Al carrer Sant Pere de Cala Figuera, davall l’ombra dels pins, hi ha un jardí, un jardí que emmiralla la personalitat, la sensibilitat, l’arrelament profund a la terra del seu propietari. Allà hi floreixen les diminutes orquídies, les espadelles i el xiprell, l’espígol i el romaní, les estepes llimoneres i els cirerers de bon pastor, el llentiscle i les cebes marines.
Un tirany de pedres planes, entre piques en les quals no manca l’aigua per als ocells; a la paret, una finestra renaixentista que es va salvar de la destrucció, amb una placa de carrer, un manillar de bicicleta i un seient: evoquen un xot o un bou? Objectes i més objectes, plens de records i transformats en peces artístiques i decoratives.
Som a can Miquel Pons i, arribats a la porta, ens ve la flaire de la llenya que crema a la xemeneia.
Cada Nadal, un Betlem diferent, amb el seu misteri i pastors de fang, cada un amb una història pròpia, un any dedicat a Miró i un altre dedicat als llibres dels escriptors santanyiners. No falten tampoc les neules penjades que recorden les Estrelles Mostrejades del terme que va inventariar i salvar de l’oblit.
En Miquel, sempre guardià fidel de les tradicions pròpies, les quals es van diluint en la globalització, esdevinguda homogeneïtzació, cada vegada més difoses i quasi oblidades ens recordava: “Si a casa vostra neix un infant, heu de penjar un brot de llorer a la porta si és nin i de murta si és nina”.
A l’interior de l’estança els objectes es multipliquen, s’eleven a l’enèsima potència, cada un amb la seva particular trajectòria, i acaba exposat al redol vital d’en Miquel. Aquí es troba la seva illa de repòs, on llegeix, escolta música i escriu durant les llargues nits d’insomni, a la llum groguenca de la lampadeta. Es transporta als mons interiors, on gaudeix de la literatura, la pintura, la història, el teatre, l’escultura, la poesia, la música…
Mot a mot, pàgina a pàgina, va estotjant memòries i vivències, amb les quals va omplint els estants de la paret, el pinte de la xemeneia, els escalons de l’escala, les taules, les cadires… En Miquel treballa dins un palau de papers assegut a la darrera cadira que sura dins l’oceà de paper, amb un ordre dins el desordre que sols ell és capaç d’entendre. No falten les visites dels amics, que s’han de seure a la terrassa. Quantes converses a la terrassa, on pregunten i escolten en Miquel. Ell comparteix els seus records, el seu coneixement de la història de Santanyí, assaborint cada minut de companyia.
Miquel Pons ha estat el puntal que esdevé una sòlida columna de la revista Dies i coses i de l’associació Es Majoral.
Quan l’any 1988 va néixer Dies i coses, en Miquel en va ser un dels primers subscriptors i hi va iniciar unes col·laboracions esporàdiques. Aviat la revista es va fer membre de Premsa Forana i vam conèixer gent que publicava a distints pobles de Mallorca, mentre que a nosaltres no ens coneixia ningú. Però des de la revista Miramar de Valldemossa ens van avalar d’una forma inesperada quan la seva directora va dir als altres: “Ah, sí, en aquesta revista hi escriu en Miquel Pons”.
Quan l’any 1991 els que fèiem la revista vam perdre energies i la revista va estar un temps sense sortir, en Miquel Pons no ens va fer costat, sinó que va posar-se al davant i va estirar, animar, aconsellar i motivar, “No sabeu com l’esper, aquesta revista”. Va iniciar llavors la seva secció fixa, que va titular “Estrella mostrejada”, més tard va ampliar la col·laboració amb una segona secció denominada “Sa finestra de can Ferrereta”.
Dia 1 de març de l’any 2000, durant el dinar de col·laboradors, vam voler fer-li un acte públic de reconeixement per la seva contribució a la revista. Aquest acte es va convertir en anys posteriors en el guardó de mèrits “Estrella Mostrejada”. En Miquel reclamà la seva estrella de pedra, i vam escollir l’estrella més elaborada del terme, la que compta amb més figures, la de sa Taverna de Calonge.
Quan arriba el temps en què floreixen les cebes marines, assenyalant que el setembre està avançat, és el temps del tancament del cicle agrari amb l’arribada de la tardor. Les cebes marines floreixen en honor a Sant Miquel, i a Calonge no faltava mai en Miquel a l’ofici, el dia de Sant Miquel. Vestit amb la roba de les festes solemnes i el mocador blanc al coll, després del ball dels arcàngels, en Miquel es fonia amb la gent. “Jo estim molt Calonge”, ens deia, i nosaltres sabíem que era ben ver, de la mateixa manera com sabíem que estimava molt s’Alqueria de la seva infància, sa Teulera, Consolació, es Caló des Llamp i es Sementer de sa Punta entre els records de la seva joventut, amb el seu germà Pere i na Francisca. Estimava Cala Figuera, on acumulava els seus tresors, i Felanitx i Santanyí, i Palma i el Roser, i la clastra de la rectoria de Santanyí i les esglésies i oratoris del terme…
El matí del passat dia 8 d’abril, al cementeri de Santanyí sonaven les xeremies, però més aviat diríem que aquell dia eren sacs de gemecs. Interpretaven la cançó “Matinada”, la que ballen els arcàngels el dia de Sant Miquel. En Miquel havia dit més d’un cop que al seu enterrament li agradaria que sonassin xeremies. Entre totes les flors que cobriren la tomba, estam segurs que en Miquel va apreciar un petitet ram de flors silvestres, autòctones i salvatges, com les que resisteixen al seu jardí de Sa Cala, les flors d’espígol i de xiprer, de romaní i d’espadella, d’albó i de lletsó.
·PEP ESTELRICH
