Durant el segle XIX, a Mallorca es fundaren més de vint congregacions religioses. A Felanitx el 1798 neixen les Filles de la Caritat de Sant Vicenç de Paül, el 1810 les Terciàries Franciscanes, el 1866 els Ligorins i el 1882 les Filles de la Providència, essent el fundador de les dues darreres el capellà felanitxer Don Miquel Sureda.
Les Filles de la Providència l’any 1948 s’ajuntaren amb les teatines i el 1910 feren el mateix amb els teatins.
Del Rvd. Sureda sabem que tenia tanta devoció a sant Alfons Maria de Ligori que el poble, de broma, deia que delirava, ja que sempre conversava d’ell.
El 8 de desembre de 1890, el bisbe de Mallorca, don Jacinto Maria Cervera, dona Constitucions als ligorins, que fins en aquell moment no tenien personalitat jurídica. Anaven pel món sense ser reconeguts ni eclesiàsticament ni civil.
El fi principal de la congregació és la santificació dels congregants i l’ensenyament i educació religiosa de la joventut pobre que, segons les possibilitats de cada casa, seran admesos gratuïtament donant preferència als orfes, i als poderosos només se’ls demanarà el necessari per al sosteniment de la casa. Podran ser admesos els ja sacerdots, aquells que ho vulguin ser i aquells que es conformin a ser llecs. Seran governats per un superior general ajudat de quatre consultors. El càrrec durarà cinc anys i podran ser reelegits i modificar les constitucions. Aquestes Constitucions donen el reconeixement canònic de manera oficial dins la diòcesi de Mallorca a l’esmentada congregació. Ara fa falta que l’autoritat civil la reconegui també com a associació legal, que es va aconseguir el 15 de febrer de 1894 (havien viscut vint-i-vuit anys sense personalitat jurídica, la qual cosa els duia problemes a l’hora d’adquirir propietats).
El 1910, any de la fusió amb els teatins, eren quaranta-tres: nou sacerdots, vint-i-nou germans llecs i cinc novicis, repartits en cinc cases, dues a Palma i una a Felanitx, Capdepera i Pollença, amb església pública les tres darreres.
La congregació, que creixia en nombre, era conscient, sobretot abans de tenir constitucions, de la seva irregular situació canònica i va intentar ajuntar-se amb els Redemptoristes, fundats el 1732 per sant Alfons Maria de Ligori. Però el pare provincial d’aquest orde els va dir que no podia ser, ja que ells es dedicaven a les missions i no a l’ensenyament. Malgrat aquesta negativa, no abandonaren mai la idea d’unir-se a qualque orde de vots solemnes i, per això, els pares Miquel Cerdà i Tomeu Caldentey, l’abril del 1908, anaren a Roma per demanar l’aprovació pontifícia de la congregació, però els digueren que per obtenir-la era necessari estar establerts a diverses diòcesis.
S’entrevistaren amb el cardenal Josep Vives i Tutor que, admetent totes les dificultats, els va prometre la seva ajuda.
El P. Cerdà —en data desconeguda— tornà a Roma per veure’s amb el cardenal Vives, que li proposà la unió amb els Clergues Regulars Teatins i, el 29 de desembre del 1909, el cardenal escriu al pare Cerdà: “Tenc encàrrec del Sant Pare de restaurar un antic orde, avui amb molt pocs membres, i vosaltres sereu els hereus de les seves gràcies i privilegis: és l’orde de Sant Gaietà, anomenada dels teatins”. I a una altra carta li diu: “A Roma tot està a punt per a la incorporació dels ligorins als teatins”.
Dia 2 de febrer del 1910 es llegeix, amb gran alegria pels ligorins, el decret de la seva incorporació als teatins i el decret de l’erecció de la província de la Immaculada i Sant Alfons per Mallorca, Menorca i Eivissa. Tots dos llegits i firmats pel cardenal Vives i Tutor.
I per què eren tan pocs els teatins? L’Orde Teatí, a mitjan segle XVII, ja s’havia estès per tota la península italiana, comptant amb quaranta-sis convents i mil cent onze religiosos començava l’extensió per Espanya, Portugal, França i altres països.