Els límits són la cosa més temptadora que existeix per a qualsevol ésser humà dominat per la desmesura. Basta veure el Bon Jesús, peregrinant pel desert; Ramon Llull, de retiro per les coves, o sense anar més enfora, basta veure els maratonians enfilant muntanyes, o na Maria i en Carles, sobredosificats l’un de l’altre, amb un eclipsi damunt els caps, en ple rebombori del preludi menstrual i rumb a Andratx amb les seves bicicletes.
Les garanties d’aquell viatge no asseguraven ni festes ni sorpreses, més bé tot al contrari, en Carles i na Maria partien sabent que tenien les dosis justes d’alegria, simpatia i coratge per arribar a Andratx, tocar tots els seus límits, despertar tots els fantasmes i tornar a casa abans no caure en un abisme de desesperança, tot i que sí en un inevitable buit vital.
“en Carles i na Maria partien sabent que tenien les dosis justes d’alegria, simpatia i coratge per arribar a Andratx abans no caure en un abisme de desesperança”
Després de tants anys de compartir aventures, ja saben què s’ha de fer en aquests casos; només podien dirigir-se a la buidor que els reclamava amb el mateix amor amb què acostumen a dirigir-se a la plenitud de la resta de dies.
I així, més decidits que els caragols quan plou, na Maria i en Carles varen començar a creuar metes, Son Negre, Campos, Llucmajor, s’Aranjassa… no era gaire complicat, tot era peu pla i, si no hagués estat pel vent que els empenyia en la direcció oposada, s’haurien arribat a creure que les apocalíptiques expectatives eren unes estafadores. Tanmateix, eren honestes, a l’alçada de s’Arenal de Palma el vent, en no trobar obstacles, va poder exhibir tot el seu potencial per facilitar la circulació del mal humor mentre dificultava la de les bicicletes. Res que en Carles i na Maria no poguessin afrontar, bastava pedalar amb un poc més de força i refugiar-se en el silenci fins que la conversa tornàs ser un lloc segur.
Va ser arribar a Ciutat i “què trobes si posam miques abans de seguir?”, en Carles va deixar anar les paraules més segures en el lloc i el moment més segur. Varen acordar que dinarien abans d’arribar a la seva destinació, però primer havien d’avançar una mica més, almenys fins que els llocs de menjar fossin més humils del que ho eren en aquell primera línia de mar tan primmirat que té la capital. Passaren Portopí i el palau de Marivent, on aprofitaren per descarregar les gargamelles de saliva en cas que allà hi hagués qualque límit per franquejar. Res, segurates de vista grossa. Seguiren fins a Cala Nova i allà, entre souvenirs tancats, carrers bruts i hotels luxosos, un restaurant hindú encantat. Devoraren tota una sèrie de plats exòtics fins que ja era massa tard per ser prudents. Quan s’enfilaren de nou a les bicicletes, les cames es negaven en rotund a fer una sola pedalada més, però quan la ignorància que en feia tota la resta del cos va arribar a ser encara més rotunda, les cames cediren. El paisatge era prou extravagant com per mantenir tota l’atenció distreta. Costava de creure que la Mallorca de la qual havien partit aquell mateix dematí s’estigués convertint en qualsevol barri qualsevol de qualsevol ciutat anglesa, per exemple.
Travessar el terme de Calvià va ser el límit més dolorós que podrien reconèixer d’aquell trajecte; per sort, creuat el túnel que arriba a Andratx, l’encant de la Serra de Tramuntana s’imposava formidable.
Era entrada de fosca i per fi eren al poble que s’havien proposat conèixer, ara només els quedava fer-ho. Començaren pel casal jove, després el teatre, després la plaça, després la parròquia… estaven tan centrats a trobar un lloc on poder romandre i descarregar tot el cansament que duien a dins, que no s’adonaven que aquella recerca els estava cansant encara més. En un d’aquells anar i venir, varen trobar n’Anni que passejava n’Oliva, la seva cussa. Com a qualsevol persona que interrompien, començaren a bombardejar n’Anni amb preguntes estranyíssimes sobre monges, claus, batles i portes, fins que aquella bona dona els va frenar i els ho va fer explicar tot des del principi. N’Anni va treure el mòbil i va començar a marcar números de telèfon fins que finalment els va dir “acompanyau-me que a la plaça hi ha el regidor d’Esports”. La van seguir i d’aquesta manera aconseguiren el permís per refugiar-se en el vestidor femení de les piscines des Vinyet durant aquella primera nit. N’Anni viu amb la seva filla Aina i amb n’Oliva a una casa molt menuda, amb pocs llits però amb moltes mantes. A na Maria i en Carles no els podia oferir un jaç perquè no en tenien però sí escalforeta, així que els va proporcionar capes i capes de tapamenta a fi de fer que aquell banc rostit del vestidor tengués almenys l’aspecte d’un llit com cal.
Realment era un llit nefast per descansar, tothom ho sabia, però en Carles i na Maria estaven tan satisfets d’haver aconseguit que tota una sèrie de desconeguts es mobilitzassin per oferir-los quelcom de l’altra costa dels límits quotidians, que de la seva complaença, tots, fins i tot ells mateixos, es van arribar a creure que el refugi era immillorable. Descansaren, ni molt ni massa, però un poc descansaren.
Era diumenge dematí i la tia Lurdes des de Felanitx s’acabava d’assabentar que als dos exploradors els tocava descobrir Andratx aquell cap de setmana, tot d’una hi va caure, la bruixa Isabel els acolliria. Va moure fils i xarxes, com fan les bruixes, i abans que na Maria i en Carles haguessin tengut temps de demanar un cafè amb llet, ja tenien un nou allotjament per a aquella segona nit a Andratx. Però bé, primer els quedava tot un dia d’expedició. Decidiren anar fins a s’Arracó a veure què hi trobaven i vet aquí que hi trobaren una casa embruixada, objectes antics, rovellats, camuflats entre una vegetació tan espessa que amb prou feines es podia destriar el jardí de la casa. Era una casa amb vida pròpia. Tocaren el timbre i primer una cantarella de lladrucs gruixats i després na Catherin guaitant pel balcó. Ningú sabria dir com va anar la conversa, el fet és que deu minuts més tard en Carles, na Maria, na Catherin i tots els cans eren a les pistes de petanca animant el gran Inter de s’Arracó. Ningú tenia gaire clares les normes d’aquell esport, però tot i així va ser sorprenentment emocionant.
Varen tornar a Andratx per dinar però l’horabaixa, mentre esperaven que la bruixa Isabel arribàs a casa per poder-hi anar ells també, el cansament es va magnificar com un monstre amenaçador, necessitaven aïllar-se del món, silenci i tombar-se. Seguint un rastre de matalàs de gimnàs acabaren al soterrani de l’institut d’Andratx. Era el darrer límit que els quedava per temptejar abans que l’estada més acollidora de tots els viatges els despertàs tots els fantasmes que havien anat a cercar a Andratx.
