És dissabte 21 de maig i un grapat de felanitxers ens despertam a Milà. A Torí, hi ha un altre grup ben nombrós de felanitxers que també baden els ulls. Avui és el gran dia; avui el Barça femení juga la final de la Champions. És la tercera final en quatre anys. Aquestes jugadores són tot energia i força. Han fet una temporada espectacular; només han perdut un sol partit, han demostrat que el futbol femení mou masses, han omplert dos cops seguits el Camp Nou, han aconseguit ser al cim, estar al centre de les mirades dels experts i ser aplaudides per tothom perquè el seu joc és espectacular. I a sobre, han demostrat que són una família, que l’important és la victòria contra les malalties i no contra els colors; recordau com van celebrar el retorn al terreny de joc de na Virgínia Torrecilla —mallorquina, exjugadora del Barça i actual jugadora de l’Atlètic de Madrid—, un cop va haver superat el càncer. Aquestes imatges ens van emocionar tant que van aconseguir que ens caiguessin un parell de llàgrimes. El Barça és més que un club.
Entre aquestes jugadores del Barça, cal esmentar amb admiració la felanitxera Mariona Caldentey. Fa vuit anys que juga amb el Barça i encara no s’ha cansat d’aixecar copes i celebrar títols. Té energia, forces i il·lusió per continuar lluitant amb els colors blaugranes i continuar batent rècords. Sap que jugar al nivell en què juga requereix molts sacrificis (fa anys que no va a les verbenes felanitxeres!), però se la veu orgullosa de ser on és. Gràcies a ella, un bon grapat de felanitxers vam anar a Torí el cap de setmana a animar aquest equip de campiones.
Arribam al Juventus Stadium unes quatre hores abans de l’inici del partit. L’estadi vist de defora impressiona, és modern, amb una estructura de ferro que el fa imponent. Durant les hores prèvies al partit, aprofitam per dinar en un centre comercial aferrat al camp. Sembla que som al Camp Nou, gairebé tothom xerra en català i vesteix una de les moltes camisetes del Barça. Tant se val d’on venim, una bandera ens agermana. Un poc més d’una hora abans ja començam a accedir al camp, que es va omplint a poc a poc. Ens ha tocat seure a dalt de tot; si tens la vista curta quasi no distingeixes una jugadora de l’altra, però veurem les jugades a la perfecció. Les banderes blaugranes onegen constantment; diuen que som més de quinze mil seguidors que hem vengut a animar el nostre equip. Els càntics ressonen dins l’estadi. Blaugrana al vent, un crit valent. L’alegria de viure una final és present a tot arreu. Hi ha nervis, ja sabem que l’Olympique de Lió és un bon equip, però això no ens atemoreix. Hem vingut a guanyar, com va dir na Mariona fa uns dies a Catalunya Ràdio.
Comença el partit i els càntics es fan forts, les banderes onegen, l’afició ho dona tot. Les jugadores surten com lleones a caçar. Ens fan un gol al minut cinc. De cop, silenci que dura només un segon; i després tots units fem força animant les jugadores. Lluiten, s’esforcen.
Al minut 23 ens fan un segon gol. Continuam animant. Continuen corrent i lluitant. Minut 33, tercer gol. Merda. Però no ens rendirem. Som molts gols que hem cridat i en volem cridar més. Minut 41, arriba el gol blaugrana del peu de n’Alèxia Putellas. Eufòria incontrolada, comença la remuntada? És el nostre desig més gros. Descans. 15 minuts de nervis, d’esperança. Què deuen dir les jugadores al vestuari? Què els deu dir l’entrenador per animar-les a seguir lluitant?
Comença la segona part. Les jugadores del Lyon perden el temps conscientment; cauen, es tiren, s’estiren, s’allarguen i deixen passar les busques del rellotge abans de decidir aixecar-se i continuar. La portera del Lyon es torba a treure cada vegada que li arriba la pilota; això ens fa desesperar. El públic els xiulen, perquè volem jugar, volem tenir temps d’intentar marcar tres gols més. Però els minuts passen i de tant en tant perdem qualque pilota. No estan tan fines com voldrien; ho notam.
Hi ha massa nervis. El públic i les jugadores ja som tot u. No ens diferenciam; ens sentim l’alè i el batec del cor. Els nervis a flor de pell i la impotència davant un equip que ens està vencent. L’àrbitre xiula el final. Ens cauen les llàgrimes un momentet. A la cara de les jugadores hi guaita la decepció, la tristesa per no haver-ho aconseguit, el dolor de pensar que ho han tengut a tocar i no ha pogut ser, la impotència per no poder fer més. Però la veu dels seguidors és clara, forta, unànime, decidida, ningú no ens podrà tòrcer. Els més de quinze mil seguidors no ens aturam de cantar ben fort, no deixarem que les jugadores pensin que ens han decebut, perquè no ho han fet; no deixarem que les jugadores s’ensorrin, perquè són unes campiones per haver arribat fins aquí; no deixarem que la tristesa les ompli, perquè volem que se sentin orgulloses de tot el que fan, sempre. Per això continuam cantant durant molta molta estona, amb una sola veu, amb decisió i convicció que ser del Barça és el millor que hi ha.
Quan tornam a pujar tots al bus que ens durà a l’hotel, ja estem pensant en la final del 2023 a Holanda.
