Maria Àngels Alcayde Artigues
Venedora de llibres i papereria
La clau de Sarah
De Tatiana de Rosnay
Fa un temps vaig llegir un llibre que es diu La clau de Sarah que a mi particularment em va agradar i emocionar.
Tracta d’una al·lota, la Sarah, que en el pitjor moment de la guerra a París, amaga el seu germà petit dins un armari perquè els nazis no se l’enduguin. Tanca amb clau i se la guarda pensant que tornarà d’aquí una estona.
Mare meva, em fa mal al cor només de pensar-hi!
Després, la història fa un salt fins a l’actualitat amb una periodista que comença a investigar-ho i descobreix que la seva pròpia família té alguna cosa a veure amb aquella al·lota.
És una lectura que es llegeix molt bé. És d’aquelles que dius un capítol més i me’n vaig a dormir.
Encara que diguin que és una novel·la, t’adones que el que conta podria passar de veritat. Et fa pensar en com de valenta pot ser una persona, fins i tot sent una nina.
Feia temps que un llibre no m’emocionava tant. Et fa valorar molt més el que tenim ara i com n’és d’important no oblidar el que va passar temps enrere.
Això sí. Si us decidiu a llegir-lo, preparau els mocadors perquè alguna llagrimeta se us escaparà.
Paula Vallbona Coll
Professora
Matrix
De Lauren Groff
N ’he llegit la traducció preciosa que en fa al català na Míriam Cano i m’ha atrapat. Tracta la vida ficcionada de Maria de França, filla bastarda d’Enric II i primera poeta publicada en anglonormand a començament del segle XIII. Més enllà d’aquestes dades i del que deixà escrit, del personatge històric, se’n sap ben poca cosa. Aquí comença la ficció.
Elionor d’Aquitània expulsa na Maria de la cort i l’envia a una abadia pobra i gairebé en ruïna a Anglaterra. A poc a poc, na Maria assumeix el seu nou rol, esdevé priora de l’abadia, l’endreça, l’enriqueix i la protegeix fins a transformar-la en un espai de poder i d’autosuficiència. Dins aquest espai tancat, ordenat i apartat del món, les pors, les conviccions i els desitjos de cadascuna de les habitants de l’abadia es reconfiguren.
Organitzades, les monges es dediquen cadascuna a les seves tasques sostingudes per la seva devoció cap a Déu. Una devoció que s’emmotlla al desig femení, lèsbic, que batega dins els murs de l’abadia i a l’instint de supervivència enfront d’un poder masculí que les vigila.
Recoman Matrix a qui tengui ganes de fer un viatge a la construcció d’un personatge rodoníssim i a l’aixecament d’una comunitat als marges del món.
Jaume Monserrat Vaquer
Portaveu d’El Pi
El camarot del capità
De Màrius Carol
Recoman la lectura del llibre El camarot del capità, del prestigiós periodista i escriptor Màrius Carol. Són unes memòries parcials (2013-2020) en què l’autor, aleshores director de La Vanguardia i actualment conseller editorial del Grupo Godó i columnista, conta els anys més intensos i complicats del Procés independentista de Catalunya.
Des de la imatge simbòlica del camarot, i enmig d’una forta tempesta política que va malmenar la convivència, Carol relata aquells anys amb la seva ironia característica. Sovint se’ns presenta com un espectador sorprès, la majoria com a periodista professional i, en molts moments, com el protagonista central, cosa que dona al relat una mirada directa i propera.
És una crònica imprescindible del nostre temps, ben escrita i molt amena per aquells que estimam conèixer les entreteles de la història de primera mà. I és que el llibre ofereix una visió des del centre mateix dels esdeveniments, els efectes dels quals encara es fan notar avui dia.
En definitiva, ens trobam davant un relat de gran valor testimonial, propi del millor periodisme crític, elaborat amb rigor i sense visió partidista. El lector no se’n penedirà de pujar a bord d’aquest vaixell.
