En Pep

La madona Francisca Gomila, de Telèfons, als anys seixanta i setanta, anava a passar el temps de les dues a ca la meva padrina Terres, al carrer de sa Plaça. Sempre s’omplia la boca parlant del seu nebot, en Pep, que estudiava a Barcelona i estava a punt d’acabar una segona carrera universitària amb notes brillantíssimes. Així, un d’aquells capvespres digué que li faria visita amb ell. I així fou que, un bon dissabte horabaixa, es presentaren els dos. En Pep, un senyor de trenta-tres anys, magre i alt, amb americana i corbata, s’assegué a l’otomana de la galania i s’integrà a la conversa amb les contertulianes per una bona estona. Jo, un nin de set anys, no el tornaria a veure fins als estius dels anys successius, quan anava a cal meu amic Francesc Riera, al Babo. Allà, damunt la barraca d’en Capó, el pare del meu amic, i mestre de tots dos, Miquel Riera, juntament amb el seu cunyat Gaspar Sabater i altres senyors en banyador llegien la premsa i conversaven.
Acabat el COU, el 81, a l’antiga Facultat de Filosofia i Lletres, vaig acompanyar mon pare a recollir les notes de selectivitat dels alumnes de Felanitx, entre els quals era jo. El coordinador de les proves li lliurà les còpies de les actes dins una carpeta i jo li vaig demanar que, per favor, miràs i em digués la meva qualificació, la qual —pel meu conhort— no desdigué de la mitjana obtinguda al BUP i COU. En aquells moments, acabava d’entrar a l’edifici el professor Pep Grimalt, que s’aturà a parlar amb el seu amic i crec que comentaren els resultats. Mon pare davant meu li digué que jo volia fer Filologia i li demanà on li agradava més per cursar aquesta carrera. Ell ens digué que a la Universitat de Barcelona. Fou allà, a la Biblioteca de Romàniques, on vaig llegir d’una sola tirada la seva tesina: “El vocalisme de Felanitx”.
L’any 1992 se celebrava el 20è aniversari de l’Institut Mossèn Alcover de Manacor. Per als alumnes del cicle nocturn es programà una conferència sobre les rondalles que faria el professor Grimalt. Al dematí, el director, que ja havia parlat amb ell, em donà un sobre amb un xec i em demanà si podia anar a cercar-lo a la UIB i retornar-lo, després, a Palma. Record que la conferència estava programada per a les nou, així que devers les set vaig partir cap a Ciutat. Arribat a la facultat, m’indicaren l’aula on impartia la classe i hi vaig tocar. Estaven fent un examen i en Pep em digué que m’assegués a una cadira de l’aula. Tardaren prop d’una hora en entregar tots els alumnes i ens disposàrem a partir cap a Manacor, no sense abans avisar, per tal que esperassin una hora més del que estava previst. Pel camí, plovent, vaig treure el suc al meu Lancia Delta GT i.e. La conferència començà passades les deu i, en acabat, fou molt aplaudida. Ja de tornada a Palma i amb el sobre dins la butxaca de la seva americana, vaig fer-li al mestre unes preguntes sobre la normalització lingüística. Record que em contestà que el català, al seu parer, mai no arribaria a assolir-la. També parlàrem de cotxes i em digué que s’havia comprat un Renault Twingo i que, properament, el trauria per anar a Manacor a visitar l’escriptor Miquel Àngel Riera.