De la llengua catalana i el seu bon ús

La subordinació política i lingüística provoca, com sabem, una multitud de situacions anòmales i decididament adverses per a la llengua i la nació catalanes. Segles de supeditació a l’hegemonia castellana-espanyola i al seu poder colonitzador ha causat un daltabaix molt considerable en tots els aspectes de la nostra vida política i cultural. Només la descolonització i la restitució de totes les llibertats polítiques poden fer possible la recuperació dels nostres signes d’identitat, de la nostra economia —tot evitant l’espoli fiscal— i de la nostra qualitat de vida.
Des d’un punt de vista estrictament lingüístic, la llengua catalana que parlam a Mallorca es va degradant cada cop més, com a conseqüència de la lamentable situació política esmentada, l’augment incontenible i descontrolat de la població al·lògena, majorment de parla castellana, i la situació global de minorització i d’inferioritat en els àmbits comunicatiu, administratiu i judicial. És així com la nostra llengua, tot i la seva normativització i regulació lingüística oficial, es troba immersa en dificultats molt considerables de normalització en el seu funcionament quotidià, a més que també en una dinàmica força negativa pel que fa al seu bon ús oral, però també escrit. Minva la competència lingüística dels catalanoparlants i es redueix la genuïnitat del català, que es veu interferit constantment per la imposició i el predomini de la llengua castellana exògena.
Els castellanismes i els calcs (lèxics, sintàctics, fonètics i morfològics) ja són tan abundants que ni de lluny n’hi ha prou amb l’escola per esmenar tantes dificultats. Les interferències lingüístiques han esdevengut, doncs, moneda d’ús corrent en la vida quotidiana, i constitueixen una mostra evident de la salut precària que pateix la llengua de Mallorca. De barbarismes i de calcs lèxics se n’ha parlat molt. Són força coneguts i més bons de destriar, per bé que la llista és ben extensa (els bueno, pues, entonces, claro, desde luego, pollo, acera, barato, avion, semáforo e tutti quanti componen una legió gairebé interminable).
Són més mals de distingir, en canvi, els calcs sintàctics i les fórmules verbals diverses emprades erròniament. Sovint passen inadvertits i són relativament poc coneguts, destriats únicament pels estudiosos i teòrics de la llengua. Un d’aquests calcs sintàctics més habituals és l’abús en l’ús del gerundi. Vet ací un exemple: “L’esdeveniment va empitjorar, provocant la incertesa i la inquietud de la gent”. Aquí, el verb en gerundi correspon a una construcció castellana, per tal com en català el gerundi s’empra només en situacions o bé d’anterioritat o bé de simultaneïtat, però mai de posterioritat a l’acció o situació primera. Cal escriure-ho d’aquesta manera: “L’esdeveniment va empitjorar, cosa que va provocar la incertesa i la inquietud de la gent”. S’ha estès molt, igualment, en els darrers anys, l’ús excessiu i erroni del verb acabar. Exemple: “Acaba de morir na Montserrat Biosca, mestra exemplar”. Aquesta frase, introduïda pel verb acabar és usual en castellà, però és ben estranya en català. És un altre calc sintàctic que cal evitar. En la nostra llengua hem de dir, i escriure: “Na Montserrat Biosca ens ha deixat” / “Ha mort na Montserrat Biosca” / “Na Montserrat Biosca és morta”. Qualsevol d’aquestes tres fórmules és vàlida. 
Utilitzem sempre, oralment i per escrit, un català genuí. És una llengua rica perfectament apta per a tots els àmbits d’ús, amb una normativització lingüística tan escaient i vàlida com qualsevol altra llengua moderna. Únicament una situació política i extralingüística adversa dificulta enormement el perfecte funcionament, intern i extern, de la llengua catalana, una llengua europea que té més milions de parlants que diverses llengües oficials de la Unió Europea. Però si els catalanoparlants persistim en l’estima i el bon ús de la llengua, no pot no torbar-se el dia que la veurem conviure, en igualtat de drets i condicions, amb totes les llengües del nostre continent i de la resta del món.