Dolores Jaume és un nou grup de música mallorquí que el passat 15 d’octubre va publicar el seu primer EP, Quan tothom encara dorm. El formen en Miquel Feliu, compositor i baixista; en Jaume Rullan, cantant i guitarrista; en Llorenç Pocoví, bateria, i en Toni Amengual, guitarrista. Avui parlam amb dos dels seus membres, en Miquel Feliu Rullan (Manacor, 1994) i en Llorenç Pocoví Rigo (Felanitx, 1994), perquè ens contin com han estat els inicis del grup, què hi ha darrere les seves cançons i què tenen preparat per als pròxims mesos.
Quan vàreu començar en el món de la música?
F: Vaig començar als 12 anys, juntament amb el meu cosí, en Jaume Rullan. Volíem formar un grup i vàrem decidir que jo seria el baixista. Des d’aquell moment, de manera autodidàctica, vaig aprendre a tocar el baix.
L: A mi em ve una mica de família. Mon pare va començar sent blavet de Lluc i després s’ha passat tota la vida cantant al costat d’en Tomeu Penya. Ens ha fet un relleu musical al meu germà, que és guitarrista, i a jo, que som bateria.
De quins grups heu format part abans de Dolores Jaume?
F: Amb 13 anys vaig començar amb un grup que es deia Morques Taken. Després vaig passar uns anys allunyat de la música, però, amb el sorgiment de grups com Obrint Pas o Manel, vàrem fer un grup amb els amics que es deia Lo Pegatino. Actualment, també form part de Dogleash, un grup de metal on som el cantant, tot i que ara estic més centrat en el projecte de Dolores Jaume.
L: Vaig començar formant part d’un grup verbenero, Farigola, i posteriorment vàrem formar Escarràs. Amb lletres pròpies, vàrem estar cinc anys damunt els escenaris.
Quins són els vostres referents musicals?
F: He escoltat de tot tota la vida, des de metal fins a Red Hot Chili Peppers, Bob Dylan o Antònia Font. Tot i això, aquest primer EP de Dolores Jaume està inspirat en el punk dels anys vuitanta, noranta i dos mil dels Estats Units, el mal anomenat pop punk, de grups com NOFX o Green Day.
L: Jo també he escoltat música de tots els estils, des de pop espanyol fins a pop anglès. Però, dins el món de la música en català, segurament em quedaria amb grups com La Gossa Sorda o Obrint Pas.
Com va néixer la idea de formar Dolores Jaume?
F: Havia intentat escriure en català tota la vida, però no ho aconseguia, fins que un dia vaig dir: “Escriuré un àlbum, surti bé o malament”. En aquell moment vivia a Palma i va arribar una etapa de la meva vida en què no estava bé, ni físicament ni mentalment. No estava a gust amb la feina que tenia ni amb la relació sentimental d’aquell moment. Vaig decidir que volia tornar a Manacor i formar un grup amb el meu cosí, que en seria el cantant. Amb tot això dins el cap, vaig començar a escriure. La primera cançó va ser “Quan tothom encara dorm”, que és la que dona nom a l’EP, i em va agradar. Era un estil senzill, en què podia compondre la música i escriure les lletres. D’un moment a l’altre em vaig trobar amb dues cançons acabades i cinc més que encara eren projectes. La veritat és que m’agradaven bastant, però necessitava l’aprovació del meu cosí, que em va animar a continuar. I això vaig fer: seguir escrivint. He de dir que escriure en català és difícil, i més encara si vols contar el teu dia a dia i els teus sentiments, perquè és exposar-te molt.
Quan ja teníeu cançons pròpies, un baixista i un cantant, com va continuar la formació del grup?
F: Per aconseguir l’estil que volíem, ens faltaven un bateria i un guitarrista. Vàrem pensar que en Llorenç podia encaixar bé amb nosaltres, perquè era el bateria d’Escarràs i li agradava la marxa tant com a nosaltres. Va ser una mica curiós. El dia de Sant Agustí de l’any 2025 vaig anar a cercar en Llorenç i li vaig dir: “Tu ets en Poco? No ho saps, però ets el bateria del meu nou grup”. A partir d’aquí, després de pair la ressaca del dia 28 d’agost, ens vàrem posar a assajar nosaltres tres, perquè no trobàvem guitarrista. Més endavant vàrem contactar amb en Toni Gudi i, al cap de dues setmanes, ja vàrem fer el primer concert.
