N’Arnau Pons (Felanitx, 1965) és poeta, traductor, crític de la cultura, assagista. Premi Nacional a la millor Traducció 2015 per la traducció de Cristall d’alè, de Paul Celan, l’any passat va guanyar amb Hèctor Parra el Premi Alícia per l’obra Constellations. La seva veu és determinada, depurada de convencionalismes i poc escoltada en aquest racó. L’entrevista la férem a finals de novembre, a recer de frivolitats.
A la vostra poètica Remor, feta una mica a petició de Simona Škrabec, escriviu: “Ha dit que farà un sol cos amb la distància que el separa de cada cosa, de cada persona, de cada llibre”. Per al poeta la distància és qualque cosa a cercar o és tot el contrari?
És una actitud que pots trobar en determinats poetes; sol ser minoritària, però. En Vinyoli té aquest vers en el poema “El separat”: “Diuen: No val sinó la veu del munt”. Aquest “diuen” expressa bé aquesta actitud de distància cap a una col·lectivitat que prefereix “la veu del munt”, o sigui, la veu del gran nombre, de la massa, amb idees preconcebudes, prejudicis i sobretot una gran desconfiança cap a la dissidència i la crítica. De fet, aquesta distància, no cal cercar-la enlloc, la forneix la mateixa poesia quan s’articula contra “la veu del munt”, lluny de “la veu del munt”, més enllà de “la veu del munt”. Tot seguit en Vinyoli diu: “Jo m’arbro sol i soc el separat”; és una afirmació. Ara bé, els poetes volen ser, en general, els representants de “la veu del munt”, celebrats i estimats per “la veu del munt”.
I això els converteix en enemics de la poesia als ulls d’aquells que la volen insubmisa, lliure, incòmoda, sense claudicacions. En vida, en Vinyoli va ser molt marginat, no tant com Tsvetàieva, Mandelstam, Celan, Rimbaud, Artaud… S’ha de tenir en compte que aquests poetes de la distància, o de la separació, solen ser molt mal llegits. Els seus textos són sovint neutralitzats, fins i tot pels poetes de la veu del munt. Per això l’art de la lectura és tan necessari, si volem que la poesia no perdi la seva força. Però els poetes de la veu del munt confonen la transgressió amb el deler d’atrocitat, que és un apetit molt feixista; basta recordar Marinetti…
“aquests poetes de la distància, o de la separació, solen ser molt mal llegits. Els seus textos són sovint neutralitzats. Per això l’art de la lectura és tan necessari”
En l’àmbit de l’art contemporani heu fet textos per a molts artistes, entre els quals hi ha la col·laboració amb el projecte Tapís de Mònica Fuster, que aquestes setmanes s’ha exposat a la Casa de Cultura de Felanitx. En referència a aquesta darrera: l’invisible que deis, pot ser un lloc on trobar-se?
L’invisible és allò que s’esdevé entre les persones i que no és copsable. És el món dels greuges, de les culpes, dels remordiments, de les mirades ambigües, de les obsessions, de les enfadades, de les evitacions. Forma part del teatre de la vida interior i prové de les relacions que cream i descream cada dia. El meu poema intenta convocar tot el que arrossegam per dins, que tenim amagat, que ningú no veu i que, tanmateix, condiciona les nostres accions i les nostres decisions. Per tant, què ens perdem, en una exposició, si només miram el que és visible de les obres? L’artista ens pot voler mostrar també el que s’oculta darrere del tapís, o sota la catifa. Segurament hi trobarem la sang assecada de moltes relacions mortes o assassinades. Potser també les gleves d’un nou naixement que batega. De vegades l’obra ens convida a fer aquestes introspeccions, i això ens permet de mirar una culpa de fit a fit; o bé ens ajuda a apamar el buit que se’ns fa. L’art té aquesta màgia, de poder cenyir les coses invisibles.
