Na Carme Bordoy Rivero (Felanitx, 1991) es va graduar en Infermeria l’any 2013 a la UIB. Des de llavors, s’ha format de manera contínua, aplicant els coneixements en la seva feina diària. No s’ha conformat, però, amb ajudar la gent d’aquí. La seva trajectòria com a infermera inclou tretze experiències de voluntariat fora d’Espanya. La darrera va ser fa poc, a Veneçuela, on va formar part de la primera rotació de voluntaris que ajudà a desplegar tot un hospital enmig del no-res i atendre les víctimes del terratrèmol.
Com començà el vostre camí professional com a infermera?
Quan vaig sortir de la carrera pensava que no tendria feina, però casualment tot d’una en va sortir. Vaig estar quatre anys a la Mútua Balear, a urgències i consultes. Llavors, vaig entrar a formar part de l’IB-Salut, quasi sempre a l’àrea quirúrgica. Vaig fer un estiu a l’Hospital de Manacor i tot d’una vaig partir cap a Menorca, on he estat prop de vuit anys. Finalment, vaig aprovar oposicions i l’any passat ja vaig agafar plaça aquí, a Son Llàtzer.
Us considerau infermera per vocació?
Quan feia Batxillerat no tenia clar que volia fer infermeria. Sabia que volia que la meva professió em servís per fer projectes de voluntariat i per poder aportar la meva ajuda en temes d’educació o salut, però estava entre Infermeria, Educació Social o Fisioteràpia. Em vaig acabar decantant per Infermeria i vaig fer bé, perquè m’ha donat una professió que m’umpl pel meu dia a dia.
Què és el que més us agrada de la vostra feina?
Cuidar i acompanyar les persones en moments difícils és el que em fa sentir més realitzada professionalment i personalment.
Quantes experiències de voluntariat heu viscut?
L’any 2016 vaig fer el primer, l’únic que no ha estat dins l’àmbit sanitari, a un orfenat a Kenya. L’any 2019 vaig estar a Bolívia, atenent comunitats indígenes del riu Ichoa. El 2020 vaig estar al Senegal amb l’ONG Dentistas Sobre Ruedas i el 2021 hi vaig tornar al centre de salut del poble. El novembre de 2022 em vaig desplaçar al Camerun, en una expedició quirúrgica de traumatologia. Un any més tard, em varen oferir ser coordinadora de l’àrea sanitària de l’ONG Dentistas Sobre Ruedas i actualment seguesc en el càrrec. El setembre de 2023 vaig estar a Sierra Leone, el novembre de 2024 vaig tornar a Kenya i el maig de 2025 i el març de 2026 vaig repetir amb l’ONG COEM. Finalment, aquest estiu he format part de l’equip START de l’AECID a Veneçuela per desplegar l’hospital i atendre les persones víctimes del terratrèmol. Menys els dos primers, que varen ser més llargs, la resta ha tengut una durada d’una o dues setmanes.
Quina ha estat la vostra principal labor com a coordinadora fins ara?
L’ONG és mallorquina i té diversos projectes a Mallorca i un gran projecte al Senegal. Quan em varen oferir el càrrec, hi estaven construint el quiròfan. La meva funció ha estat, entre altres, intentar cercar aparells d’electromedicina que es retiren dels hospitals, no perquè no funcionin moltes vegades, sinó perquè són reemplaçats per d’altres més moderns o amb altres novetats. Intentam captar tot el que necessitam a través de donacions. A part, també faig seguiment de voluntaris sanitaris, coordín l’enviament de material des d’Espanya a través de containers perquè arribin a les nostres instal·lacions i organitz les campanyes quirúrgiques. He retornat com a voluntària i he organitzat les campanyes quirúrgiques de l’octubre del 2023, 2024, 2025 i pròximament el 2026.
Deu ser molt diferent la feina aquí i la feina com a voluntària en aquests països.
