En Marrifoc i l’arbre de les pampallugues

Diuen que, molt a prop de Son Valls, hi ha una cova tan amagada que només els infants hi poden trobar la seva entrada. Els adults, per molt que hi passin per davant, només veuen un pedregar i quatre mates seques.
Cada vespre, quan el sol s’amaga per Ponent, bufa un oratge suau i, tot fent dansar les fulles seques, com per art de màgia, la roca s’obre en silenci. Només els nins i nines que encara creuen en les històries impossibles poden veure la llumeta vermellosa que parpelleja dins la cova.
Allà hi viu en Marrifoc. Ningú sabria dir ben bé com és: uns diuen que sembla una ombra amb espurnes dansaires, altres que és com una bolla de llum que crema sense cremar. Té uns ulls que recorden el caliu apagat d’un fogueró que, de sobte, tornen a encendre’s quan el toca el vent. Cap infant el veu mai igual, perquè en Marrifoc té la virtut de baratar la seva forma segons l’infant. Si és un nin d’uè, el seu aspecte és dolç, com un cadellet que fa toquera. Si, al contrari, el veuen nines i nins més grandets, torna polissó i juga amb ells a encalçar. I, a mesura que tornen grans i deixen de creure en la màgia de les rondalles, el deixen de veure i, amb el temps, se n’arriben a oblidar.
Un dia, uns amitgers de la contrada decidiren tallar un albercoquer que creixia a la vora del camí, davant la roca que tapava la cova d’en Marrifoc. “En farem llenya i vendrem els albercocs a plaça”, digueren, amb els ulls plens de cobdícia.
Els infants suplicaren:
—No el toqueu! És un arbre especial! Aquí no fa nosa a ningú!
Aquella nit, els infants anaren a la cova d’en Marrifoc. La criatura els esperava cop-piu dins la penombra. Amb un gest lent, agafà una grapada de terra, lluent com pols d’estrella. Sense dir ni una paraula, els guià fins a l’albercoquer i amb una bafarada del seu alè, feu volar aquella pols cap a les branques de l’arbre.
Quan sortí el sol, sense que ningú sabés com, la soca de l’albercoquer era més alta que la creu des Picot. De les seves branques llargues i robustes penjaven uns fruits, similars en forma als albercocs de sempre, però lluents com a pedres precioses de tots els colors. Aquell arbre era de veure: quan la llum del sol n’il·luminava les branques, traspassava els seus fruits com cristalls i aquesta, transformada en mil colors preciosos, quedava reflectida per tota la garriga, camins, i tanques de la contrada omplint-ho tot de pampallugues de colors.
Els amitgers, bocabadats, s’enfilaren com pogueren per aquell arbre màgic. Volien omplir-ne sacs, d’aquelles fruites precioses, vendre-les a la plaça i fer-se rics. Però tan bon punt les agafaven, les fruites tornaven pedres vulgars.
Començà a venir gent de la vila, de Campos, de Santanyí, de Vilafranca i de Porreres, atreta per aquell fet insòlit. Feien torns per tal de veure qui era el sortat capaç de tocar els fruits màgics sense que aquests perdessin el seu valor. Després de molts esclats i intents fallits, s’adonaren que només les mans dels infants, lleugeres i confiades, podien mantenir-les lluents i precioses. S’hi enfilaren nins i nines de tot el poble amb escales i sense, i agafaven els fruits que els cabien dins les manetes, tendres i petites. Després, es posaven a jugar amb ells, a pedra pedreta, al pis, a dames, a tres en ratlla… Altres les contemplaven bocabadats, mirant a través d’ells, veient-ho tot de color de rosa. O taronja.
Els grans, desconcertats, hagueren de veure com aquell tresor que els havia comparegut del no-res, només servia per jugar i repartir-se entre els nins i nines. N’hi havia que ploraven, disgustats, d’altres s’estiraven els cabells sense poder donar-se passada d’aquella feta. 
El dia acabà i els infants tornaren a casa amb les butxaques plenes i els cors lleugers. Els grans, en canvi, s’endugueren la fosca a dins, amb les mans buides i el record difós d’un joc que ja no sabien jugar.
Diuen que la natura és sàvia, però també orgullosa. No crida, no s’enfronta —només s’amaga quan se sent traïda. I allà on la mà de l’home talla sense mesura, ella hi fa créixer silenci.
En Marrifoc n’és la darrera espurna. Apareix només als qui encara no han après a fer mal. I als altres, simplement, els deixa amb la terra eixuta, la soca buida i el fruit convertit en pedra.
Perquè la màgia, com la natura, no suporta ser posseïda.
I només brilla en mans netes… i dignes.