Em vares contar moltes vegades que amb mon pare, en Bernat Vidal, us coneguéreu personalment un dia de novembre de 1947 a les Galeries Costa de Ciutat, en una exposició del pintor Busser. Abans ja us coneixíeu de referències, vivíeu a pobles veïnats: a s’Alqueria Blanca i a Santanyí. Feia quatre anys que en Bernat era apotecari i tu, Miquel, més jove, estudiaves Filosofia i Lletres a la Universitat de Barcelona.
Ben aviat va néixer una gran amistat, us unia la recerca històrica; la literatura, com a lectors i creadors; l’estudi i la defensa de la nostra llengua i la nostra cultura en els temps de la persecució i l’escarni; la cultura popular; la botànica… La cultura, per a tots dos, era una salvació del present, en el temps de la negra postguerra, i sabíeu que calia conèixer la història per no perdre la identitat. Moltes vegades em vares dir: “Ton pare i el pare Batllori són els meus Mestres, a ells els dec molt.”
Quina vida més llarga, la teva, Miquel! Sempre havia pensat que arribaries a centenari, però m’equivocava. El dilluns, 8 d’abril, la música dels xeremiers, com era la teva voluntat, ens acompanyava en el nostre darrer passeig. Mentre caminàvem em venia a la memòria el professor que vares ser, l’enamorat de Machado, els teus anys a Felanitx, on l’alumnat va fer una manifestació perquè no volia que te n’anassis! I també em venia l’estudiós de la nostra historia, el cronista de la vila de Santanyí, l’escriptor, el crític d’art i de literatura, el pintor….Vares ser el primer que reberes la Medalla d’or de Santanyí i també l’Estrella mostrejada del Majoral-Dies i coses, sense oblidar el Premi Ciutat de Palma de 1964, entre d’altres.
* * * *
Avui asseguda davant l’ordinador m’endins en el temps i veig dos homes joves dins la rebotiga de l’apotecaria que xerren animadament i escolten música. I mon pare, que em diu: “ja has saludat el professor Pons?” És el meu primer record que guard de tu, Miquel. Un record que em projecta un fet que es repetia setmana rere setmana quan venies de Felanitx, amb na Francisca i els vostres fills, camí de sa Cala. Eren els anys del Santanyí, que acabaven de fundar Perico Pomar, Andreu Julià i Bernat Vidal. Temps d’una activitat frenètica perquè pogués sortir cada quinze dies. Tu ben aviat en vares ser el col·laborador més assidu i el corrector de les galerades.
I un record em du un altre record. Eren els anys setanta. Els país començava a respirar aires de llibertat. A l’estiu organitzàvem les campanyes de la nostra llengua: tu, en Joan Coves i jo mateixa fèiem les classes. Àvids, volíem aprendre a escriure una llengua que se’ns havia prohibit, conèixer una cultura que se’ns havia amagat. I assistíem als recitals de Raimon i de Llach a Felanitx, i als de cançó de foravila a Montuïri, i fèiem exposicions i concursos… plens d’esperança i il·lusionats.
Han passat molts d’anys de tot això, Miquel. Ara els records dels moments feliços m’agombolen en els dies trists de la teva mort.
Isabel Vidal Munar
