Sembla que la pandèmia ja s’ha acabat, o almenys això és el que convé que creguem. De qualsevol manera, mai, d’ençà que va esclatar això de la covid, havia conegut tanta gent que patís aquesta malura (com a una grip forta, la qualifiquen la majoria).
A Ucraïna sembla que els soldats del dictador Putin troben més dificultats de les que esperaven de bon principi. Si havien previst una campanya curta, similar a aquella que s’inicià el primer dia de setembre de 1939, quan els panzer de Hitler envaïren Polònia, està ben clar que anaven errats. La defensa aferrissada dels ucraïnesos està resultant més efectiva del que esperaven el nou tsar de totes les Rússies i els seus generals. Podem dir, doncs, que el món avui és millor que ara fa quinze dies, quan va sortir a llum la darrera «carta oberta»? No. I quan tots aquests conflictes s’hagin acabat, el món haurà quedat tan ferit d’ala que el retorn a allò que abans anomenàvem «normalitat» serà molt difícil.
“Estam immersos en la crisi més gran que jo puc recordar, i encara els nostres governants i empresaris continuen engrescats a mantenir el model econòmic que ens ha portat fins aquí”
Aquí, a l’imperi del Borbó, no ens podem queixar perquè sempre ens queda el recurs de comparar-nos amb aquells que estan pitjor. Ara mateix, els que demanen auxili són els transportistes i els pescadors. Com a anècdota pintoresca, també es manifestaren per la capital del regne una colla de «jornalers del camp andalús» muntats a cavall com si anassin a la Feria de Abril, fent ostentació de la bandera roja y gualda de l’extrema dreta espanyola i amb pintes de no haver tocat un càvec en la seva vida. És també molt possible que aviat surtin al carrer amb el cartell d’SOS els del negoci del turisme, que sempre troben ocasió per demanar auxili en forma de doblers públics, i la crisi que estam patint ara mateix és mundial, de manera que si venen turistes, seran dels que duen pocs doblers. Crec que passa d’hora que la gent del carrer, la gent de cada dia, comencem a exigir ser escoltats i tinguts en compte; no oblidem que som nosaltres, les classes subalternes, les que mantenim amb els nostres imposts l’economia de l’Estat, des dels sous d’en Felip, na Leticia o n’Elionor, a les assignacions que té na Rosa Estaràs per fer la migdiada a Brussel·les, sense oblidar el raig d’euros que va a les arques de l’Església catòlica perquè un estat que es declara aconfessional permet que els ciutadans desviïn cap a aquesta entitat una part dels que haurien d’aportar a la caixa comuna.
Em sembla molt legítim que els bars augmentin el preu de les consumicions. Si ha apujat el preu de l’electricitat, també ha augmentat el cost cada dia d’engegar la cafetera, o la despesa necessària per mantenir fredes les cerveses i els refrescs a la gelera. Però si no augmenten els sous i les pensions, la gent ha d’estrènyer l’aixeta dels doblers i, és clar, baixen les consumicions dels bars. M’ho deia l’altre dia un amic «el meu pressupost per a cafès i vins, és de deu euros diaris, no l’augmentaré per molt que apugin els preus; la solució, doncs, serà consumir menys». Tenim mala peça al teler: si s’augmenta el sou dels treballadors, repercuteix en el preu dels productes; si s’augmenta el sou de funcionaris i pensionistes, repercuteix en els imposts; de qualsevol manera es generaria una espiral d’inflació sense fi. Estam immersos en la crisi més gran que jo puc recordar, i encara els nostres governants i empresaris continuen engrescats a mantenir el model econòmic que ens ha portat fins aquí.
Qui estigui atent als programes informatius haurà pogut veure el president de Corea del Nord jugant amb el seu darrer míssil, un artefacte de tanta potència que el podria fer esclatar al bell mig de la plaça de la Font de Santa Margalida, si així li vingués de gust. Els Estats Units i els seus escolans europeus amenacen amb sancions econòmiques si els coreans segueixen amb els seus experiments bèl·lics; Rússia i la Xina han vetat aquestes sancions a les Nacions Unides. No em sent qualificat per opinar sobre aquest problema, només veig que, altre cop, el món torna a estar dividit en dos blocs, i això és molt perillós.
I, refrescant el que ja deia fa quinze dies, la Rafa Nadal School manté el logotip del Govern de les Illes Balears al web, i el govern de n’Armengol encara no ens ha aclarit quin és l’abast del suport que dona a aquesta escola d’esnobs on s’ignora la llengua i la cultura de la comunitat que l’acull.
