Eriçó de mar

M’he incorporat del llit, llençols aferrats i picades de mosquit. Una línia de llum travessa les persianes del meu dormitori. Deu ser tard perquè no sol entrar el sol fins ben entrat el dia. Cerc el mòbil entre llençols i roba mal plegada. He gravat a la memòria aquell SMS que has enviat aquesta matinada: “Ei bunic, dema vespre ens trobarem a la verbena. Em diras a10 com toca? ;)”. Deu ser per això que he fet voltes tota la nit imaginant mil escenaris que poden passar avui vespre. La panxa crema, ja no sé si és de gana, de no haver dormit o de nervis de tornar-te a veure.
Convé espavilar-se i treure el cap de l’habitació. Quina vergonya. Diré que no he dormit de calor. Ma mare, que és a la cuina, arregla uns peixos que m’imagín que deuen ser per dinar. Mon pare és al balancí que llegeix. De fons, a la televisió, algunes proves de les olimpíades de Sidney 2000. No he acabat de tancar la porta que mon pare alça una cella i remuga.
—Es pardals, que no t’ha sonat es despertador? —ma mare, mentre s’eixuga les mans amb un pedaç, s’acosta i comença a narrar totes les coses que ha fet mon pare d’ençà que s’ha aixecat.
—Ha anat a pescar, ha comprat es diari, ha arreglat ses plantes des corral i t’ha comprat aquesta ensaïmadeta per berenar. Au, seu aquí i menja, que no tendràs ganes de dinar si berenes en aquestes hores.
Sona el mòbil durant dos segons. Una trucada perduda. Puc imaginar de qui és. Clar, no vaig respondre al seu SMS ahir vespre. No sabia què contestar i tampoc ho sé ara. He estat tot l’estiu jugant amb tu, ara t’evit, ara et cerc. Em mires, gir el cap. Et mir, m’aplegues. Si no dius res durant dos dies, m’enfons. Poques vegades m’escrius si no és per quedar amb el grup d’amics per anar a Cala Marçal, a S’Arenal o a passar l’estona a les engronsadores. No hem estat mai sols. Quina vergonya.
Fa tres estius que vens a passar les vacances al Port. Vius a Girona, però els teus pares fa temps que lloguen una casa al carrer Marina. Quan arribes al juliol m’ho fas saber passant per davant casa meva amb la teva bicicleta i tocant el timbre. Jo no surt. Tu tampoc t’atures. Però, iniciam la cerimònia que dona principi al nostre estiu. Enguany que tots dos tenim mòbil, encara que gairebé mai coincidim amb saldo, els dos, el joc també s’ha tornat telefònic. La teva perduda abans d’anar a dormir em recorda que encara hi ha estiu. Mai no hem parlat per telèfon. Quina vergonya!
Per això, aquest missatge d’anit m’ha desconcertat i alhora m’ha fet recordar que la teva tornada a Girona és imminent. Arriben les festes de Felanitx i sé que per a mi simbolitza el final de l’estiu. Temps de comiats, d’inicis i finals. Anys anteriors ens hem dit adéu tímidament: una abraçada, un “cuida’t molt aquest hivern”, o un “l’estiu que ve torna, eh!”, i fins i tot un “t’escriuré una carta”. Enguany, però, és diferent. Aquest estiu he sentit coses que no sé explicar. Estic despistat. Costa adormir-me.
He perdut la gana i només estic pendent de si apareixes o no per la platja. A casa ja estan preocupats i jo vaig esquivant les preguntes com un boxador. Com vols que els ho expliqui? Quina vergonya.
No sé què m’he de posar avui vespre. La meva camiseta de sortir està bruta. I si li pos un poc de colònia, dissimularà l’olor de suor? No. Agafaré aquesta altra. I una camisa? I si es riuen de mi per portar aquesta camisa? Potser n’hauria d’haver triat una altra. Però quina? Quina vergonya…
“A les dotze a l’arbre de les arrels. Després xerrarem a veure si quedam una estoneta més o no”, em fa saber ma mare. D’acord. Ha arribat l’hora d’enviar-li un SMS per fer-li saber que he arribat. Les mans, humides per la suor dels nervis, llisquen pel mòbil mentre intent escriure un missatge. Esperant la resposta, faig voltes al parc a veure si trob la resta d’amics.
