“Sempre m’ha atret Àfrica, allà tot és autèntic”

Mix, la primera pregunta és obligada, d’on va sorgir aquesta curolla de pujar al Kilimanjaro?
Sempre m’ha agradat fer com a mínim un viatge llarg a l’any i, si pot ser, fer quilòmetres. Vaig començar fent la travessa d’Andratx a Pollença, llavors de Mola a Mola, de la Mola de Menorca a la de Formentera. També he fet la volta a Cuba i el Camino de Santiago des de Roncesvalls, llavors la via de la Plata i finalment des de Portugal. El Camino és molt recomanable per iniciar-te, hi ha bons albergs, pots gestionar les etapes… Idò fa tres anys vaig anar a Kènia a rodar. Kènia és molt pla i des de qualsevol lloc on anava el veia allà, el Kilimanjaro, vaig sentir la seva crida i hi he acudit.

Com vàreu engegar aquesta aventura d’alta muntanya, perquè hi ha d’haver un bon entrenament, aclimatació, transport…?
Quan vaig tornar de Kènia, que ja duia entre cella i cella la curolla, vaig fer un projecte, perquè la primera idea era poder finançar amb subvencions i ajuda pública, per representar Mallorca i les Balears, ja que cap espanyol amb mobilitat reduïda hi havia pujat, però no va sortir. Llavors vaig decidir baratar de direcció i vaig apuntar cap a la gent que realment valora i coneix l’alta muntanya: botigues, gent que vibra amb la mateixa longitud d’ona i varen començar a sortir patrocinadors. Uns dels primers varen ser els de la tenda Fora Corda de Palma, llavors s’hi va afegir la marca NNormal, de Kilian Jornet i d’aquí ja tot era gent que s’hi afegia i, a poc a poc, vaig adonar-me que la cosa anava de veres. A més, he après que el camí no va per cercar multinacionals, la clau rau a cercar persones.

Teníeu referents en el camp?
No, resulta que vaig començar a investigar sobre els efectes de l’altitud sobre la gent amb mobilitat reduïda i sorprenentment no hi havia res. Em vaig posar en contacte amb n’Enric Subirats, metge especialista en alta muntanya i un dels assessors mèdics d’en Kilian Jornet. Li vaig enviar un missatge explicant-li el projecte i a la mitja hora ja em va telefonar. N’Enric té la càtedra a la Universitat de Girona i també està a l’EURAC RESEARCH, que és un institut de recerca d’Itàlia, on hi ha el centre de medicina d’alta muntanya, a més de centres sobre meteorologia, geologia, etc. La veritat és que és una passada. A més, tenen un simulador de les condicions extremes de l’altitud a l’alta muntanya (pressió, fred, vent) i fins i tot els militars ho utilitzen per fer proves amb drons per volar en aquestes condicions. N’Enric em va posar en contacte amb una metgessa de l’EURAC, na Mireia Vicente, que és d’Andorra i especialista en alta muntanya. Na Mireia em va dur una setmana a l’EURAC per fer-me proves i llavors, per sorpresa, em va dir que s’apuntava a l’expedició i que pujaria amb mi al Kilimanjaro. Quina alegria em va donar. Pensau que és el primer estudi mèdic mundial sobre els efectes de l’alta muntanya en persones amb mobilitat reduïda. 

I, pim-pam. Així va ser com vàreu començar a entrenar?
Sí, bé, jo tenia un bon fons, perquè duc molts d’anys amb la bicicleta de mà. Em vaig posar en contacte amb en Joan Forcades, que és un excel·lent preparador físic, el qual també es va engrescar a la primera. Aquí, a Mallorca, ho tenia un poc pelut, perquè per fer un mínim de kilòmetres havia de pujar i baixar quatre vegades de Sant Salvador o del Castell de Santueri i arribava a ser avorrit, així que me’n vaig anar a entrenar al CAR de Sierra Nevada, que està a 2.300 metres i que és ideal per fer l’aclimatació. Hi vaig estar 25 dies, des d’allà pujava al Pico Veleta (3.398 metres) que és la carretera més alta d’Europa. Em cuidaven molt, em demanaven el registres de pulsacions i jo, que som molt hippie (riu) no havia anotat res, llavors una mica de broma una mica seriosament m’estiraven les orelles. Però és que una persona amb discapacitat es coneix molt bé, està avesada a analitzar-se. La cosa és que vaig tornar del CAR fet un toro. Llavors anava a rodar per aquí i tot em semblava molt fàcil. Vaig descansar una setmana abans de la pujada i vaig partir cap a Tanzània.
Per fi va arribar el dia D, en aquest cas el 6 de setembre. Qui formàveu l’expedició?
35 portadors.