L’any passat, amb Hèctor Parra vàreu rebre el Premi Alícia a la Creació per l’obra poètica musical Constellations de Miró, a partir de la sèrie homònima de Joan Miró. La vostra participació pot ésser entesa com un desplegament de l’obra de Miró assimilable a una traducció?
Més aviat he volgut esbossar una semblança del pintor, de l’home que va ser. No m’interessava traduir els seus quadros a l’esfera de la poesia. Ni tampoc descriure’ls poèticament. La meva intenció ha estat sobretot de fer aparèixer la subjectivitat que jo hi pressent, tal com jo la veig, des que se’m va fer més avinent amb El color dels meus somnis, les entrevistes de Miró amb Raillard que vaig publicar a Traus. Si hi ha hagut traducció, puc dir que ha estat cap a la música, o sigui, que m’he proposat de fer música amb les paraules, sense agafar les vies de la poesia fonètica. De vegades, amb aquest devessall de mots, també brollaven les visions d’un infant que és a la vegada un vell. Miró conjuga tot això: la innocència i la política. Això m’ha ajudat a abordar els envits i els conflictes de la creació, i els reptes a què ens enfronta la història amb els seus desastres.
Per què són vigents a l’Europa d’avui les Constel·lacions de Miró?
Ens fan anar cap a allò que no entenem: una dansa d’infinits destinats a acabar, a desaparèixer. Diria que això va més enllà d’Europa. És la condició humana.
Quina és la vostra relació amb Miquel Bauçà més enllà del fet d’haver nascut a la vila?
La meva relació amb la persona va anar per una banda, i amb l’obra per una altra. Tenc l’edició de Pentaleu d’Els cants jubilosos i el volum de la poesia reunida que va editar en Folch. Els cants jubilosos i Els cans resaven apleguen el Bauçà rimbaldià que m’acompanyarà sempre. El vaig conèixer a la seva rulot, un habitatge construït amb molta perícia. Hi vaig anar unes quantes vegades. Em va sorprendre que ell ja m’hagués llegit, i, segons em va dir, li agradava que hi hagués qualcú més que escrigués a Felanitx amb el nom d’Arnau (que em ve de l’avi patern, de Selva). Una vegada em va demanar que l’acompanyàs amb la vespa fins a Santanyí, a visitar en Blai, amb qui vaig tenir molta relació, sobretot en aquella època, i a qui ell admirava. Havíem parlat d’El mar, que per ell era una obra mestra. Però vam arribar a can Blai molt beguts, i ell, tot just entrar, se li va tirar als peus i es va quedar estirat al mig de la casa, agafant en Blai pels turmells, com si imploràs una benedicció. Era una escena preciosa. Però vàrem haver de sortir de pressa perquè en Blai es va esverar i sobretot perquè no volia que sa mare ens veiés d’aquella manera, tot i que després me’n va parlar traient-li ferro, com si els felanitxers fóssim entranyables de tan impossibles… Més tard, amb en Miquel ens vàrem tornar a veure a Barcelona. Jo vivia a Ciutat Vella i anàvem a un bar que hi havia a l’Arc del Teatre, que era per beure de peu dret. Xerràvem sobretot de llengua, perquè jo l’escometia a posta amb el lèxic que em venia de l’àvia Elionor de Moscari, com aidar, malavejar, pruaga… Quan va treure El canvi, el vaig deixar de veure. Em sentia molt lluny de tot allò, també de l’excitació col·lectiva que el llibre va provocar… Les elits de Barcelona i de Mallorca estaven com boges.
Tot i defugir els circuits oficials de la literatura i l’art, el Taller Llunàtic ha fet escola i les institucions l’han reconegut com a tal i sense matisos. Què en diu aquest fet, del circuit intel·lectual mallorquí en particular i català en general? Deis que us començau a qüestionar l’antisemitisme a la cultura catalana arran d’unes jornades precisament entorn de Miquel Bauçà que la UIB va organitzar l’any 2005 en què el Taller Llunàtic presenta Acte onanista davant dels nostres pares indefensos i despullats.
