El certamen pels 150 anys de “Lo Pi de Formentor”
La jove d’arrels felanitxeres Maria Barceló Artigues ha guanyat el certamen literari “Lo Pi de Formentor”, organitzat per la Conselleria d’Educació per commemorar el 150è aniversari de la publicació del poema del poeta mallorquí Costa i Llobera. Anava destinat a alumnes d’ESO i de batxillerat de tots els centres educatius de les Illes: dibuix per a 1r i 2n d’ESO, narrativa per a 3r i 4t d’ESO, i poesia per a 1r i 2n de batxillerat.
Amb aquest certamen, la Conselleria cerca augmentar l’interès dels més joves per la literatura i rendir homenatge a un dels grans poetes. El certamen Lo Pi de Formentor no només recordarà l’important llegat de Costa i Llobera, sinó que també valorarà les capacitats creatives dels alumnes i el seu compromís amb la cultura literària de les Illes.
Aquest és el relat guanyador de na Maria.
Maria Barceló ▼
Cercava consol mirant a través de la finestra, on els pins vacil·laven lentament acariciats pel suau cantar del gregal. Aquelles penyes que aguantaven més que arrels, contaven mil rondalles, malgrat que les ones les silenciaven amb les seves suaus envestides. En aquell tranquil panorama, una figura hegemònica robava la meva atenció. D’entre la resta de soques, una era diferent. Tenia el carisma, la frescor, l’elegància. Si el pinar fos un regne, la seva copa seria corona i el seu arrelat abastaria ducats sencers.
Enmig de la meva curolla, el turquesa dansava guiat pel director. Arrossegant petits trossos de posidònia amb ell. El color viu de l’aigua contrastava amb la sorra, que guaitava on el Mediterrani deixava espai. Qualque cosa en el paisatge m’obligava a seguir mirant.
La finestra, a poc a poc, se’m quedava petita. Un marc de fusta no pot contenir tanta bellesa, vaig pensar. Aquell pi em cridava, m’estirava una orella acostant-me a ell.
Vaig sucumbir a la temptació. En fer quatre passes, el llindar que separava la realitat de la meva visió quedava darrere meu. Ja no era un quadre amb pseudònim. Ara era la meva òpera prima, on jo també hi formava part. La suau brisa em guiava amb una fresca empenta a l’esquena. Em recordava quin era l’objectiu: el pi.
Un camí de pedra polida cobert de pinassa em va dur davant d’ell, rebent la seva tendra salutació. En veure’m, m’oferí consol sota el seu braç que formà un fraternal moment. Apropant-me al seu pit, com una arrel antiga que reconeix la seva terra. Bocabadat, jo analitzava la seva mil·lenària anatomia, amb el pudor propi de qui observa una obra d’art. Cada escorça, cada arruga, contava una història per ell viscuda. Cada etapa de Mallorca havia deixat escarrinxades damunt el seu dol. La seva reina s’esllanguia arrossegant amb ella foners, romans, bizantins i qualque àrab rebel. Reproduint infinits escenaris que només havia vist en llibres d’història. Però a poc a poc les imatges tornaven grises, anodines… No es veien grans civilitzacions sinó petites voluntats i doblegació. Un poble que va passar de dur els orígens per bandera a vendre’ls a més de trenta mil euros el metre quadrat. Aquella abraçada amb l’eternitat era tot el que necessitava per recordar. Per despertar del lapsus.
Mentre m’amollava, el meu amic resinós em dedicava un somriure nostàlgic i un gest de desil·lusió que deia més que mil paraules. Com podria ser que les arrels d’un poble haguessin minvat tant, i que la saba que recorre les venes dels que a Mallorca vivim es deixi perdre pels mateixos que la portem? El pi no tornava vell, moria de pena en veure en què s’havia convertit la seva illa. Ja no era una qüestió d’idioma o contes populars, era qüestió d’identitat. En aquell moment una espurna em va recórrer de copa a arrels, vaig sentir qualque cosa que només un mallorquí pot entendre. Una cosa que només un pi, el meu pi, pot explicar. Aquella visió em convertia en el profeta de la història mallorquina, duia a la meva esquena la responsabilitat de recordar als mallorquins que són fills de clàssics romans, brillants bizantins, astrònoms àrabs i rudes foners, no d’aerolínies, globalització i turisme.
Així que sí, una vegada vaig tornar a veure-ho tot des de la finestra, una vegada el monarca em va fer tornar a casa del regne de Formentor, vaig començar a valorar i a recordar tot allò que donava per fet, a estimar Mallorca de ses Salines a Pollença. Així que sí: mon cor estima i estimarà un arbre, més vell que l’olivera, més poderós que el roure, més verd que el taronger i més mallorquí que un siurell.
