Donya Leonor, hauria d’haver escrit. Avui m’ha arribat la notícia de la seva defunció. Els records han vengut com una glopada, com sempre que qualcú ens fuig. Eren els meus primers anys de mestra, i ella ja era, per a mi, “una dona gran”. Me’n queda la imatge d’una dona sempre positiva, sense cap retret mai a ningú, amb els ulls vius i atents a la vida i a la marxa de l’escola. Era una mestra, una mestra com ho havien estat les meves mestres, que anava a escola ben mudada (res a veure amb l’estil d’una servidora, que anava un poc “hippiosa”, això si no em vestia directament amb xandall), i que se pintava els llavis abans de partir a fer classe. Això no vol dir que fos presumptuosa, ni creguda; gens ni una mica. Practicava aquell punt d’equilibri tan mal de trobar entre estimar-se a un mateix i reconèixer la pròpia dignitat per poder-la reconèixer en els altres.
Sí, era l’elegància, la mesura, fins i tot l’aplom.
Sempre amb serenor, sempre amb un posat tan lluny de l’angoixa i de l’estrès que moltes vegades ens envolta, en aquests temps que vivim… El temps corria d’una altra manera, i ens permetia fer un cafè -al qual tan gentilment em convidava- un quartet d’hora abans de tornar a classe a les tres, allà a casa seva, al començament del carrer Bellpuig. I mai arribàrem tard!
Crec que aquesta postura davant la vida la degué ajudar a poder viure una llarga existència amb el major tresor, un cap clar, que li va permetre dur una vida plena, plàcida i tranquil·la. O així m’ho pens. I així la record, el darrer pic que la vaig veure, fa dos anys, a la festa del XXVè aniversari del nou edifici de l’escola: estava asseguda, i evidentment el seu cos ja era vell, però els seus ulls encara tenien aquella llumeta que la feia semblar una joveneta quan somreia. Sí, aquesta serà l’expressió que d’ella recordaré.
Que descansis en pau, Leonor. Tranquil·lament, plàcidament, amb el teu somriure, ara etern.