El Taller Llunàtic no ha defugit mai els circuits oficials, ans al contrari. El fet que s’hagi expressat pel seu compte, fora del circuit editorial habitual i de les galeries convencionals, no treu que no hagi estat un dels plats més delitosos de les elits, tant de Mallorca com del Principat. Quan Franco encara era viu, molts anaven a França a veure El darrer tango a París de Bertolucci, només per l’escena de la mantega, que, val a dir-ho, va ser filmada per sorpresa, sense avisar Maria Schneider, que va quedar molt tocada amb aquell parany. La cosa escabrosa és com el caviar per al món de l’art. I se la introdueix amb el pretext de la llibertat d’expressió. Als fans del Taller Llunàtic mai no els ha importat el racisme i l’antisemitisme de les seves produccions, i menys encara el dolor i el malestar que puguin provocar en aquells que tenen familiars morts en les tragèdies que els llunàtics “exploten” per fer una pornografia dolenta. A més, tothom sap que els estudis que se n’han fet han estat promoguts per amics seus, per col·leccionistes seus, per fans seus. En la política passa exactament el mateix. És una manera de fer que trobam pertot on hi ha corrupció i cinisme. El que em sobta és que els seus promotors no puguin suportar el que jo he escrit sobre ells i sobre la seva clientela. Si el Taller Llunàtic té dret a fer el que fa, per què jo no? On queda, en definitiva, la llibertat d’expressió? Tot això és una farsa. I els acadèmics que han apostat per ells, ho han fet per tal de crear un clima propici per a tot el que ells defensen, que és una mena de destrucció de la consciència crítica. He de dir, tanmateix, que en Miquel Barceló Perelló va ser l’únic que em va fer arribar, diverses vegades, la seva admiració pel que havia escrit, no només sobre en Bauçà, sinó també sobre els llunàtics.
“Als fans del Taller Llunàtic mai no els ha importat el racisme i l’antisemitisme de les seves produccions”
Això el distingeix com l’intel·lectual que va ser, a més d’un pioner en el seu àmbit de recerca.
Som una cultura mancada de crítica o amb por de fer crítica?
Totes dues coses.
Heu percebut interès per la vostra obra per part de les institucions balears i concretament de les de Felanitx?
Ja m’està bé així. Un cert anonimat m’ajuda molt a mirar-me les coses de la cultura amb distància. Al capdavall, les institucions volen sentir-se còmodes, i la cultura de la celebració i de la mamballeta, amb l’estrip que fa bonic, les aferma en el seu paper.
Una mancança a esmenar és que no hi ha cap llibre vostre –ni Desertar, ni Llum de ganivet, però tampoc les traduccions que heu fet– a la Biblioteca Municipal Joan Estelrich de Felanitx. A què es deu?
Potser em perceben com un cos una mica estrany. No prou arrelat aquí i amb un discurs que fa pinta de cosa aliena. En certa manera és cert.
Quin és el paper dels pensadors que assenyalau l’antisemitisme a les cultures europees envers la qüestió Israel-Palestina?
Crec que s’ha de poder denunciar l’antisemitisme, que ha crescut a tot Europa d’una manera bestial, sense haver de donar comptes del conflicte palestinoisraelià, i viceversa. Hi ha moltíssimes tragèdies en el món que també es mereixen una atenció i una implicació.
