De bon principi vull deixar clar que em cansen les teories de la conspiració i els apologistes de la fi del món, sobretot quan aquests fan part del sistema, i si hom grata una mica pot imaginar que rere els seus discursos només hi ha l’afany d’omplir-se les butxaques. Bé, per ser més precís em caldria dir que el que vol aquesta gent, com la majoria dels predicadors de les xarxes socials, és multiplicar el nombre de seguidors i amb ells els dígits del seu compte bancari, en euros, dòlars o criptomoneda; o en alguns casos, fer propaganda d’alguna opció política, o religiosa.
Jo, que tenc el vici de llegir autors gairebé oblidats —avui en dia no hi ha més autors ni autores que els oblidats— he après de Descartes, René per a aquells que el coneixeu, que l’única veritat fiable és el dubte. De manera que tenc el costum de dubtar gairebé de tot, i les poques certeses que tenc me les guard per a mi mateix, per no provocar errades en els altres. Així, tal volta, s’entendrà el meu rebuig cap a tots aquells que es vanten d’estar en possessió de veritats absolutes. I, retornant a l’inici, sense creure’m les consignes apocalíptiques, molt menys em puc empassar la diarrea verbal dels portaveus polítics, sobretot quan em parlen de pensament únic i d’odi vers la diversitat i les cultures minoritàries.
“el món també té data de caducitat. El problema rau en el fet que aquest món nostre de cada dia ha entrat en una espiral de destrucció provocada per l’acció humana”
Tot plegat, emperò, tenc la sensació que el món camina cap a la destrucció, cosa que, per altra banda, no aporta res de nou: tota criatura que neix, està destinada a morir (aquesta, tal volta, sigui una de les poques veritats absolutes); per tant, el món també té data de caducitat. El problema rau en el fet que aquest món nostre de cada dia ha entrat en una espiral de destrucció provocada per l’acció humana. Quan veig que alguns dels supermilionaris del planeta es gasten quantitats immorals per anar a fer turisme a l’espai, pens que la conspiració per part de les elits dominants de cara a la creació d’unes urbanitzacions confortables a l’espai on refugiar-se quan la vida a la Terra es col·lapsi, va més enllà de la ciència-ficció. És clar que en aquesta eixida, nosaltres, els ciutadans pagadors d’imposts, que només servim per treballar i consumir, no hi estam convidats. Per això, ara mateix ens trobam a l’ull de l’huracà d’una ofensiva contra les classes mitjanes que, al cap i a la fi, som els que pagam la festa.
Un cas escandalós és la contínua pujada del preu de l’electricitat i els carburants, un acte de terrorisme contra les economies domèstiques, perquè els preus d’aquests dos elements imprescindibles condicionen tots els altres, des de les patates al cafè que ens prenem al bar. El govern de Pedro Sánchez, que no sap com sortir d’aquest embolic, parla de possibles rebaixes en les factures elèctriques, mentre l’oposició, com sempre, demana la dimissió del govern, com si aquesta fos la solució. Si, com a mesura conjuntural, es reduïssin els imposts que graven les factures, estaríem fent un mal negoci, car aquests doblers deixarien d’entrar a les arques públiques, i després farien falta per altres serveis, com ara la sanitat o l’educació públiques. La solució, per a mi, implica posar límits als beneficis de les companyies elèctriques i energètiques, així de senzill. Si, a més, s’investiguen aquelles persones que s’han enriquit de manera desmesurada o els polítics d’alt rang que han utilitzat les portes giratòries per cobrar uns sous escandalosos (legals, per descomptat) d’aquestes empreses i si aquesta gent hagués de pagar pel mal que ha fet, aleshores, tal volta, es podria parlar de justícia. Però aquestes solucions fan part de la utopia.
I un cop més, no puc acabar sense denunciar els atacs contra la llengua i la cultura de la nostra terra. Al comerç, als mitjans i al mateix carrer, ens estan imposant la llengua de l’imperi, i no ho fan a cop de decret com ho feu en Franco, ho fan a força de no voler-nos entendre. Per a mi, si a un bar em fan l’esmús quan parl en la meva llengua, no hi torn i ja estam cabals, però em sembla execrable que els polítics d’aquestes Illes s’expressin en castellà quan parlen per IB3, quan tenen un fotimer de mitjans per fer-ho en la llengua dels castellans si volen fer-ho; em sembla un menyspreu contra la cultura i els habitants del país que haurien de representar.
