Joan Antoni Obrador (Felanitx, 1981) acaba de treure “Cadires volen” la primera cançó del seu nou projecte musical en solitari. Una forma de fer feina més lliure i que promet melodies i lletres intenses i personals. Parlam amb ell sobre els projectes per on ha anat passant, la seva vida com a pilot d’avions i de l’ordre.
Comencem pel principi, d’on us ve l’interès per la música?
Mon pare és Toni Obrador, guitarrista que ha tocat amb los Bravos, Juan Pardo o amb Los Pekenikes. Li dec part de la meva vocació a ell, perquè des que vaig néixer he estat enrevoltat de guitarres.
Encara giren els Pekenikes?
Ara mateix en queden tres dels originals, Pablo, el baixista, Félix, el bateria, i ell… encara van de gira, efectivament. Té 80 anys i va com un coet, m’enterrarà a mi…
De totes formes Felanitx té una cosa especial a l’hora de ser pedrera artística. A què creis que és degut?
A mi de petit ja m’agradava el dibuix i la música. Tota la meva generació, els meus amics, érem pintors, fotògrafs o músics. Fins al punt que a Felanitx hi havia una espècie de “brega” entre nosaltres de voler crear, de voler superar el que acabava de fer l’altre. Tot això ens ha alimentat i ens ha fet ser millors. És una cosa generacional a Felanitx i a Manacor també, per exemple. A Madrid, on he viscut, en canvi, és diferent. Allà t’animen constantment… aquí ningú, és com… ara ho superaré!
Sempre amb la guitarra?
Vaig començar tocant la guitarra, però de cada vegada toc més el baix. Primer perquè l’any 2008 vaig voler entrar al nou grup de Joan Roig, Shenobi i només hi havia lloc si tocava el baix. És l’instrument que més sensacions em dona, és tan minimalista que no pots fer més de dues notes al mateix temps, no com la guitarra. La cosa és que no et pots equivocar, l’has de tractar bé.
Quines són les vostres principals influències sonores?
Les meves influències, al 90%, són del punk rock del monopatí californià dels anys 90. Una altra cosa és el que em surt a mi. Per sonar a punk rock ho he de forçar, a mi em surt fer coses molt més indies i melòdiques.
I després de Shenobi?
Després de cinc anys amb Shenobi vàrem formar Manfel, amb el bateria Àngel Ríos, Jorra i Joan Roig. El nom ve d’ajuntar Manacor i Felanitx, d’allà on som els quatre. Després de la pandèmia en Joan ja va muntar Saïm.
Per cert, com el va afectar la pandèmia a una persona creativa?
Durant la pandèmia em sortia una cançó darrere l’altra! Això sí, per altra banda, la covid ens va rebentar el passatge. El vols de passatgers evidentment varen quedar paralitzats i vaig haver d’anar a fer feina per DHL, volant amb avions de càrrega duent missatgeria entre Europa i Àfrica.
S’ha d’estar trist per compondre?
En el meu cas sí… la inspiració ve més si estàs fotut o escoltant una banda sonora al cine.
Què ve primer la música o la lletra?
Primer la música i després la lletra, sempre.
Al videoclip de “Cadires Volen” apareixeu enfadat i tirant tot el que hi ha devora vostre. D’on ve aquesta idea?
Des del primer moment ja em veia rompent coses. És una cançó on s’explica molt bé el que vull dir, tant del passat com del que visc; el missatge és molt directe. És com una espècie de teràpia. Qui feia el videoclip, Xavier Antich, havia de ser un amic meu perquè sortís bé. No volia interpretar-ho malament o per damunt de les meves expectatives. De fet, no hi ha actuació, tot és molt natural.
De què parla la cançó?
És com l’alcohol distorsiona l’ambient. Jo no l’he hagut de menester, però s’ha anat transformant en una convenció social en moments de celebració, i no m’agrada. Per què avui no podem estar normals? Enyor gaudir amb res extern, és un exercici personal que diu: “Vull passar-m’ho bé per mi mateix”.
Sempre es basa en fets reals per dir-ho així?
Normalment, hi ha cançons que distorsiones una mica partint de les teves vivències, i coses que són totalment inventades. En aquest cas, volia que aquest projecte fos molt personal.
La portada també és cosa vostra?
Així és. És un dels avantatges de treballar tot sol; com més gent hi ha a un projecte més alenteix la creativitat. Té coses positives i altres que no tant. Tot sol pots anar més ràpidament i no et limita les possibilitats.
No és un disc nou com a tal…
Serà un camp obert. Cada 4 o 5 mesos treure una cançó. Com deia forma part d’aquesta llibertat que dona un projecte personal. Al final supòs que ho presentaré tot junt en format elèctric al far o a Portocolom.
L’aviació o la música?
L’avió és sagrat. Fins al 2015 vaig fer feina a la Banca March, en finances. Als 35 anys vaig decidir complir el meu somni. En realitat no ho veig com una feina sinó com anar a fer una volta en avió. Partesc a les cinc del matí, content, pensant que tenc una sortada. Fa nou anys que som a Air Europa, primer amb base a Madrid i ara, des de fa tres mesos, a Palma.
Què és el que més us agrada?
Volar en si, dur una màquina a 900 km/h cada dia és adrenalina.
Bona part del vol ja deu anar automatitzada, no?
Avui en dia els avions són més grossos i sofisticats. Va tot tan ràpid i són tan sensibles que en molts de casos és millor activar el pilot automàtic. En canvi, per enlairar-se sempre va desconnectat. En cas que faci mal temps i no vegis res, l’avió també pot aterrar tot sol.
Sempre us deuen demanar per les turbulències.
La rutina et manté alerta, al final tots tenim el cul estret quan un avió es mou molt. Però en un vol sempre s’han de resoldre molts de problemes que la gent no veu. Són coses normals. No estic parlant de coses greus, no en el sentit de tenir por de caure, però dus una màquina de 80 milions de dòlars i fa respecte, has d’anar sempre amb compte.
A quines destinacions vola ara?
D’ençà que som a Palma vaig a Barcelona, Madrid, Bilbao, Lanzarote… al final solen ser dotze hores de feina, però cada dia puc dormir a casa.
Per cert, volar inspira musicalment parlant?
No se m’ocorren cançons mentre estic volant… Quan feia càrrega sí que dormia pel món i podia conèixer ciutats noves. M’enduia una guitarra petita que tenc pels viatges, i podia anar fent… però quan estic feliç no me’n surt més d’una al mes, de melodia.
Treure cançons en català és més complicat que en anglès, per exemple?
Les lletres estan més meditades i vas més alerta. En anglès és més bo de fer, perquè les paraules són més curtes i les tòniques són més senzilles. Al final no et pots expressar tan bé amb un idioma que en realitat no controles, en el que no penses. A part que m’inspira defensar la llengua pròpia. És evident que el món tendeix a la globalització, però es tracta de passar les paraules de padrins a pares i nets, perquè això és la cultura.
Versions sí o no?
Odii fer versions, no em surten de forma natural.
Un disc, una pel·lícula i un llibre.
Per aquest projecte diria que el que més m’ha inspirat ha estat Daybreak, dels Save de Day. Com a pel·lícula Alien és una obra d’art. Al cinema m’agrada allò tètric, l’obscuritat i la tècnica artesanal i Alien ho té. Com a llibre triaria La Catedral del Mar, d’Ildefonso Falcones.
Qualque mania?
Trob la serenitat en els colors neutres… i crec que som una mica maniós amb l’ordre i en què tot estigui alineat, amb les formes geomètriques. Pens que si ets metòdic a ca teva ho ets a fora.