Segons els recomptes, hi ha hagut més de 300.000 civils morts en la guerra de Síria des que va començar i al Iemen ja freguen el mig milió. Boko Haram està fent massacres a Nigèria. Els uigurs de la Xina tenen una vida espantosa. Els armenis han estat expulsats de l’Alt Karabakh en una neteja ètnica total. A Barcelona, les elits iranianes enriquides gràcies al règim dels aiatol·làs compren pisos de luxe (sobretot a Diagonal Mar) per poder tenir un visat que els permeti de viatjar pel món sense les restriccions que els imposa el règim a casa seva. Ara bé, pots entendre quina és la meva posició sobre la qüestió d’Israel i Palestina a partir de tot allò que he donat a conèixer, perquè crec que ens serveix per reflexionar sobre les nostres qüestions identitàries o tribals. Vaig publicar a Traus el llibre d’Idith Zertal, La nació i la mort. També La Palestina com a metàfora, de Mahmud Darwix (encara que la seva sublimació d’Al-Àndalus em tiri una mica enrere, m’interessen les seves reflexions sobre la poesia). Estic en l’equip de programació del Festival de Cinema Jueu de Barcelona, on des de sempre hem donat cabuda als directors israelians més crítics i corrosius, com Avi Mograbi, Amos Gitai o Juliano Mer-Khamis, que van assassinar a Cisjordània. També a Barcelona vaig organitzar una xerrada sobre la qüestió amb el filòsof Ivan Segré, que és un bon amic i que publica a les editorials més a l’esquerra de França.
Per tant, estic situat i sobretot implicat per la part que em toca.
Heu dit a qualque banda que la traducció és una eina política. Entenent-la d’aquesta manera (entre d’altres, heu traduït Benjamin, Duras, Blanchot i Celan), què cal traduir al català que no estigui traduït avui? Per què?
La cultura catalana tradueix molt i això és un bon símptoma. Ara estic llegint la biografia que Vivian Gornick va escriure sobre Emma Goldman. M’agraden pensadors com Martin Buber, Gustav Landauer, Aleksandr Herzen, autors que Kafka llegia per la seva dimensió anarquista i llibertària. Però també m’atrapa el Guia de perplexos de Maimònides, un preludi de la Il·lustració. Tot això es podria traduir. I sempre dic que hauríem de tenir una bona traducció de la novel·la d’Albert Vigoleis Thelen sobre la Mallorca de principi dels anys 30.
Fa poc heu tret un llibre sobre Antonin Artaud. És una traducció del francès al castellà, feta per Joana Masó. També escriviu en francès? Per què us interessa Artaud?
De vegades he d’escriure en francès perquè mantinc un contacte amb París, després dels anys que vaig treballar amb Jean Bollack. Artaud m’interessa pels seus qüestionaments: de la societat, de la crueltat, de l’art, de l’escriptura, del cos. Però sobretot perquè ha sabut mostrar, com pocs, que hi ha un art que ens fa més imbècils amb la seva fascinació. Quan hi entres de ple, tota la curolla dels llunàtics i d’una certa contracultura et cau de les mans.
Per acabar. A ulls d’un poeta, què està fent Francina Armengol quan al discurs de la jura de bandera de Leonor de Borbón cita Vicent Andrés Estellés, Felipe Juaristi i Xohana Torres? (Em referesc a l’ús de la poesia en la construcció del discurs institucional.)
No sé a qui pot interessar una jura de bandera. No he vist aquesta escena, però me la puc imaginar. La poesia sempre serà una arma política, tant en mans dels poetes, com en boca dels qui governen. I, com totes les armes, no sempre estarà neta. De vegades pot estar molt bruta. El que és insòlit és que se’n faci un ús que estigui lluny de la banalització o de la cursileria. Armengol representa un partit que se sent còmode amb els borbons, i amb aquest gest sembla que vulgui fer notar a Leonor una obvietat que l’Espanya del PP i de Vox, i d’una gran part del PSOE, es resisteix a acceptar. No en tenen prou amb el resultat dels genocidis i espoliacions de les Amèriques. Vaig escriure, juntament amb Blanca Llum Vidal, els textos de la veu en off i també vàrem fer la selecció de textos literaris que són llegits en la pel·lícula d’Héctor Faver, Lesa humanitat. El gest d’Armengol no em sorprèn gens; el que em sorprèn, però, és que aquesta pel·lícula no s’hagi passat a Felanitx. S’hi fa un ús de la poesia que per força us hauria d’interpel·lar.