No té res a veure. Mai saps què et trobaràs. T’has d’adaptar a la cultura, a les persones que treballen amb tu i has d’acceptar que no tens tot el que tenim aquí, ni el material ni els mitjans. Intentes trobar la millor opció dins les opcions que tens. Has d’anar racionant constantment el material. Molts no són conscients del que val tot. A més, a la majoria de països on he estat la sanitat no és pública: o tens doblers i t’ho pots pagar o res. No és anar al quiròfan i que et treguin tot el que necessites.
Quin ha estat, fins ara, el voluntariat que més us ha marcat?
Jo crec que cada una ha tengut les seves coses, però m’ha agradat molt veure créixer projectes. Al Senegal, per exemple, varen començar dentistes atenent la gent de forma ambulant, després varen quedar al poble, el poble els va donar un terreny a canvi de formar una clínica, varen començar amb una clínica petita i hem anat ampliant fins a formar tot un quiròfan. De moment feim coses petites, no grans operacions, però que cada vegada es puguin anar fent més coses significa molt. Avui dia, el quiròfan està bastant complet.
Com vàreu viure la catàstrofe de Veneçuela?
Va ser una experiència totalment diferent. Es tractava d’un desastre natural, una situació d’emergència. Va ser arribar allà, a una esplanada on no hi havia res, i haver de muntar un hospital. Tendes de triatge, consultes d’adults, reanimació, observació i tractaments, fisioterapeuta, traumatòloga, cirurgià, laboratori i psicosocial, rajos, farmàcia, pediatria, ginecologia, comare… Tot des de zero. En menys de dos dies ja va marxar per poder atendre la gent tan ràpid com poguéssim. No havia vist mai res paregut.
Què ha estat el més complicat de tot?
El que més costa és acceptar que no sempre hi ha una solució per a tots els problemes. S’hi ha d’anar amb la mentalitat de donar la màxima ajuda, però no sempre hi ha una solució. Més encara si és, com en el cas de Veneçuela, una situació tan sobtada. Podies estar tot un torn escoltant històries tristes i desagradables.
N’hi va haver alguna que t’impactàs més?
Per exemple, varen venir un pare i el seu fill. El fill havia estat enterrat tres hores i venien per tractar la seva cama. Els veies els dos en situació de xoc. Vaig demanar per la resta de la família i el pare em va dir que era l’únic a qui havia pogut salvar. Havia perdut la seva dona i els altres fills. Allò era ple de persones que havien perdut la seva família.
S’ha de ser molt valenta per decidir presenciar tot això.
Hi havia moments en què havies d’anar a prendre l’aire. No vols que l’altra persona vegi la teva tristesa. És completament normal emocionar-se, però has de ser forta. Veus tanta gent esperant que no tens temps de “pair” les coses. A més, Veneçuela és un país que, abans d’això, ja vivia una situació crítica amb el sistema sanitari. Amb això tot va col·lapsar molt més, però abans ja hi havia necessitats. Venia gent amb proves pendents, però vàrem haver de fer tria, perquè no hi havia temps per a tot. És molt difícil perquè saps que, una vegada li dius que no, molt probablement no l’atendrà mai ningú.
Amb quina reflexió voldríeu tancar l’entrevista?
És molt típic dir que hem de valorar el que tenim, però és totalment cert. Tenim sanitat pública, amb llistes d’espera més llargues o més curtes, però hi tenim accés. Ens morim de mal i ens acaben atenent. No pagam el 100 % dels medicaments. Tenim accés a una educació pública. Som molt afortunats. Però el que m’agradaria dir sobretot és que hem de gaudir de la vida, perquè mai se sap què pot passar. Ja no és el que tens, sinó que, de sobte, pots no tenir ningú. És ver que la part material és important, però res no val tant com la gent que estimam. També m’agradaria animar tota la gent que té un esperit voluntari a cercar l’entitat correcta. Els voluntariats no tenen edat i n’hi ha de tota classe.