Tants?
Sí, pensa que està regulat i només poden dur 15 quilograms per persona. Sorprenentment, els portadors, durant la ruta, no mengen quasi res i gairebé no beuen, només quan ens aturàvem feien un glop. El tercer dia, per ascendir els 1.000 metres que fèiem diàriament vàrem estar vuit hores i els portadors anaven cantant. Gairebé semblava una pel·lícula de Tarzan, de les que mirava quan era nin.
I qui més us va acompanyar?
Doncs dos càmeres, n’Eduard i en Josep, ja que una productora d’un amic, Leitmotive, i Bort Films volen fer-ne un documental, al qual també s’hi ha afegit IB3 com a coproductora. Com ja he dit, va venir na Mireia, la metgessa. I de guia en David Casajuana i en Carles, que era l’ajudant de guia. En David és un escalador de tota la vida, de Sóller, i va ser el primer mallorquí a treure’s tots els títols per fer de guia d’alta muntanya i ha fet d’això la seva vida i va per tot el món. Jo estava cercant pressuposts de guiatge i algú em va dir que parlàs amb en David, m’hi vaig posar en contacte i em va dir: jo venc! I no vull cobrar res.
Vaja, idò sí que us heu trobat amb gent guapa!
Molta, moltíssima! Ha estat una de les millors coses d’aquesta aventura. El més important, jo diria que és el “feeling” que es crea, el companyerisme, la confiança, durant tota l’expedició hi va haver molt “bon rollo”.

I a tot això hi afegim Àfrica…
I tant, sempre m’ha atret molt Àfrica, allà tot és més autèntic, si fa fred fa molt de fred i si fa calor et mors de calor. A més, els ritmes i la quotidianitat estan molt més lligats a la natura que nosaltres. Per altra banda, allà hi ha jerarquies, un altre sistema. A vegades hi anam amb la nostra mentalitat i ho jutjam amb una mirada europea i no ha de ser així, ells tenen el seu sistema, ni millor ni pitjor, però diferent.

Contau-nos un poc com va anar el darrer dia, el dia que vàreu fer cim.
Ens vàrem aixecar a les 2 de la nit, ja estàvem a 4.800 metres, així que la temperatura era de 19 graus sota zero. No et dutxes ni et canvies, cada dia dus una capa més i a més dorms amb el bidó d’aigua aferrada al pit perquè no es congeli i poder beure. Jo duia: dos calcetins gruixats, botes de plomes, malles i calçons de plomes, dues camisetes, un forro polar, un plomes i a sobre un Gore-Tex. Era una mica complicat moure’s amb tot això i a més el trajecte no era fàcil. Vàrem fer cim a les 11 del migdia. Volíem gravar amb dron, però l’aparell no volia funcionar, “too cold, too cold” deia. Hi vàrem estar mitja hora i estàs molt emocionat, però no et pots despistar, perquè molts accidents són a la baixada, fa moltes hores que estàs en condicions extremes, has aconseguit l’objectiu, et relaxes i és perillós.

Quina va ser la vostra principal preocupació?
Primer que la bicicleta no arribàs a Tanzània i llavors que es rompés. Perquè no haguéssim trobat mecànics, allà un home en les meves condicions es mor, està tirat al llit, aviat agafa una infecció… veure’t amb la cadira té un punt d’exòtic.

I una darrera curiositat, quan us vàreu lesionar, fa ja trenta-tres anys, vàreu estar un any a l’hospital, què us va animar a sortir, a fer esport?
Els amics. Jo des de sempre m’havia agradat molt el món de l’esport i els meus amics eren esportistes. Ja a l’hospital em duien revistes d’esport i ells em transmetien el seu entusiasme, el dinamisme. Quan vaig sortir, que vaig tornar a Portocolom, el primer dia ja em varen dur un equip de busseig adaptat. El teu entorn influeix en la teva manera d’entendre la vida.