En Miquel S. Perelló Monserrat (Felanitx, 1969) ha estat un dels grans pilars del club Joan Capó de Felanitx. Família, creixement professional i esport sempre han estat parts essencials per a ell i, si una cosa agraeix, són les oportunitats que li ha oferit formar part d’aquest club, primer com a jugador, després com a directiu i ara també com a pare.
Com va començar la vostra història al Club Joan Capó?
El Club Joan Capó va ser fundat per Joan Pons, mestre d’educació física de l’escola Joan Capó, l’any 1980, per donar continuïtat als esportistes un cop acabàvem 8è d’EGB. Precisament a mi em va agafar en aquell moment i d’una manera o d’una altra, ja fa 45 anys que n’he estat lligat a aquest club, amb el bàsquet o amb l’atletisme.
Quin ha estat el vostre pas com a jugador?
Es pot dir que he jugat a bàsquet pràcticament tota la vida. Record aquelles primeres vegades quan devia tenir deu anys que, de tant dolent que era, practicava tot solet a una altra cistella. Però fer esport no només va de ser bo o dolent, sinó que hi sumen totes les de més experiències, amistats, records. Ho vaig practicar com a jugador fins als cinquanta-dos anys, quan el meu cos (que no el cap) va dir basta.
Va passar igual amb l’atletisme?
Tot i que l’atletisme ha estat un esport que sempre m’ha encantat, no hi he pogut tenir aquesta continuïtat. Tot i això, des del 2016 el torn a gaudir competint com a atleta màster, que m’ha donat l’oportunitat de poder participar en campionats d’Espanya, d’Europa i del món.
Llavors, vàreu seguir-hi vinculat professionalment.
La meva relació amb el Club Joan Capó no ha estat només com a esportista, sinó que també l’he gaudida vint-i-quatre anys com a entrenador de bàsquet i més de trenta anys com a directiu. Allà cap a l’any 1994, el Club Joan Capó havia tornat molt gran en les dues seccions i en Joan Pons va trobar que era hora de passar el testimoni a gent més jove a la secció de bàsquet. Els afortunats fórem en Toni Goiet, en Tòfol Ballester i jo mateix. Des d’aquell moment n’he estat directiu, primer d’una manera molt activa i, als darrers anys, més en segona línia.
Heu fet molta feina amb les estadístiques del club. Pocs clubs tenen anàlisis tan detallades.
Efectivament, no crec que cap club esportiu pugui anar tan endarrere en el temps com nosaltres i pugui saber quins atletes o jugadors de bàsquet hi han participat i, el més difícil, les seves dades en resultats i estadístiques. Cal emfatitzar que fins bastant més tard de l’any 1980 no hi va haver ordinadors i durant els primers anys tot es recollia a mà, en paper. En Joan ha duit sempre les estadístiques de l’atletisme i jo les del bàsquet.
Entenc que requereix molt de sacrifici tenir una base de dades així.
En el cas de les estadístiques del bàsquet, el mèrit de la feina la tenen els delegats dels equips, que han d’anotar totes les coses que passen als partits, i també els entrenadors, que finalment ho registren dins unes bases de dades. No és poca cosa. Per exemple, només la temporada passada es varen haver de ficar 124.000 registres dins aquesta base de dades. La meva feina amb això és senzilla: revisar, ordenar, analitzar la informació de les bases de dades i treure’n els resums i els acumulats històrics.
Ha valgut la pena?
És una feinada i moltes vegades he dubtat de si val la pena, però seria una pena deixar-ho córrer després de tant d’esforç. Dins la temporada trob que els entrenadors n’haurien de fer més cas. A mi em servien molt per saber on fer millorar els meus jugadors, l’equip o els diferents aspectes del joc. Mantenir la informació històrica pens que té molt de valor. Anim qualsevol persona que vulgui saber alguna cosa del seu passat esportiu dins el club que ho demani. Estarem encantats de cercar-la.
Pel que fa a l’atletisme, quins mèrits propis destacaríeu?
L’any 2018 es va decidir reclassificar els terrenys esportius allà on inicialment hi havia d’haver la pista d’atletisme per poder construir-hi allà l’hospital sociosanitari. Va ser un cop dur pel Club. L’Hospital és necessari, sens dubte, però s’havia reclamat aquesta pista des de feia molts d’anys i pareixia que definitivament ja no es faria mai. N’estic orgullós, d’haver tengut la idea, haver dissenyat i trobat la solució de poder incloure una pista de 200 metres dins, en aquells temps, ja velles instal·lacions esportives del camp d’esports.
També heu treballat a l’hospital de Manacor. Com hi vàreu accedir?
L’any 1996 l’hospital de Manacor encara estava en fase de construcció. El pare d’una jugadora que jo entrenava em va proposar per la feina. Sempre havia estat un bon estudiant, amb bones notes, fins que a tercer de la carrera universitària vaig trobar un os que em va suspendre la comptabilitat analítica. Vet aquí, a l’entrevista per començar a l’hospital em diuen: “Duràs la comptabilitat analítica de l’hospital”. Buff, vaig pensar, i li vaig respondre: “Va bé, sí, cap problema”. Així vaig començar, amb un poc d’espant, però m’hi vaig adaptar ràpidament i molt bé.
Tan bé, que vàreu adquirir un càrrec directiu.
Sí, en poc temps ja era cap del Departament de Control de Gestió i es veia que no ho feia tan malament, perquè poc després, l’any 2004, em proposaren com a director de Gestió, càrrec al qual vaig renunciar l’any 2015, quan la família a casa no aturava de créixer. No obstant això, tot i no tenir el càrrec, la veritat és que continuu amb moltes de les tasques i responsabilitats de la part de gestió i financera de l’hospital, que, per exemple, ara ja té més de 1.700 treballadors i un pressupost de 150 milions d’euros anuals.
Actualment, teniu algun projecte?
Sempre m’ha agradat participar i ésser actiu en coses per o del poble. Algun cop m’he pogut plantejar entrar en política, però mai m’he vist amb la suficient vena política que m’animi a fer-ho d’una manera tan implicada. Per tant, continuaré col·laborant allà on em vegi útil, sigui en temes esportius o en qualsevol altra cosa per a Felanitx en què pugui ajudar. En aquest moment estic implicat en aconseguir una gàbia de llançaments a la pista d’atletisme i en l’organització del Campionat de les Balears de marxa en ruta.
Com us agradaria col·laborar a la vila?
Laboralment, m’agradaria poder participar amb el projecte de posada en marxa i funcionament del nou Hospital de Felanitx. Pens que hi podria aportar la meva experiència i seria un bon destí pels meus darrers anys… bé, esper que primer com a treballador i després, tal vegada, com a “client”. I ara que ja em queden poques fues a fer com a esportista, tal vegada és el moment de fer una passa endavant dins el Club i implicar-m’hi més dins la direcció. Em dona molt de gust veure com la meva família —Maria, Mariona, Tomeu Joan i Bel— segueixen ben actius i tots quatre juguen a bàsquet i fan atletisme, esper que per molts d’anys, a Felanitx, dins el Club Joan Capó.