Com heu viscut els primers concerts?
L: Des del primer moment vàrem rebre una retroacció molt positiva. També hi va ajudar que el primer concert fos al Petit País, acompanyats de tota la nostra gent i juntament amb Coça, que va fer molta promoció. Molta gent va venir per escoltar-los a ells, perquè a nosaltres no ens coneixia ningú. Tot i això, crec que, quan ens varen veure, es varen sorprendre un poc i varen gaudir del concert. També va ajudar el fet que fes molts mesos que assajàvem cada setmana. Aquest rodatge tocant les cançons i l’entrega del públic varen fer que nosaltres també ens ho passàssim molt bé. Els altres concerts també ens han anat bé. Si això només és el començament, que vengui el que sigui!
Com definiríeu el vostre estil de música?
F: És un tema en què he pensat molt, però encara no tenc una resposta clara. A les xarxes socials hem posat que som un grup de rock.
Quant de temps fa que preparau aquest treball?
F: Fa dos anys que va començar la idea del disc i uns vuit mesos que assajam junts.
El 15 d’octubre vàreu publicar el vostre primer EP. Què ens trobarem i què vendrà després?
F: Dia 15 d’octubre vàrem publicar Quan tothom encara dorm, un EP de cinc cançons. És l’avançament del que serà el nostre primer disc, que inclourà aquestes cinc cançons i vuit temes més. Encara no té data de publicació, perquè l’estam acabant de gravar.
Com descriuríeu aquest primer EP a algú que encara no ha escoltat Dolores Jaume?
F: A mi m’agrada pensar que és un treball animat. Intenta transmetre ganes d’estar content, sigui per anar de festa o per anar a fer feina. És música animada i senzilla, feta per agradar a tothom, tant a ma mare com als meus amics.
Hi ha cap cançó que tengui un significat especialment important per a vosaltres?
F: “Quan tothom encara dorm” és la més especial per a mi, perquè és la primera que vaig escriure. A més, em va fer adonar que podia fer una cançó que m’agradàs a jo i que, al mateix temps, també pogués agradar a altra gent. Tot i que es pot interpretar com una cançó trista, parla d’un estil de vida que he duit durant molt de temps i que et fa sentir, al mateix temps, com un geni i com un loco. És estar despert abans que la majoria de la gent i posar-te a escriure, o adormir-te a les cinc de la matinada una mica begut. Tens la sensació que ets l’únic del món que està despert fent desbarats, quan en realitat potser estàs fent pena. Aquesta sensació contradictòria és una cosa que sempre m’ha agradat. També hi ha una altra cançó molt especial per a mi, que encara no hem tret i que es diu “Sense efectes especials”. Fa referència a un grup que em va mostrar el meu padrí jove, que justament va morir mentre jo estava escrivint les cançons del disc. És una cançó per a la família.
Quina temàtica segueixen les vostres lletres?
F: Les lletres estan basades en les meves vivències personals, tant del passat com del present. Tot i això, intent que qualsevol jove mallorquí de poble s’hi pugui sentir representat d’alguna manera.
L: A mi mateix em passa. Tot i que no he escrit les lletres, d’alguna manera me les he fet meves, interpretant el que diuen i relacionant-ho amb la meva vida. Al final, és el que volem que faci la gent.
Quines expectatives teniu amb aquest primer disc?
F: M’agradaria que l’escoltàs el màxim de gent possible i que això ens permetés fer concerts i passar gust.
L: Intent no crear-me gaires expectatives, perquè després l’hòstia pot ser més grossa. El que vull és passar-m’ho bé i que agradi a la gent.
Quins concerts teniu pròximament?
L: Els podreu trobar al nostre Instagram. De moment, tocam dia 7 de novembre a Manacor, dia 14 a Santa Maria, de la mà d’Illa Sonora, i dia 26 a la sala Vol de Barcelona. Pel mes de desembre, de moment tenim anunciat el Son Mesquida Rock, dia 5.