Paco Sánchez Garcia
Perruquer
31 de març
De Maria del Carme Pino i Francesc Sánchez Garcia
És un llibre senzill, però a la vegada ple d’història felanitxera, crec que és important que la gent jove, i no tan jove, sàpiga que a Felanitx, i ja fa un bon grapat d’anys, el 1844 un dia 31 de març, Diumenge de Rams horabaixa, la timba va cedir perquè no va poder aguantar el pes de centenars de persones que miraven el Via Crucis, coincidint amb la quarta estació. Aquest fet va provocar l’Enterrossall de la Timba que provocà la tragèdia més gran del poble, 422 víctimes mortals, un número que mai hem d’oblidar, sobretot si tenim en compte que la població de Felanitx era d’unes deu mil persones. Com he dit al principi, és un llibre senzill, però té una diferència dels altres llibres que parlen de la timba, ho fa en honor a les víctimes…
Dones, homes, nins, joves, nom complet, carrer on vivien i, sobretot, l’edat. Sí, l’edat, nins i joves plens de vida que un 31 de març es varen apagar per sempre. Parlar d’història ens fa tornar a moments egoistes quan, tot i que això va passar fa quasi dos-cents anys, feim els típics comentaris de: “ningú se’n recorda”, “és molt antic”, “els familiars res de res”, però us puc assegurar que avui dia la gent queda bocabadats mirant la timba i la peça fixa de les 422 persones que moriren i entenent la magnitud de la tragèdia.
Miquela G. Vidal Juan
Mestra d’escola jubilada i vocal de la junta de Felanitx per la Igualtat
Estimada Mirta
De Maria Escalas
Narra la història d’una família mallorquina que acaba a Buenos Aires que fuig d’una situació de postguerra per a cercar un futur millor. L’any 1947 en Francisco, amb 16 anys, és el primer que parteix sense haver-ho triat i sense altra opció. Comença fent feina a una fàbrica i amb esforç aconsegueix ascendir i dur la seva família cap a l’Argentina.
L’autora, contant la història d’aquesta família aconsegueix, descriure el clima convuls del país, les lluites entre les diverses classes socials, reivindicacions d’estudiants, el paper de la dona, el xoc de cultures, el desacord entre generacions. Ben actual, per altra banda. Tot això afecta, d’una manera o d’una altra, als diversos personatges.
He triat aquest llibre per diversos motius: l’autora és una dona, m’agrada com escriu, és mallorquina, i els temes que tracta m’interessen.
Fa uns anys que el vaig llegir i va ser una d’aquestes lectures que et sap greu que acabin, i com que tenim avantpassats que participaren en una onada d’emigració cap a l’Argentina, anterior a la de la novel·la, no vaig poder evitar, en llegir-la, comparar el jove Francisco amb el germà de la nostra padrina Miquela, que de ben jove també es va haver d’obrir camí per aquelles terres.
Ara que l’he rellegit per damunt, hi he trobat frases subratllades com aquesta: “A vegades lluitam, encara que sapiguem que no hi ha res a fer, perquè no volem deixar de bracejar contra l’inevitable. Podem tolerar perdre, però no podem consentir no haver fet tot el que podíem, fins i tot quan ja vèiem que ho teníem tot perdut”. Això es pot aplicar a moltes situacions de la vida, encara que jo, optimista, hi afegiria que si encara lluitam és perquè tenim esperança. L’esperança de poder oblidar la paraula desigualtat, per exemple.
Us recoman el llibre.
Kírian Canals Sallent
Membre de l’Ateneu Es 4 Cantons
El segrest
de l’habitatge
De Jaime Palomera
És un assaig de Jaime Palomera, doctor en Antropologia Econòmica per la Universitat de Barcelona i cofundador de l’Institut de Recerca Urbana (IDRA) i del Sindicat de Llogateres. Com diu un amic meu uno di noi!
El llibre parteix d’una premissa o una idea que l’actualitat ens ha anat demostrant: viure a les nostres ciutats o pobles és com jugar una partida de Monopoly manipulada, on uns quants acumulen propietats mentre la majoria lluita per no quedar-se fora i es genera una societat cada cop més desigual on heretar o no pot marcar el destí de cadascú.
