L’any 2012, en Jaume Vicens Adrover (Felanitx, 1967), pilot instructor, i n’Antònia Artigues Barceló (Felanitx, 1967), metgessa internista, varen decidir fer les maletes i posar rumb als Emirats Àrabs Units a la recerca d’una nova oportunitat professional per a ells i educativa per als seus fills. El que sols havia de ser una estada en un oasi de modernitat i creixement s’ha convertit també, en els darrers mesos, en un testimoni de primera mà de la complexitat geopolítica d’Orient Mitjà. Després de més d’una dècada instal·lats a Dubai, han tornat a la vila amb l’experiència i les lliçons pròpies de qui habita un país on la seguretat extrema conviu amb les alarmes de míssils al mòbil.
Quan vàreu arribar a Dubai?
Jaume: La primera vegada que aterràrem a Dubai va ser la Nit de Nadal del 2012 i llavors ens hi vàrem instal·lar definitivament l’any 2013, jo al gener i n’Antònia i els fills uns mesos més tard.
Per què vàreu decidir instal·lar-vos allà?
J: La companyia on jo treballava va tancar i em va sortir una feina a Emirats, concretament a Ras Al Khaimah, al nord de Dubai.
Antònia: Per jo també eren uns temps difícils a la meva feina i vàrem pensar que era una molt bona oportunitat per tota la família, per les nostres respectives feines i sobretot per l’educació dels nostres fills. Va ser sense cap dubte una decisió molt encertada.
Quina era la situació dels Emirats Àrabs en aquell moment?
Els Emirats Àrabs Units (EAU) són un país en continu desenvolupament, que evoluciona constantment, cosa que hem notat des que vàrem arribar. A causa dels diferents conflictes mundials, molta gent s’ha traslladat allà i les coses han canviat.
Com està el conflicte ara mateix i com es veu en el dia a dia?
La sensació que tenim és que el conflicte està estancat. El fet que l’estret d’Ormuz continuï tancat afecta directament l’economia, tant de la regió, com a escala mundial. Però en el dia a dia la percepció és de tranquil·litat i vida relativament normal, excepte quan sonen les alarmes als mòbils per amenaça de míssils o drons i s’escolten les intercepcions, que és bastant estressant.
Jaume, com ha canviat la planificació dels vols o la rutina diària dels aeroports en general, arran del conflicte?
J: Hi ha hagut moltes cancel·lacions, i dels vols que no s’han cancel·lat, es revisen els horaris el dia abans. La majoria d’aerolínies estrangeres no volen a la zona. S’han habilitat uns corredors (passadissos) segurs, per on han de volar els avions comercials. No es pot sobrevolar Iran-Iraq (normalment utilitzàvem aquest espai aeri per volar a Europa), la qual cosa fa que els vols siguin més llargs.
S’ha notat una baixada de trànsit a les pistes de l’aeroport internacional?
J: Definitivament sí, sense cap dubte una baixada molt important, tenint en compte que Dubai és principalment un hub de trànsit entre Europa i Àsia / Oceania.
Antònia, en el vostre cas, quin ha estat el clima dels hospitals durant els darrers mesos?
A: El clima en general ha estat de tranquil·litat, hem fet feina igual. Es varen fer protocols per fer front a determinades situacions, però afortunadament no han estat necessaris. El que hem viscut ha estat una davallada en el nombre de pacients, perquè sí que hi ha hagut gent que ha deixat el país, sigui pel mateix conflicte o perquè a conseqüència d’aquest han perdut la feina.
Heu tengut la sensació de viure en una bombolla de seguretat o també heu respirat la tensió de prop?
No hem tengut en cap moment sensació de perill, és veritat que les alarmes als mòbils, renou de drons, de míssils, intercepcions, no són agradables, però sempre hem tengut sensació de seguretat i protecció. Pensam que les autoritats han fet una gran labor tant interceptant drons i míssils com manejant la informació que donaven per no alarmar la població i fer sensació de control i seguretat. La veritat és que no hem notat en cap moment tensió al carrer, en general, la majoria de gent resident allà està molt tranquil·la.
Com es viu la censura o la informació oficial allà, comparat amb tot el que es pot llegir a Europa?
La informació local és “dirigida”; ara bé, vivim en un món globalitzat i allà tenim accés a qualsevol informació sense restriccions. De totes maneres, si ens permeteu diríem que la informació que llegim a Europa o a qualsevol altre lloc també va molt “dirigida”.
Què és el que més us ha sorprès de la reacció de la gent de Dubai, locals o no, davant el conflicte?
Ens ha sorprès la tranquil·litat i la confiança en el govern per protegir la població i manejar la situació. Cal dir que desafortunadament molta de gent que viu allà està acostumada a conflictes i guerres, i han normalitzat aquestes situacions. Com a anècdota, us podem dir que molta gent ens deia que això no era res, que tranquils, que com que era la nostra “primera” guerra era normal estar nerviosos, però que això només eren focs artificials. Hi havia estrès durant les alarmes, però la resta de temps fèiem vida normal.
Com estau gestionant, ara que sou per aquí, el contrast de tornar a Mallorca?
Com sabeu, EAU és un dels països més segurs del món. A part d’aquest conflicte, allà sempre hem tengut seguretat i tranquil·litat. Per nosaltres és un poc al revés, hem d’aprendre a gestionar el dia a dia de tornar a viure aquí, que no podem deixar la porta oberta, la bossa dins el cotxe o anar sols o soles pel carrer a segons quines hores.
Tornareu definitivament?
Sí que tornarem. De la mateixa manera que determinades circumstàncies ens varen dur cap allà, ara ens tornen cap aquí, però és una decisió personal i de temps enrere, no relacionada amb el conflicte actual.
Què se n’aprèn, d’experiències com aquestes?
Si us referiu a l’experiència de viure en un país estranger, podem dir que ha estat una experiència fantàstica, molt enriquidora, de la que només podem estar agraïts. El fet de conèixer i conviure amb persones de diferent raça, religió, cultura, aporta una gran riquesa i t’ensenya a veure la vida des de diferents perspectives i a respectar les diferències, que, al cap i a la fi, no són tantes. Tothom hauria de sortir de la seva zona de confort, ens faria més tolerants.
