Expansió de l’Orde Teatí a Itàlia

Dins aquesta petita mensual col·laboració al Felanitx en ocasió del cinquè centenari de la fundació dels teatins, a la del mes passat, Sor Rosa Huguet, teatina felanitxera com tantes d’altres (i com tants de teatins), ens deia que Mare Úrsula va cridar els teatins i els va dir: “És voluntat de Déu que cuideu la meva obra i les meves filles”.
El tracte amb els teatins cada dia era més fraternal. I deia a les seves filles: “Aquests pares tots són sants”.
Encara avui a les Constitucions (cap. VII) de l’Orde dels Clergues Regulars es diu que aquests clergues i les religioses teatines, units per una comunió espiritual i una gran caritat, siguin dins la santa mare Església com una gran família amb dons i funcions diferents. Sense interferir en la seva autonomia de vida, els teatins procuraran ajudar-les espiritualment, i allà on sigui possible, organitzar l’activitat apostòlica conjuntament a fi que les nostres activitats siguin signes lluminosos de la nostra unitat.
A l’article 97 del Directori de les teatines es diu que el dia assenyalat per a l’elecció de la Mare General se celebra la missa de l’Esperit Sant. Per la relació fraternal existent entre les teatines i els teatins, es convida el Pare General perquè personalment o per un delegat celebri la missa i assisteixi a les votacions electorals.
Avui parlarem una mica de l’expansió de l’Orde nascuda a Roma el 1524. A la mort de Sant Gaietà, 1547, l’Orde només tenia dues cases: Venècia i Nàpols i no havien professat més de cinquanta teatins. La selecció era molt rigorosa, ningú no era admès a la professió sense haver estat provat durant dos o tres anys. Per això, el creixement numèric era molt lent, fins i tot tenien por de tornar molts, perquè es deia en aquell temps que la multitud és contrària a la qualitat.
Aquells primers teatins, que tenien com a meta reformar l’Església, estaven ben convençuts que per dur endavant una missió com aquesta feien falta homes que amb les seves obres predicassin la vida apostòlica, és a dir, seguir Crist darrere la creu nua. Això no és per a aficionats. El 1533 el cofundador Carafa escriu a un amic seu de l’Oratori de Gènova: “No pareix que el Senyor ens doni desitjos de créixer en nombre de subjectes. Sabem que quan som molts sorgeixen inconvenients que no duen res de bo”.
El 1539 Bernardino Scotti, el primer novici que havia professat, escriu als religiosos reunits en Capítol: “Més d’un bisbe dels que ens estimen ens diuen insistentment que fugim d’aquestes quatre coses: relaxació de la disciplina, la multitud de professos (…), no sigui cosa que la multitud ens dugui a la relaxació”.
Estava tan estesa la idea que el nombre era contrari a la qualitat que quan el papa Pau III va aprovar la Companyia de Jesús (jesuïtes) el 1540, hi posà una condició: no podran ser més de seixanta. El General de dita Companyia conta com el 1558 el papa Pau IV (teatí), en audiència, els va reprendre la facilitat que tenien per rebre i acceptar tanta joventut de tantes nacions, dient-los que és impossible que siguin bons.
El 15 de febrer dèiem que al segle XVII l’Orde Teatí ja s’havia estès per tota la península italiana i comptava amb quaranta-sis convents i mil cent-onze religiosos.
D’aquesta ràpida extensió, no en donarem dates ni ciutats per no cansar, però, per fer-nos una idea, direm que sortia a una fundació nova cada any, amb una mitjana de vint-i-tres religiosos a cada casa. Només anotarem que l’església de Sant’Andrea della Valle i el convent que encara avui és la seu general de l’Orde foren construïts entre el 1590 i 1650 al solar del palau que la duquessa d’Amalfi, Constanza Piccolomini va regalar als teatins l’any 1582.
Tota aquesta extensió només era dins Itàlia. El Capítol General de Roma de l’any 1618 se plantejà expandir-se fora d’Itàlia. Espanya, l’any 1622, va ser la primera nació a rebre’ls. De les fundacions fora d’Itàlia en parlarem el mes que ve.