Palomera assenyala que des de la gran crisi financera del 2008 una part creixent dels habitatges que surten a la venda ja no els compren famílies per viure-hi, sinó persones que els utilitzen com a productes d’inversió. En altres paraules: comprar barat, arreglar (o no) i vendre car. Us sona? Entre el 2014 i el 2023, el 56 % de les compres a Espanya es varen fer al comptat, sense hipoteca, i el 15 % les varen fer estrangers no residents. A Felanitx ja es nota l’arribada de capital estranger, segur que totes teniu al vostre carrer alguna casa arreglada per centreeuropeus que no hi viuen…
El llibre també revela dades concretes: en només set anys s’ha passat de 50.000 a 100.000 habitatges segrestats pel mercat turístic. Una persona que es comprava una casa el 1980 hi hauria de dedicar de mitjana vint nòmines; la mateixa casa, avui, 130! El preu real de l’habitatge ha pujat un 80 % en els darrers vint-i-cinc anys. Per comprar-se un pis de 80 m² a la província de Barcelona es necessita gairebé una dècada de salari. A Madrid, deu anys i mig. A les Balears, més d’onze!
El llibre m’ha agradat molt també perquè Palomera es dedica a desmuntar un per un els mites que envolten el mercat de l’habitatge, mantres estesos i acceptats per gran part de la societat. També explica com només canvis estructurals poden evitar que barris i pobles es converteixin en feus privats al servei de privilegiats.
En definitiva, és una crida a l’acció per repensar les polítiques actuals i retornar a l’habitatge la seva condició de dret fonamental. Entendre i saber de què xerram, tenir i estar informades ens permet ser crítiques a l’hora de prendre decisions.
Felanitx per qui l’habita, no per qui el visita!
Biel Bordoy Valens
Mestre jubilat, diaca incardinat
a les parròquies de Felanitx
El cinema a la vila
De Biel Bordoy Valens
No sé si el meu cas entra en els esquemes que s’ha posat aquest setmanari, perquè això meu no és exactament un llibre, si no més bé és el germen d’un llibre. Són vuit quaderns d’uns seixanta fulls que vaig anar omplint anys enrere per tractar de bastir la història dels cinemes de Felanitx, amb el títol genèric d’El cinema a la Vila.
Part d’aquest treball va sortir publicat a les pàgines del vostre setmanari, fins que ho vaig deixar anar. Ha romàs amagat uns anys fins que per circumstàncies he tornat a topar amb el que vaig fer i m’ha impressionat el temps que hi vaig dedicar i l’entusiasme que hi vaig posar. I per damunt de tot, vull donar el meu agraïment més sincer a les persones que ajudaren a fer-lo possible, sobretot na Margalida des Teatro (al cel sia), filla de qui regentà la nostra primera sala, D. Domingo Andreu, d’aquí vaig poder extreure moltes dades dels seus tres registres de pel·lícules i dates de projecció. També de dos reculls de programes fets per Bartomeu Segura Picó de l’any 10 al 34; a més de poder rellegir Anys enrere, Maculí, Felanigense, i de l’Arxiu Municipal.
No sé si el veuré mai publicat perquè a la meva edat tot es veu més en calma i en perspectiva. El meu amic Tomeu m’anima perquè pensa que els felanitxers tenen dret a fruir de la història de tantes sales que amb les seves projeccions varen fer somiar els espectadors. Ho posarem tot en mans de sant Jordi, i que ell proveeixi (si així convé).
Bartomeu Bennàssar Vicens
Teòleg
Sobre Déu.
Pensar amb
Simone Weil
De Byung-Chul Han
Un assaig del conegut filòsof coreà que conversa amb el pensament de Simone Weil per aportar una reflexió brillant i serena sobre la necessitat de recuperar Déu. Perquè aquest no ens entri per certes finestres emotivistes o només sentimentals, sinó per unes bones estructures mentals. Crisi de religió, crisi de credibilitat de l’Església. Molts de motius dels quals no som conscients, però que són responsables de l’absència de Déu: ● La decadència de l’atenció. La persona avui menja, consumeix sense parar, s’ha tornat més que distreta, incapaç de mirar, de contemplar ● El gegantisme del jo, de l’ego, fa impossible entendre allò cristià de “fer-se un no ningú” ● Buidar-se, desengreixar, decréixer, romp l’economia del poder ● Crits, renous, femer informatiu i comunicatiu, ens fa sords. Només el silenci és llevadora de cosa nova ● Capaç de contemplar un fruit i no menjar-se’l: la bellesa ● El dolor, un cop fort punxa i forada l’ànima i ens obri. Pel dolor distingim entre estimació i indiferència. L’essencial neix entre dolors ● Convertits ens bístia de càrrega: “calla, obeeix, fes via”. Rapidesa, càlcul, algoritme, cansament. La IA sap comptar, l’humà sap contar, titubejar i esperar oberts a l’esperit, la transcendència, Déu.
