Diuen que el poder té a veure amb les veritats absolutes: la veritat de la unitat d’Espanya, la veritat sobre la indissolubilitat del matrimoni, la veritat sobre l’existència de Déu, la veritat de l’amor que professo… Tantes veritats construïdes durant la nostra vida, mitificades, que, quan naixem, ja formen part de la nostra existència. Les veritats absolutes ens tranquil·litzen de la incertesa de la nostra pròpia limitació, d’escollir possibilitats, amb les quals sovint errem i de la incertesa de quan serà la nostra pròpia mort. La rutina, l’ordre establert, ens aplaca l’angoixa de pensar que les veritats i nosaltres no som eterns. Escollir una opció i no unes altres, abandonar possibilitats múltiples, una existència possible que no ha estat, que sovint enyorem i idealitzem, precisament perquè no l’hem triat. La carència del nostre ésser que no ho pot tot.
Durant l’estiu, al Port el temps s’allargassa, les hores ens enganyen i ens donen la sensació d’eternitat: un bon moment per rellegir Afirma Pereira d’Antonio Tabucchi. L’escriptor italià va morir a Lisboa, a l’edat de 68 anys. Havia nascut a Pisa i la mort, tan present en els seus llibres i, especialment, en la seva petita obra mestra Afirma Pereira, li va venir abans que l’Acadèmia sueca li concedís el Nobel, premi al qual feia anys que era candidat. La història d’un periodista, el doctor Pereira, un home de costums rutinàries, catòlic, vida regulada i conviccions conservadores, vidu que parla constantment amb el retrat de la seva dona, arrelat al passat, té només una sensació estranya: “el penediment limítrof”, una sensació en el límit, quelcom simptomàtic que li apareix en el cos. Tabucchi ens fa un relat que ens ofereix una esplèndida història sobre les raons del nostre passat que poden ser perfectament les raons del nostre incert present, un “rite de passage” amb els diferents recorreguts i les possibles transformacions de la nostra existència.
El Dr. Pereira consulta a la clínica de talassoteràpia, del Dr. Cardoso, que li obre els ulls i li sacseja el pensament; tal com Freud va revolucionar la ciència de finals del segle XIX i començament del XX, que posà en qüestió el pensament cartesià de l’època i donà via oberta a l’inconscient, una part del psiquisme, que sense estar en la consciència actua en les nostres conductes, com ja havien descobert anteriorment Pierre Janet i Charcot.
A través del Dr. Cardoso pren consciència que: “Un fet concret que es verifica en la nostra vida i que trasbalsa i altera les nostres conviccions i el nostre equilibri, en resum, és un fet que es produeix en la vida real i que influeix en la vida psíquica”. Quelcom que irromp i posa en qüestió les veritats absolutes que ens hem construït.
I el Dr. Pereira, l’home sol i solitari que s’ha guanyat la vida alimentant-se del passat, traduint autors francesos del segle XIX, parlant amb la seva dona i refugiant-se en el paradís de la infància perdut, es pregunta: “I què en quedaria, de mi?”, va preguntar Pereira. “Jo soc el que soc, amb els meus records i la meva vida passada, les memòries de Coïmbra i de la meva dona, una vida que vaig passar fent de cronista en un gran diari, què en quedaria, de mi?”
És un Dr. Pereira aferrat a la rutina que no es pot permetre replantejar-se idees noves, nous desitjos ni sortir de la pura repetició.
Però la veritat absoluta, autoritària, monolítica i imparable de l’estat dictatorial de Salazar del Portugal de l’època té fissures, costures febles obertes a la rebel·lió. El poder dels dictadors o de la democràcia és més poder i triomfa quan està interioritzat, normalitzat, entre els ciutadans, com està passant actualment i va passar en el temps franquista. L’ordre, la rutina que aplaca l’angoixa de la nostra limitació Pereira, que sempre estava sol, que vivia sol des de la mort de la seva esposa, a qui parlava a les fotos de les coses quotidianes que li passaven durant dies i setmanes, ajupit a la seva màquina d’escriure, aferrat al seu Larousse, es transforma i opta per afirmar, afirmar-se.
Afirma que, en un món tan corrupte, la conducta d’un sol home pot fer la diferència i marcar altres rumbs a través de la seva transformació de resistir.
