La desmesura, la ingenuïtat i la incertesa es varen cansar de les burles de na Maria i en Carles. En qualque moment havien acordat que el vincle que tendrien uns i altres es basaria en les normes abstractes d’un joc. Era tot un joc fins que la desmesura, la ingenuïtat i la incertesa es varen ofendre amb tantes faltes de respecte per part dels dos humanets, i cansats d’aguantar provocacions i de sostenir la corda tensada, la varen deixar anar fent volar pels aires en Carles i na Maria. Tal va ser la sembatuda, que des de la Ciutadella de principis de març, fins avui, que ja és grossa primavera, han estat fent voltes de campana per la insondable estratosfera.
El seu feia temps que havia deixat de ser un simple projecte innocent. Aquella idea senzilla que havia servit de propulsora de totes les històries que acumulaven setmana rere setmana, ja no tenia eima de fer una sola passa més, i és que carregava a l’esquena una quantitat inaudita de propòsits. Tots fregant el límit de la desmesura, la ingenuïtat i la incertesa.
Tot i així, tragueren la idea a passejar, almenys una vegada més. I és que per això hi eren ells, per omplir de coratge una idea que per si sola mai no es mouria. No?
Quedaven les darreries d’aquell hivern, les darreres tramuntanades apocalíptiques de Menorca, les darreres tremolors de les pells abrigades, les darreres xocolatades revitalitzants. Les darreres de tot fins a les pròximes.
Ciutadella tenia els carrers banyats, els cels tapats i l’aire emboirat. Na Maria i en Carles tenien dos dies buits per endavant i infinites possibilitats per omplir-los de qualsevol cosa. Per falta de pistes, varen recórrer als protocols.
Si la memòria no els havia mesclat records, un estiu de fa molts anys, en Carles i na Maria havien visitat Menorca i era precisament a Ciutadella que acudiren a un convent de monges a demanar un glop d’aigua, o potser un tassó de llet, en això tenien dubtes que mai no podran resoldre, però si el convent era o no era en aquell poble, aviat ho esbrinarien.
«Al final del carrer, hi ha el convent de Santa Clara» els va dir el de la botiga d’antiguitats. El varen reconèixer tot d’una, aquell era el convent del record.
L’entrada era una petita sala amb una finestra al fons, quan varen veure que hi havia un timbre elèctric al costat d’una petita campana basculant, tot d’una varen saber què fer, els ho havia ensenyat un dia la tieta Pilar*. El feren sonar amb la decisió de qui sap el que vol. Al cap de poc la finestra es va obrir i va aparèixer, a l’altre costat, radiant, la germana Carme. La bona dona anava una mica atrafegada, aquell dia la seva tasca per a la comunitat era fer el dinar, ja anava a contrarellotge abans de la visita d’aquells dos curiosos. Els va escoltar el temps necessari per saber el que volien i, vista la insistència per conèixer-la, els va citar una hora més tard, quan calculava que el dinar ja seria cuit. Abans de tancar la finestra, una pregunta li va sortir de la boca, disparada a traïció per la bondat: «Heu berenat?». No havíem berenat, així que els va dir «formatge o sobrassada?».
Sor Carme va continuar fent el dinar mentre na Maria i en Carles s’empassolaven un pa amb formatge que ella els havia preparat en un moment. Una hora més tard, la campaneta basculant tornava a sonar compassada del timbre elèctric. Sor Carme els va convidar a entrar i els va guiar fins a una sala plena de cadires al voltant d’una tauleta baixa, ben bé pareixia la sala d’espera de la metgessa Llucia, però sense quadres paisatgístics, ni revistes de cavalls, ni música relaxant.
S’assegueren tots tres. La conversa, com no podia ser d’altra manera, aviat va derivar cap al tema central del seu estudi: les formes de l’amor. Topar amb la germana Carme va resultar ser com topar amb un agre de picornells, com un regal caigut del cel. Aquella dona sabia de què xerrava quan xerrava d’estimar i és que era al que s’havia dedicat tota la seva vida. En Carles i na Maria no ho sabien llavors, però era la darrera vegada en qui sap quant de temps, ells també compartirien amb els altres, la forma del seu amor. La desmesura, la ingenuïtat i la incertesa necessitaven descansar, pair tot el que havien après durant tots aquests anys, però sobretot, durant els darrers mesos.
“La desmesura, la ingenuïtat i la incertesa necessitaven descansar, pair tot el que havien après durant tots aquests anys, però sobretot, durant els darrers mesos”
Potser n’acabaven de ser conscients, potser en sortir del convent ja sabien que el neguit que havien detectat la setmana abans, anant a Capdepera, encara no havia dit de la missa la meitat. Tot i així, tampoc no s’ho acabaven de creure, era quasi impossible el que el sentir els insinuava.
Tanmateix, no hi podrien estar més atents del que ja hi estaven, potser no era una atenció excessiva però és que hi havia molts estímuls als quals estar pendents. El més rellevant era el seu estimat Biel Sastre trescant amb tropa per Ciutadella, però és que, a part d’això, encara no havien trobat un lloc d’aixopluc on passar la nit.
Quedaren amb en Biel i la tropa, varen fer una infusió i més tard quedaren amb el senyor Borja Moll, amic dels seus amics, tot amb la calma de qui té el refugi assegurat. No va ser fins a les deu del vespre que els estatuts del regne es varen manifestar. Era fosca, freda i banyada nit i fins llavors l’únic cau que tenien per refugiar-se a Ciutadella era entre les runes de qualsevol poblat talaiòtic de la zona. Tots dos van estar d’acord que l’època de fer el salvatge més del compte ja l’havien superada, llavors només els quedava modificar les lleis i demanar auxili.
Na Margalida Pons no era la primera vegada que els salvava el cul a darrera hora. Més o menys, cada mig any es presenten a ca seva amb una mà davant i l’altra darrere. Aquesta vegada almenys varen tenir la decència de telefonar-li. Al cap de poc ja eren a ca seva. A Ferreries.
(Continuarà)
_
*Consultau la crònica d’Alaró per recordar qui és la tieta Pilar.