No són píndoles d’autoajuda, d’anestèsia o de gràcia barata, és una lectura en temps de crisi per viure una vida més lliure i més profunda.
Armando Lobo
Mariner
Las ratas
De Miguel Delibes
En un món cada pic més desarrelat de la naturalesa, on el món rural i la seva cultura va quedant oblidats, on imperen el confort i la seguretat de no patir ni fred ni calor, dona gust llegir un autor com Miguel Delibes, un defensor sense romanticismes del món rural, del qual també mostra sovint la seva cruesa.
En un llibre com Las ratas, l’important no és la història en si, sinó la manera en què està narrada.
Las ratas ens conta la història d’un poble on conviuen dos mons. Un és el de l’al·lot i el Tío Ratero, el modus vivendi dels quals és la caça de rates per al mercat local, que encara viuen en una cova d’on no se’n volen anar, per molt que un batle empegueït que encara hi hagi gent que viu així faci tot el possible per acabar amb el que ell pensa que és un lucre. L’altre món, els habitants que viuen mirant tot el dia el cel amb la incertesa de si els sembrats els deixaran passar un altre any sense fam.
En Delibes ens fa rosegar els minuts i els segons que els habitants d’aquest poble es passen esperant a veure si el mal temps els durà la fam, o si, al contrari, podran alenar un any més.
Marc Rigo Manresa
Secretari d’Administració local
El metge
De Noah Gordon
La meva recomanació és un clàssic contemporani. Com a amant de la novel·la històrica que som, i particularment de l’època medieval, aquest llibre és per a mi una meravella. Darrere seu hi ha una enorme feina de documentació històrica que permet a l’autor oferir una gran profusió de detalls sobre la manera de viure dels personatges, sobre com es feien les coses, sobre el menjar…, sobre tot, de manera que gairebé sense esforç transporten el lector a l’interior de la novel·la.
Maria Gracia González López
Advocada i portaveu del PSOE
Diari de Margalida Pomar. Memòria d’una repressió. Felanitx 1936
De Margalida Pomar
Bernard
Aquest llibre transcriu el diari manuscrit per na Margalida Pomar on explica els fets que varen ocórrer a l’autora l’agost de 1936, quan uns homes armats es varen endur de casa seva al seu home sense cap motiu. La raó per què aconsell llegir aquest llibre és perquè es tracta d’una història real explicada en primera persona. On, a més d’exposar com va viure l’autora i la seva família els quaranta dies que el seu home va estar empresonat i com aquests fets varen canviar les seves vides, també ens explica com es varen viure aquells dies de 1936 a Felanitx. Una història, la de na Margalida Pomar Bernad, dona d’en Gaietà Ibáñez, que ens dona una altra versió d’aquells primers dies de la Guerra Civil i de la història de Felanitx, que avui més que mai hem de conèixer.
Mar Grimalt
Artista vocal
La plaça
del Diamant
De Mercè Rodoreda
Recentment he rellegit aquest clàssic. Tornar-hi ha estat com tornar a veure una pel·lícula que vares veure fa temps, que més o menys te’n recordes de la trama, però que, a mesura que va avançant, et sorprèn igual que si fos la primera vegada que l’has vist. I a mi em fascina aquesta sensació de tornar a viure per primera vegada allò que ja has viscut. He tornat a quedar enamorada de les metàfores de Rodoreda, tan poètiques i tan visuals, que van acompanyades de les descripcions lentes i minucioses amb què es desplega la història d’una dona dins un moment històric i polític convuls.
Aquesta recomanació no és perquè ara us llegiu específicament La plaça del Diamant de Mercè Rodoreda. És una invitació perquè torneu a llegir quelcom que vàreu llegir fa temps. Per trobar-hi matisos nous. Per retrobar allò que vàreu subratllar i demanar-vos si avui subratllaríeu aquella mateixa frase. Però, si us ve de gust, per què no? Jo he quedat convidada a tornar-hi d’aquí a uns anys.
Miquel Oliver Alcayde
Enginyer informàtic i estudiant de màster
One Piece
De Eiichiro Oda
Començada el 1997 fins a l’actualitat amb publicacions d’episodis quasi setmanals.
