En Joan M. Barceló Antúnez (Felanitx, 1963) és músic de la simfònica i dirigeix la Jove Orquestra de les Illes Balears. Molts felanitxers i felanitxeres, però, el coneixen per la seva llarga etapa de vocalista amb els Horris Kamoi, grup que trepitjà gairebé tots els escenaris de Mallorca durant 17 anys de camí. Avui parlam de tot això amb ell.
Com vàreu agafar el gust per la música?
Una bona tracalada de felanitxers vàrem començar a l’escola de música Pare Aulí de Felanitx, quan la duia l’amo en Tomeu Artigues. Hi havia de professors en Josep Prohens i en Tomeu Artigues, que era el fill de l’amo en Tomeu. Als nou anys vàrem començar amb el solfeig, després ja ens varen donar un instrument i vàrem començar a tocar amb la banda… I aquí va començar la música. Si a algú li he d’agrair que jo sigui músic és tant a l’amo en Tomeu com a en Llorenç Mir, qui gratuïtament sempre ens acompanyava a Palma a classes perquè anàssim amb un professor particular, ja que deia que teníem molt de potencial.
Quins han estat els vostres passos dins aquest món?
Quan vaig començar al conservatori de Palma no hi havia professor de trompa, que és el meu instrument. A mi els primers quatre cursos m’examinava sempre un professor de tuba de la banda municipal. Eren exàmens lliures, no anaves al conservatori, et preparaves a ca teva i anaves fent. Després als 18 anys me’n vaig anar a fer la mili i vaig tenir la sort d’entrar a la banda militar i, una vegada allà, vaig aprovar unes oposicions per quedar-hi i vaig estar set anys més a la banda. Allà vaig dur sort perquè em varen demanar per fer una substitució d’uns mesos a la simfònica antiga. Hi vaig anar un parell de mesos i ja no vaig sortir de la simfònica. Arran d’estar un parell d’anys a l’antiga, llavors es va crear la simfònica actual, varen fer unes oposicions i des del primer dia vaig poder entrar allà.
Heu format part de moltes orquestres o grups?
Vaig tocar amb la simfònica antiga, amb la d’ara, amb la banda de Felanitx i també a unes orquestres que muntava el padrí d’en Rafel Nadal, que sempre muntava per fer coses líriques i sempre em cridava per anar a tocar. Amb això ja és més que suficient, perquè tocar a la simfònica demana molta preparació i estudi.
Ara dirigiu la Jove Orquestra de les Illes Balears.
Sí, la vàrem crear amb en Joan Laínez, un tenor que està agafant una carrera fantàstica. Més que res ho vàrem fer per dir als joves, després de trenta i busques d’anys d’estar dins la simfònica, com funciona aquest ofici de músic de simfònica, que no té res a veure amb músic de solista o altres. Jo pensava que als joves els feia falta, que no se li donava suficient importància a això. Ara, enguany, és precisament el dècim aniversari de la Jove Orquestra i la veritat és que va bé.
També sou conegut per la vostra etapa als Horris Kamoi. Com va sorgir el grup?
La banda la va crear en Gori Vicens, pianista, que un any després per desgràcia es va posar malalt i va morir. I res, tot va començar un Sant Agustí. Ja et pots imaginar de quina manera… 5:30 del matí, una mica atropellats, i en Gori em va dir que havíem de crear un grup perquè les verbenes eren una merda i no sé què… Jo vaig dir que trobava que ja em bastava amb el que feia, però després de dues setmanes em torna a cridar i em diu que ja té els músics i que ha quedat amb ells per assajar dissabte. M’hi vaig presentar i em vaig trobar en Joan Prohens, guitarrista, i en Paco, que justament també va morir fa una partida d’anys, baixista; dos jovenets de 19 o 20 anys, amb tupé…(riu). Vaig dir a en Gori: “On vas?”. Però va ser començar a tocar i vàrem tenir molt de feeling entre nosaltres. Perquè estar 20 i tants d’anys a un grup i no tenir ni un sol problema és una cosa bastant complicada.
