Maria Barceló Timoner (Felanitx, 1979) és una esportista multidisciplinar. Treballa a l’administració d’un hotel i ho compagina amb diferents modalitats d’esports. Ha jugat a bàsquet tota la vida, i fa uns set anys es va iniciar al món de l’atletisme. Tot i la seva curta trajectòria, ja ha participat a un mundial i a un europeu.
Com va arribar l’atletisme a la vostra vida?
Havia fet atletisme, he de dir, un parell d’anys, quan anava a primària, a l’esport escolar, però no va anar més enllà i la veritat és que no em record del dia exacte que ho vaig reprendre ja de gran, ja que jo sempre he fet bàsquet. Va ser més que res perquè els nins varen començar a fer atletisme. Quan els duia a atletisme, moltes vegades, mentre ells entrenaven, doncs amb altres pares anàvem a fer una volta corrent. Llavors, un dia qualsevol vaig dir: «Venga, provaré de fer això, provaré de fer allò», però va ser un de casualitat.
Quan vàreu començar a competir?
A nivell de Balears va ser l’any 2019. Vaig començar amb el Campionat de Balears de deu mil metres llisos i després de proves combinades, l’heptatló, on vaig tenir un bon rendiment. A més vaig aconseguir cinc medalles d’or al Campionat de Balears individual. L’any següent ja vaig tenir les marques per poder anar al d’Espanya. Més endavant he aconseguit arribar a l’Europeu i també al Mundial. Tot i que, quan vaig començar a fer cros i proves de pista, el Campionat d’Espanya no el tenia ni en ment.
I per què vàreu decidir especialitzar-vos més en els llançaments?
Hi ha molta gent que es pensa que l’atletisme només és córrer, i no és així, hi ha proves molt diverses. Vaig començar fent un poc de tot. Els llançaments és una cosa que a mi em va agradar, ja que hi ha una prova, que és el pentatló de llançaments, que, a més, es fa a partir de màster; a categoria sènior no es fa. Tracta de cinc proves de llançaments, i vas fent punts, competint amb les mateixes rivals. Al final és una prova en què en fas cinc a la vegada. Sembla que els llançaments han de ser una cosa molt de força, i és vera que la força hi fa, però també hi fa molt la tècnica. En començar de zero, a mesura que poleixes la tècnica, millores molt ràpid, i clar, això enganxa. A la ràpida millora dels llançaments, segurament hi ha ajudat la coordinació que requereix el bàsquet, ja que hi jug des de primària, fins ara que ja tenc els 40. I només m’he aturat pels embarassos de les criatures.
I què us agrada més, jugar a bàsquet o el món de l’atletisme?
Bé, és diferent. La veritat és que l’atletisme és un esport un poc individual. Jo sempre he estat molt d’esport d’equip, però he descobert que a l’atletisme hi ha l’opció de competir amb equips, com el darrer campionat al qual he anat, que era un campionat per equips.
Us esperàveu mai arribar al Campionat d’Espanya?
No, arribar al Campionat d’Espanya és bastant difícil perquè et demanen unes marques mínimes per poder-hi competir. I és vera que, al principi, just abans de la covid, vaig tenir la sort que, en un control, vaig fer els 60 metres llisos i vaig fer la mínima. Així que vàrem anar al Campionat d’Espanya, que era a la Península, amb tota la família, per córrer 9 segons. A més, no vaig arribar a la final. Però aquest campionat em va motivar per intentar fer la mínima de diferents proves per poder competir-hi.
On entrenau els llançaments?
Els llançaments normalment els entrenam a casa nostra. De fet, tenc un bon forat a la paret, ja que no sempre s’endevina. Més d’un pic he fet a prop a algun ca o gallina. Per llançar un poc bé, l’única opció a prop és a Manacor, on hi ha una gàbia de llançaments. Però és complicat perquè hi has d’anar quan està obert, has de muntar la gàbia, que no és fàcil, i anar amb tot el material.
Amb aquests set anys de carrera en l’atletisme, heu arribat ja a un Campionat del Món i a un d’europeu. És una fita molt difícil. Creis que si haguéssiu començat a competir més jove, haguéssiu pogut arribar a qualque campionat de categoria absoluta?
No t’ho sé dir, això no ho sé. És possible, i també és possible que no. I és ben possible que, si ho hagués fet de jove, quan era absoluta, ara ja ni ho faria, perquè per ventura ja m’hauria saturat en aquell moment.
Quantes medalles d’atletisme heu aconseguit?
De medalles, en total en tenc quatre de plata i quatre de bronze.
És difícil compaginar la vida familiar i laboral amb la competició?
Fàcil no ho és. Jo faig feina tot l’any, sobretot més a l’estiu, i és vera que tenc una certa llibertat. Quan vaig de campionats m’he d’agafar un cap de setmana un poc més llarg i, per sort, no he tengut problemes. En la vida familiar, és això, intentar, quan els nins tenen activitats, aprofitar per fer els entrenaments. On és més difícil és als Europeus i Mundials, que la competició pot durar dues setmanes seguides. I jo què faig? He de triar la prova que es fa el cap de setmana, o les dues o tres proves que es fan així més o manco una darrere l’altra, per poder-hi anar quatre dies i poder competir. Però anar-hi les dues setmanes no.
I competicions com europeus o mundials estan subvencionades o n’heu d’assumir el cost?
M’ho he de pagar jo. Però almenys, l’Ajuntament de Felanitx dona subvencions a esportistes individuals per competicions nacionals i internacionals, tot i que no cobreix totes les despeses. La Federació Espanyola únicament proporciona l’equipació.
Quina competició ha estat més especial?
La veritat és que el Campionat del Món va ser una passada, perquè vàrem aprofitar que es va fer a Suècia, a Göteborg, i hi vàrem anar tota la família, tot i que depenent d’on es fa és impossible anar-hi, com per exemple enguany que es fa a Corea. A part d’europeus i mundials, les competicions en equip també són molt especials per mi.
Hi ha qualque objectiu dins la vostra curta trajectòria que no heu aconseguit?
Una medalla d’or. De moment en tenc quatre de plata i quatre de bronze, i la d’or encara no ha arribat. La propera oportunitat és el dia 17 d’octubre. Però l’objectiu, per a mi, és poder seguir fent esport. I, si un dia no puc fer una modalitat, en faré una altra.
Fa pocs anys es va construir una nova pista d’atletisme. Ha canviat la manera d’entrenar des de la construcció de la pista?
Sí, ha canviat molt. O sigui, de fet, abans qualque dia entrenàvem al parc, fent voltes per davant, pel carrer, i era perillós amb els cotxes. Ha millorat sobretot per als joves del Club Joan Capó, pel tema dels salts i les carreres. En canvi, ara ja no tenim un espai per als llançaments, i abans, a la voltadora on es farà l’Hospital, hi podíem entrenar. Ja que sense gàbia és molt perillós. Si s’hagués construït la pista de 400 metres en lloc de 200, tendríem un espai on poder entrenar aquestes modalitats, però per metres no es podia fer la pista grossa. Ara lluitam perquè habilitin un espai on poder entrenar els llançaments.
Fins quan competireu?
No ho sé. La meva idea és seguir tots els anys que el cos aguanti i, sobretot, no perdre la il·lusió i les ganes.