És un manga del mangaka Eiichiro Oda. Tracta sobre un grup d’amics pirates que recorren el món cercant aventures volent complir els seus somnis i enfrontant-se a injustícies de tot tipus (des d’ajudar un poble amb manca de menjar fins a enfrontar-se a dictadors).
És una obra extensa, amb un missatge molt fort i clar sobre la igualtat, la justícia, l’honor i els valors morals. A més, té molts moments que et fan riure o plorar, i d’altres que et fan sentir lliure o impotent i ple de ràbia. És una obra que recoman per a totes les edats, ja que, sent una obra iniciada el 1997 i encara en curs, tracta tot tipus de temes des de diferents punts de vista que et duen a replantejar-te les teves pròpies idees i a entendre situacions molt complexes que es donen al voltant del nostre món.
Glòria Julià Estelrich
Professora
El mar
De Blai Bonet
Enguany és el centenari del naixement de Blai Bonet, i per aquest motiu em fa especial il·lusió recomanar una novel·la d’aquest autor santanyiner. Tot i que sovint coneixem més Bonet per la seva poesia, justament ara, devers vint anys després, estic rellegint El mar i visc una experiència diferent: és d’aquells llibres en què emergeixen noves capes, tensions i silencis que abans passaven desapercebuts. I, de fet, m’està colpint encara més que en la primera lectura.
Situada en un sanatori de tuberculosos, la novel·la construeix un univers dens i febril, on els cossos —malalts, desitjants, vulnerables— es converteixen en centre i llenguatge. Hi conviuen la religió, la culpa, la sexualitat i la mort amb una proximitat que incomoda i fascina alhora. Els personatges, joves i condemnats, parlen des d’un límit que dona a cada paraula un pes específic, gairebé definitiu. Parlen com si cada paraula fos l’última. Llegir El mar és entrar en un lloc brut i lluminós alhora, és una obra que fa mal, però que també il·lumina.
Jerònia Pont i Julià
Pediatra
El teu nom
és Olga
De Josep Maria
Espinàs
Triar un llibre per recomanar no és una tasca fàcil, és com si et demanassin que triïs un dia de la teva vida per compartir. Cada llibre, cada dia, té motius per ser compartit i decidir-ne un és complicat. Davant aquest repte vaig pensar… quin és el llibre que has llegit a la teva vida que en recordes el títol amb major claredat? Vaig tancar els ulls i no hi va haver cap dubte un títol va despuntar per sobre dels altres:
El teu nom és Olga de Josep Maria Espinàs.
El llibre, publicat al 1986, està format per una sèrie de cartes que l’autor escriu a la seva filla, Olga, que té la síndrome de Down. Reflexions profundes que vessen tendresa sobre la igualtat, el camí incert de la vida, les dificultats que esperam i no esperam, les traves de la societat… Reflexions que no eren fàcils en el moment que l’escriptor les va fer perquè tenir un fill o una filla que sortia dels cànons socials era motiu per amagar-ho.
Actualment, tot i que la nostra societat ha fet passes de millora en aquestes circumstàncies, els valors que transmet aquest llibre són absolutament vigents, per què encara tenim molt de camí a fer perquè la inclusió, el respecte i l’acceptació incondicional siguin reals. Pens que és un llibre que tenguis l’edat que tenguis t’arribarà al cor i et farà ser una persona millor. Esper que si el llegiu el gaudiu tant com el vaig gaudir jo i també us deixi tremolor al cor quan penseu en el títol.
Feliç Sant Jordi 2026 a tothom.
Miquel Rosselló Mesquida
Professor i portaveu del Bloc per Felanitx
Fuita i martiri de sant Andreu Milà
De Miquel Àngel Riera
Aquesta és una d’aquelles novel·les que captiva el lector fins al punt que no n’arriba a estar mai sadoll, que es fa curta —curtíssima— i que es rellegeix amb la mateixa avidesa que la primera vegada. És la primera i una de les poques incursions en narrativa d’un dels autors mallorquins més rellevants del segle XX, en Miquel Àngel Riera, i està escrita amb aquell llenguatge exquisit i deliciós que gasten els poetes quan fan provatures novel·lístiques. Sempre he pensat que la literatura, molt més enllà de la història que vol contar o l’emoció que vol pessigar, és l’art de treure tot el suc a l’idioma fins que s’eleva part damunt l’exercici de comunicar.
