Neologismes de la regressió

Fa gairebé cent anys, els canvis legislatius impulsats per la Segona República a favor dels drets de les dones, suposaren un gran canvi social. La igualtat jurídica entre homes i dones formava part d’un projecte democratitzador que volia transformar la societat espanyola i que va permetre que, per primera vegada, les dones poguessin exercir drets i llibertats individuals inèdits fins aleshores, com el sufragi o el divorci.

Aquelles mesures facilitaren un canvi que, en alguns casos, va anar molt més lluny del que els mateixos homes de la República havien planejat —i fins i tot del que moltes de les dones de la República gosaven somiar—, i van constituir un avenç decisiu cap a la igualtat real.
Però la dictadura franquista va aniquilar els intents de progrés i les dones passaren a ser subjectes passius, éssers humans de segona categoria, rígidament adoctrinades per la Secció Femenina i l’Església catòlica perquè assumissin aquesta realitat com a única opció. Van ser dècades de foscor, anys de Servei Social i «Escuelas de Hogar» que rentaven els cervells de les dones i les convencien que eren moralment i intel·lectualment inferiors als homes, educant-les sota el lema de la submissió, l’esperit de sacrifici i la maternitat com a deure patriòtic. Per si alguna es rebel·lava, hi havia el Patronat de Protecció de la Dona, que s’encarregava de redimir les al·lotes de «conducta desviada» envers les normes establertes.

Resulta paradoxal que, un segle més tard, un sector de la joventut promogui el retorn voluntari a aquest paper tradicional. Impulsat per corrents d’extrema dreta, el fenomen de les tradwives («traditional wives» o esposes tradicionals) utilitza les xarxes socials per vendre a les al·lotes joves el discurs més retrògrad imaginable. Segons el seu ideari, la màxima aspiració de la dona ha de ser consagrar-se en cos i ànima a ocupar-se de la casa i dels fills, a cuinar receptes ensucrades, dependre econòmicament del marit i renunciar a la seva pròpia autonomia o, fins i tot, transferir-li el dret de vot. Tot això, il·lustrat amb vídeos molt cuidats però òbviament irreals, una disfressa dolça que aconsegueix entabanar un nombre important de seguidores i posicionar-les en contra del feminisme.

En paral·lel, existeixen moviments com els incels («involuntary celibates» o cèlibes involuntaris), homes que culpen el feminisme i l’emancipació de les dones de la seva pròpia frustració i manca d’oportunitats afectives i sexuals. Aquest i altres col·lectius masculins antifeministes sorgeixen de les cavernes de l’anomenada manosfera (o masclosfera), conglomerat d’espais virtuals on es promouen el masclisme, la misogínia i el rebuig frontal a la igualtat. Són espais digitals que ataquen les dones i es burlen del feminisme. Volen imposar la típica idea de l’home dur i masclista que ho ha de controlar tot.

Ambdós grups comparteixen un mateix enemic (l’emancipació de les dones). Els incels fan la feina bruta i agressiva: es dediquen a assetjar les dones a les xarxes, insultar-les i fins i tot a justificar els abusos i les violacions. En canvi, les tradwives són la cara amable i polida del mateix discurs. Amb els seus vídeos de receptes i vestits bucòlics, el que fan és enganxar gent jove perquè acabi empassant-se la idea que la dona s’ha de sotmetre a l’home.

Aquest discurs de misogínia digital, antifeminista i negacionista de la violència masclista ha començat a penetrar en l’esfera pública, especialment entre una població jove que ja viu més a Internet que no a ca seva. Estudis de gènere recents indiquen que hi ha un percentatge significatiu, entorn d’un terç dels al·lots d’entre 15 i 29 anys, que s’identifica amb postures obertament antifeministes, mentre que molts altres mostren confusió. Les xarxes socials són l’element crucial de la socialització dels joves en matèria de gènere, la porta d’accés als espais digitals de la manosfera: Youtubers, grups de WhatsApp, Instagram, Twitch i altres aplicacions i fòrums de debat. en els quals els joves troben un perillós sentiment de pertinença davant les seves pròpies inseguretats. Els seus postulats es condensen en els mems (imatges o textos que es difonen ràpidament) mitjançant l’humor i l’apropiació irreverent del llenguatge feminista i institucional, que es treu de context i es ridiculitza. A través d’aquest format aparentment inofensiu, es banalitza la violència sexual i es propaguen dogmes masclistes de consum ràpid.

El pessimisme és inevitable si pensam en les possibilitats que tenim de fer front a aquest retrocés ideològic i desanima molt imaginar el futur d’una societat regida per aquestes generacions. El jovent no es mou pels mateixos entorns d’informació que les generacions adultes i els nostres missatges, senzillament, no els arriben. És absolutament urgent reactivar el pensament crític, educar en la corresponsabilitat i conèixer la història per evitar repetir-la. Els algoritmes de les xarxes socials fan avui la mateixa propaganda dirigida que feia la Secció Femenina de Falange. El que avui es ven a TikTok amb música suau i estètica idíl·lica, les nostres àvies ho van patir com una violenta imposició legal i religiosa que va costar dècades de lluita superar.
Moltes gràcies i bones festes!