A la segona volta he trobat en Pere que m’ha fet tastar el seu Malibú amb pinya. Me n’ha volgut convidar a un. Xerram d’anècdotes de l’institut; res interessant. No anirem junts a classe aquest curs que ve. Ell fa un batxillerat; jo, un altre.
A la tercera volta he trobat en Marc i na Maria a les escopetes. Em conviden a dos tirs. Un pega a l’amo de les escopetes i l’altre a un peluix en forma de tigre.
—Què putes fas? Has begut? —demana enfadada na Maria, qui corre a demanar disculpes a l’amo.
—Has vist na Mireia? —li deman jo—. Li he enviat un SMS i no contesta —li explic després, perquè no diu res.
—Ui, ui na Mireia. Que ja vos heu casat? No. No sé on para —contesta na Maria amb poca gràcia. La cara crema, sé que estic vermell com un tomàquet i tem que qualsevol pugui notar la meva vergonya.
A la cinquena volta començ a desesperar-me. No ha vengut. No contesta. Es deu haver enfadat perquè no li vaig respondre el missatge. Mir el rellotge de la caravana de xurros. Falten deu minuts per les dotze. Estic mort.
—Partirem. Ton pare té mal de cap. Aquesta música no és balladora i diu que demà anirà a acabar de tomar ses garroves —diu ma mare.
—Putes, que heu tornat de vells! —contest a ma mare amb ràbia i impotència. M’agafa del braç i arrancam cap al cotxe.
A mig camí, ja sense esperances, se m’acut dir-li a ma mare que crec que he perdut la cartera, i que sé cert que me l’he deixada a les escopetes.
—Ràpid, t’esperam en aquest bar —contesta ma mare.
Una altra vegada a dins, no sé per on començar. A mitja volta de les de sempre, en sentit antihorari, algú m’agafa del braç. Quina vergonya. És ella. Em gir, però és en Pere.
—Què vols ara, Pere? —deman sense ganes de parlar-li.
—Joan, na Mireia et cerca. Ha acabat sa bateria del mòbil i no te pot contestar. Aquest és el número de na Cati, és amb ella, digues-li coses perquè te cerca —m’anuncia en Pere.
Després de fer una perduda a na Cati reb un missatge: “Soc a la vora de les gàbies. T’espero. Mireia”. I ara què li dic a ma mare? Començ a escriure un missatge: “Mamà, no trob la cartera, seguiré cerc…”. No puc acabar d’escriure, esborr el missatge. Surt de dins meu la necessitat de contar-li-ho tot, sense mentides. Quina vergonya, he de ser valent.
“Na Mireia ens ha trobat abans i s’ha presentat, però noltros no sabíem qui era. Si ho hagués sabut t’hauria cridat…”. Contesta ma mare al meu missatge. Em costa continuar llegint. Quin miserable. “… noltros partirem, et deixarem la porta oberta, però no facis tard ;)”. Quina vergonya, per favor.
De lluny ja la puc veure, recolzada a un arbre, tota sola. Aquest vestit que duu és nou, sembla una model. Encara no li he dit adeu i ja voldria anar-me’n amb ella a Barcelona. I ara què faré un hivern sense tu? M’amagaria al seu cotxe. Imagín el seu pare obrint la maleta del cotxe i preguntant: “I tu qui coi ets?” M’atur a vint passes d’ella, no m’ha vist encara. Vull que el temps passi lentament. Convé saber què dir-li. M’acost tímidament. M’has vist. Rius i dius que m’acosti. De sobte, el meu cos ha pres vida pròpia i la ment ha quedat passes enrere. Des d’aquella distància veu com dues formes connecten entre si, de manera natural, com un eriçó marí a la roca, com una mà a la cintura o com una besada a la galta.