El que comença al més pur estil de la novel·la negra, quan un grup de lladres fugen del lloc dels fets, estavellen el cotxe i queden malferits i engrunats amb la ferralla del vehicle, es torna en una introspectiva del protagonista, n’Andreu Milà, emulant el bo i millor de la novel·la psicològica. L’autor escorxa de viu en viu un personatge turmentadíssim i el fa relatar la seva existència amb unes narracions alhora crues i sensibles, que traspuen poesia per totes bandes. Algunes frases són d’aquelles que queden gravades a l’ànima: “…i la ràbia em feu, de cada fil de carn, una llendera feridora”. Riera, mitjançant el seu protagonista, emula uns paisatges i unes figures humanes perfectament inserides en aquella mallorquinitat que tots sentim com se’ns desfà a les mans.
D’ençà de la primera lectura m’hi he abocat altres vegades i en cada ocasió hi he trobat quelcom que em fitora, que em fa revinclar de bell nou. És, senzillament, una bellíssima i molt ben trobada excusa per encarar reflexions sobre el bé i el mal, la vida i la mort, el pecat i la redempció.
Maria Caldentey Martorell
Empresària
Te deix, amor, la mar com a
penyora
De Carme Riera
Aquest llibre, en què Carme Riera introdueix una veu narrativa femenina innovadora en el seu moment, íntima i reflexiva, capaç de combinar emoció i crítica social a través de relats breus, va tenir per mi una influència decisiva en la meva adolescència, als anys vuitanta. Va representar l’inici i el despertar del meu hàbit lector, el primer contacte conscient amb una literatura que m’interpel·lava emocionalment i intel·lectualment.
A partir d’aquesta lectura, la meva afició pels llibres es va consolidar de manera constant i ininterrompuda, que ha evolucionat al llarg dels anys segons els meus interessos i etapes vitals. Vaig travessar períodes de devoció per autors com Dostoievski i Pushkin, em vaig endinsar en la narrativa contemporània en llengua castellana i també vaig descobrir el plaer de la novel·la fantàstica, amb col·leccions tan emblemàtiques com Harry Potter o El senyor dels anells.
Per a mi, la lectura s’ha convertit en un espai d’evasió i d’immersió personal, un refugi imprescindible que forma part del meu dia a dia i del qual, amb el pas del temps, ja no puc —ni vull— prescindir.
Sebastià Mascaró Cabrer
Curador i mediador artístic
La passió
dels estranys
De Marina Garcés
L’obra qüestiona la idea clàssica d’una amistat perfecta i harmoniosa. L’autora la planteja com un vincle obert i sense garanties, construït des de la diferència i la vulnerabilitat.
L’amistat apareix com un espai o refugi imperfecte, travessat per tensions, on els altres són estranys amb qui compartim vincles més lliures i alhora més fràgils, a diferència dels sentimentals o familiars sovint més sostinguts i fixats per expectatives socials o cànons establerts. Així, més que resoldre la solitud, l’amistat es fa compartible i esdevé una manera possible i més oberta d’estar junts sense deixar de ser diferents.
Potser és aquí on el llibre ressona amb més força: en una inquietud compartida sobre les nostres pròpies vides i amistats. Què en queda, dels vincles, en un temps accelerat i canviant? Com sostenim la proximitat sense convertir-la en exigència o en absència? Qui es manté i qui queda fora del nostre cercle? Des d’aquesta fràgil perspectiva, la lectura es proposa com un espai de pensament sobre aquesta experiència vital que ens afecta, inevitablement, a totes i a tots.
Per això propòs la seva lectura: perquè posa paraules a una preocupació que ens interpel·la i on ens reconeixem, perquè aborda l’amistat com una experiència relacional, humana i universal. És un llibre que no ofereix respostes tancades, tan sols acompanya a una pregunta essencial sobre com ens vinculam avui.
Bon Sant Jordi!
Catalina Soler Torres
Batlessa de Felanitx
Te deix, amor,
la mar com a
penyora
De Carme Riera
Hi ha llibres que t’arriben en el moment precís i queden a viure en tu per sempre. Per a mi, aquest llibre és Te deix, amor, la mar com a penyora, de Carme Riera. El vaig descobrir a l’institut, fruit d’una “obligació” d’aquelles que no fan mal i que sense saber-ho et remouen: la de la meva professora de català, Candelària de Llanos. En aquell moment, jo era només una adolescent, però la petjada que va deixar en mi ha perdurat al llarg dels anys.
