Festes, actes religiosos i autoritats

Les festes patronals de tots els nuclis del municipi de Felanitx tenen un origen religiós. A les celebracions se superposen cultura, tradicions i creences religioses catòliques. Al poder civil l’Ajuntament hi ha afegit elements laics i festius, com són revetles, competicions esportives o artístiques, pregons, activitats infantils, etc. Avui, la litúrgia és un més dels actes de les festes patronals, però no fins al punt d’haver perdut el caràcter simbòlic d’origen genuí de la festivitat. El cas és que la veneració a Santa Margalida, Sant Agustí, Sant Jaume, la Mare de Déu del Carme, Sant Antoni, la Immaculada, Crist Rei, Sant Nicolau, Sant Isidre o la Cinquagesma potser ja només és “l’excusa” per a les celebracions, però una excusa de pes, de fet, la raó de ser originària, tot i oblidada per la majoria.
Dels molts regidors i regidores electes que han passat per l’Ajuntament durant el segle XXI, de tots els partits, ben pocs compleixen les obligacions d’un catòlic practicant. No hi ha estadístiques ni comprovacions, però s’intueix a la vista de la tendència general. La pregunta és: l’origen religiós de les festes patronals justifica el protagonisme, o la simple presència, de les autoritats polítiques als actes religiosos? Una resposta negativa té poderosos arguments que la sustenten: la resta de l’any no s’acosten al temple, ergo ara no hi tenen cap feina, és gairebé una ofensa als catòlics practicants, la Constitució del 1978 estableix l’aconfessionalitat de l’Estat i, per salut democràtica, convé aprofundir en la separació Estat-Església. Qüestió de principis, vaja.
Emperò es podria argumentar que les tradicions tenen un valor en si mateixes (tot i provenir de temps en què era difícil separar poder civil i poder religiós), que batles i regidors també van a celebracions esportives o presideixen actes culturals perquè representen el conjunt de la ciutadania tot i ser ateus esportius o culturals, que en el fons no té tanta importància (no apuja ni abaixa el preu del pa) i que a la pràctica és difícil trobar un punt d’equilibri que permeti “presidir” les festes patronals sense assistir als actes religiosos.
A la legislatura 2015-2019, el batle Xamena i els regidors del Bloc, jo n’era un, varen intentar trobar aquest equilibri, vàrem començar per posar-lo a l’acord de govern amb PSOE i PI. A la pràctica, no va funcionar: primer, l’oposició, el PP va seguir assistint als actes religiosos i aviat s’hi varen afegir els regidors del PI a títol personal, uns i altres, se suposava. Els regidors del PSOE varen mostrar la seva incomoditat i a final de legislatura les conviccions de tots havien perdut solidesa. Dins el Bloc, tampoc no hi havia un acord unànime. Segon, resultava estrany anar a cercar els Cavallets al Convent el dia de Sant Agustí sense haver assistit a l’Ofici o acompanyar la Mare de Déu del Carme a la barca, però no dins l’església. La coreografia de regidors i altres autoritats no era natural, amb poc marge entre tradició i actes religiosos per a la invenció de nous moviments. A S’Horta i Cas Concos passava una cosa semblant. La batlia de Jaume Monserrat, amb acord amb el PP inclòs, i la pandèmia del 2020 varen deixar aquell intent vist per a sentència.
Així les coses, està clar que les forces polítiques conservadores volen mantenir la presència destacada de les autoritats civils en els actes religiosos com en els millors temps, queden sense consideracions constitucionals ni laïcisme ni punyetes. Sempre s’ha fet així i conservador ve de conservar. Els catòlics practicants pareix que se senten més ofesos per l’absència de les autoritats civils (una absència que vol ser respectuosa amb la seva fe) que per la seva presència, per electoralista i okupa que sigui. En el 2015, en aquest setmanari algú apuntava si els regidors deixarien d’anar als actes religiosos catòlics i començarien a assistir als actes religiosos musulmans. Absurd, un doi.
I les forces progressistes, si volen mantenir-se en els principis de l’aconfessionalitat del poder polític i de vertader respecte als creients, hauran de trobar fórmules que es puguin dur a la pràctica de participar amb “naturalitat” a les tradicions de les festes patronals de cada nucli per evitar el regust franquista del primer banc reservat. De pal·li, ja n’hi ha un a la sortida. Les tradicions no són patrimoni dels conservadors, però caldrà una mica d’imaginació i de temps per trobar l’encaix. Un cop de puny damunt la taula, com el canvi de la Marxa Reial a l’Al·leluia, no pareix una opció amb tants d’actes religiosos a tants de llocs. Una pulsió anarquista convida a proposar que els regidors i altres membres del poder polític senzillament no ocupin cap lloc de privilegi ni presideixin les festes patronals ni els actes associats, que el poble quan està millor representat és quan es representa a si mateix de manera directa.