Quina era la vostra idea de banda?
Teníem molt clar que volíem recuperar l’esperit de les verbenes que nosaltres coneixíem. Quan nosaltres érem joves no hi havia ni un sol discjòquei. Tot eren grups, gent que tocava i que es dedicava a això. Tu volies sentir això quan sorties. Vàrem començar amb aquest esperit de fer música coneguda per la gent, no música que ens agradàs a nosaltres. Els primers anys hi va haver el que hi va haver, llavors va venir un representant i després ens vàrem passar quasi vint anys d’autèntica bogeria. Vàrem arribar a fer 42 verbenes en un estiu. Doblets, triplets… I veies gent que et venia darrere; no a un, sinó a dos o tres llocs. Volíem que la gent s’ho passàs bé.
Us esperàveu aquest èxit?
Que va… Què t’has d’anar a esperar això? Però és que ens ho passàvem molt bé. Vaig conèixer uns músics fantàstics. No tots els músics surten del conservatori; vull dir, no tots llegeixen música. Trobar-me amb en Joan, en Paco, n’Àngel… que tocaven fantàstic i, a més, bona gent. I, a part, ens ho passàvem pipa! Cada any ens inventàvem dois per fer damunt l’escenari, pensàvem que ens tirarien trastos i resulta que la gent reia. Assajàvem cada dilluns i ampliàvem repertori. No tot va ser sortir a fer el moniato, també fèiem molta feina. Vàrem apostar per la qualitat, també.
Com vàreu decidir deixar-ho fer?
De la mateixa manera que vàrem començar. Ens vàrem asseure un dia i vàrem trobar que bastava. No va ser perquè el ritme de feina baixàs, a nosaltres ens era igual això. Era igual fer deu verbenes o vint, ens ho passàvem bé igual. Però vàrem estar d’acord amb deixar-ho fer. Després ho vàrem tornar a provar uns anys després, però quan vàrem acabar la temporada vàrem trobar que no era el mateix.
Quins són els millors records de l’etapa?
Tots. Sí que és ver que hi ha hagut coses especials (i estranyes). Ens va contractar una editorial de llibres de text d’Espanya. Feien una festa anual de tot el personal i ens varen contractar a Saragossa. Hi vàrem anar a tocar i ens vàrem topar amb n’Antonio Vega. Va ser el seu darrer concert abans de morir. Vàrem quedar impressionats i és un record que vulguis o no te l’endús. Va ser un privilegi. Però vaja, records especials, des de la primera a la darrera verbena. Si vàrem existir tant de temps és culpa vostra, és culpa de la gent. Veure l’estima de la gent et fa sentir molt bé. Ens quedam amb la verbena on hi havia 30 persones fins a la del dissabte de Sant Agustí a Felanitx que n’hi havia nou mil.
En Colau Barceló ha publicat recentment un llibre sobre els Horris Kamoi. Com va anar la presentació?
Sí, el vàrem presentar a Felanitx, a la Penya Barcelonista. Això neix també de casualitat, arran de la penya dels Tamarells. Jo som barcelonista i antimadridista a matar i a un sopar amb uns amics va venir en Biel Vicens, que s’encarrega de tota l’àrea cultural de la Penya, i va tenir la idea de fer un llibre. Em va cridar i em va dir que ja tenia la persona per escriure aquest llibre dels Horris: en Colau Barceló. Hòstia. No només company d’escola, també de pupitre! Vaig pensar que aniria bé. Finalment, ens ha agradat molt fer-ho, sobretot perquè ens hem tornat a veure tots i ens ho hem passat beníssim recordant coses. En Colau va fer una presentació extraordinària i estam molt agraïts a la Penya Barcelonista i en Biel Vicens. És molt guapo tenir un llibre del grup.