El títol mateix ja és una declaració d’intencions. La paraula “penyora” ressona amb una força especial; no és només un regal, és una promesa, un deute d’amor i una part d’un mateix que s’entrega a l’altre. Per a algú que, com jo, manté una relació profunda i gairebé vital amb la mar, aquest llibre va posar paraules a sentiments que he reviscut al llarg dels anys amb amors i desamors.
Aquell llibre de Riera, i en aquell moment clau, de joventut, de menjar-nos el món, va fer que l’aigua, la mar, no sigui només l’escenari de les seves històries, sinó un personatge més, un mirall de les nostres emocions més íntimes.
És per llegir-lo ahir, avui i demà. El llibre s’ha convertit en un clàssic de la literatura catalana. Com sabem bé, els enamorats de la mar o del nostre Portocolom, el text de Riera pot ser suau, com les calmes de gener o una tempesta de les fortes. Això fa que al relat que hi trobam ens permeti llegir-lo o rellegir-lo quan sigui. La història humana que hi trobam era i és necessària. Ho era ahir i ho continua sent avui.
Aquella penyora que ens deixà la professora de català va ser un descobriment i un referent. Llegiu, que, com diuen, el saber no ocupa lloc.
Victòria Vidal Juan
De l’associació Felanitx Solidari
Tècnica de biblioteca jubilada
Egosurging
De Llucia Ramis
He triat aquest llibre perquè, encara que ja tengui uns 16 anys, és molt actual pel que fa a la nostra relació amb Internet.
Guanyadora amb aquesta novel·la del Premi Josep Pla 2010, Llucia Ramis ens mostra la seva gran capacitat d’escriure i contar històries des de molts punts de vista al mateix temps. De vegades en primera persona i, de vegades, en tercera persona.
El títol, que defineix el fet de cercar el nom d’un mateix per internet, ja ens dóna una idea de la descripció dels personatges. Tots se senten, intenten i volen ser protagonistes de les seves vides, però no sempre ho aconsegueixen. Però se senten sols o estan una mica perduts. Pensaven que a la seva edat (uns 30 anys) ja serien reconeguts o famosos, però no és així. Quan creuen que han arribat allà on volien, intenten tornar a començar perquè no se senten satisfets.
L’autora ens diu que el fet de tenir a mà Internet (amics que només ho són a través de l’ordinador, comunicació a través del correu electrònic, cites a través d’aplicacions del mòbil) és una manera de no tenir relacions reals si no es manegen bé.
En aquesta novel·la, tres personatges que es coneixen per una sèrie de casualitats, interactuen sense voler-ho, perquè se senten atrets per les històries, reals o imaginades, que es van contant. De vegades intentant ser millors del que realment són i, si pot ser, arribar a ser millors de bon de veres. I, sobretot, que la gent ho vegi i ho reconegui.
La protagonista, una al·lota mallorquina, explica la seva arribada a Barcelona per estudiar, fent salts endavant i endarrere en el temps, amb unes vivències que la marquen. De vegades pareix que ja ha llençat la tovallola, però ella segueix intentant trobar un al·licient a la seva vida. A través de converses i trobades amb persones molt diferents, intenta sabre cap on va realment i, sobretot, si ho aconseguirà. Si aconseguirà la felicitat.
Catalina Giménez Roig,
Llibretera jubilada
La nova llegenda Àuria. De Sant Josep a Judes
De Josep A. Grimalt
Sempre m’ha agradat rellegir els llibres que m’han interessat o m’han divertit. Per això he elegit La nova llegenda Àurea. De Sant Josep a Judes, un llibre bo de llegir i que em fa viure una estona de placidesa.
Són històries de sants, dels sants que més fascinaven l’autor, pensades i escrites amb ulls actuals. Resulten molt divertides. Hi trobareu les vides de Josep, espòs de la Verge Maria, Joan Baptista, Pere apòstol, Maria Magdalena, Catalina Tomassa, Marta, Assumpta, Jeroni, Tais, Andreu Avel·lí, Catalina d’Alexandria, Cecília i, per últim, Judes, que encara que no fos sant, la seva figura fascinava l’autor.
Per a mi, naturalment, la història de santa Catalina d’Alexandria és la meva favorita, però totes de la primera a l’última, m’han fet passar moments molt bons. Us el recoman.
