27.2 C
Felanitx

setmanari d'interessos locals

Dijous, 17 juliol 2025

Quan era petit, vaig llegir la història d’un capellà que cada setmana resava perquè li toqués la loteria. Un dia, trobant-se tot sol dins el temple davant la imatge del Sant Crist, en veu alta li va recordar que, tot i demanar ajuda pels feligresos més desvalguts, tots ells fervorosos cristians, no li havia arribat mai cap dobler, mentre altra gent que acudia poc per l’església es veia agraciada amb premis que no precisaven i gastaven en capritxos i prodigalitats. “Trobes que això és just, bon Jesuset?” –li va preguntar amb un to lleugerament recriminatori–. En aquell moment va retronar una veu greu i profunda que va dir: “Ajuda’m… Compra un dècim”.

Lluny d’entendre la metàfora, que no només s’ha de pregar, sinó que també hem de posar alguna cosa de part nostra, vaig interpretar que el bon Jesús podia condicionar la bona sort i fer que et toqués la loteria. En conseqüència, quan vaig trobar un dècim enmig del carrer de s’Aigua, just davant can Berga, no vaig dubtar que era Ell qui posava al meu abast la fortuna sense haver de comprar-ne, de loteria, superant l’entrebanc que no havia pogut salvar aquell pobre capellà. No negaré que, quan em dirigia a la Impremta Vella per comprovar si era premiat, no em passés pel cap la possibilitat que el bitllet l’hagués tirat qualcú al carrer després d’haver comprovat que no havia guanyat res, però aquella flaquesa va desaparèixer a l’instant que em digueren que tenia el reintegrament i em demanaren si volia les cinquanta pessetes o un dècim del mateix import pel sorteig següent. Per a un al·lot i en aquells temps, cinquanta pessetes era una quantitat considerable, però no cobria les expectatives creades; així, doncs, vaig reafirmar la meva confiança en la divina providència i vaig optar pel dècim.

“quan vaig trobar un dècim enmig del carrer de s’Aigua, just davant can Berga, no vaig dubtar que era Ell qui posava al meu abast la fortuna sense haver de comprar-ne, de loteria”

 

Aquella compra va omplir d’angoixa la meva ment durant tota la setmana, tant per l’espera com per pensar que havia estat excessivament cobejós i podia perdre-ho tot, cosa que procurava contrarestar recordant les paraules de Jesús a Pere: Home de poca fe! Per què has dubtat?

Arribat el dia, quan m’anunciaren que havia guanyat deu pessetes per pesseta, és a dir, cinc-centes pessetes, el meu cor va pegar bots d’alegria i amb un somriure d’orella a orella vaig retirar aquella suma i la vaig guardar dins la butxaca. Aquell cop no em demanaren si volia els doblers o dècims, però, tanmateix, hagués elegit cobrar el premi, perquè necessitava meditar la passa següent. Així doncs, vaig analitzar les opcions possibles: 1) guardar tots els doblers i donar el joc per acabat; 2) comprar un dècim, o dos o tres, i guardar la diferència; 3) adquirir deu bitllets de números diferents per tal de diversificar el risc; 4) invertir-ho tot en un sol número. La prudència aconsellava inclinar-se per qualsevol de les tres primeres opcions, i a ca meva també ho trobaven, però vaig ser tan convincent a l’hora d’explicar que allò era conseqüència de les meves pregàries i que aquell regal del cel encara no s’havia acabat, que no s’hi varen oposar.

Malauradament, Déu devia estar ocupat aquella setmana en altres activitats o ja s’havia esgotat la meva quota de bona sort, i no em va tocar res. Reconec que em vaig sentir profundament decebut, però amb el temps he arribat a considerar que allò va ser una sort. Una molt bona sort. Gràcies a no jugar a la loteria he estalviat molt de doblers.

FER UN COMENTARI

Introduïu el vostre comentari.
Introduïu el vostre nom aquí

darreres notícies

et pot interessar