrist.
Per la part musical, que és la que ens ateny, els compositors del Renaixement tardà, sobretot Carlo Gesualdo, de cada vegada donaven més importància als textos musicats, i precisament per reproduir fidelment la càrrega dramàtica i emocional d’aquests textos utilitzaren figures musicals com cromatismes, modulacions, cadències, repeticions, canvis sobtats de ritme o dissonàncies que transgredien les regles de l’harmonia clàssica i els cànons estilístics de l’època, i que eren vist com errors musicals pels estudiosos de la música més dogmàtics i acadèmics, d’aquí el valor artístic i originalitat d’aquestes obres.
P.D. Volia recordar que un Dilluns Sant —el mateix dia que Cercle Cromàtic farà el concert de responsoris de tenebres— de fa cent anys, el poeta i capellà felanitxer Bartomeu Barceló, arran d’un sermó de defensa de la llengua i la identitat nacional catalana, va patir presó i exili per la repressió aleshores de la dictadura de Primo de Rivera.
