Vaig conèixer en Tomeu Pou fa devers 30 anys, quan vaig començar a escriure –uns quants anys– cròniques al setmanari Felanitx, però la televisió i la corresponsalia dels diaris de tirada insular em varen absorbir quasi tot el temps que tenia disponible i no vaig poder continuar. Així i tot, molt sovint coincidíem a les plenàries –eternes–, a les rodes de premsa i a la majoria d’actes de tot tipus que hi havia al municipi per informar-ne els nostres lectors. Malgrat ser “competència” periodística, quan li vaig fer una consulta o vaig haver de menester una informació, sempre vaig trobar la seva inestimable ajuda. I així molts d’anys, fins que al gener de 2011 en Toni Vicens Massot i en Marc Ordines em varen proposar d’assumir la feina de redacció que feia en Tomeu al setmanari. El repte no era gens fàcil. El llistó estava molt amunt i era una gran responsabilitat per a mi, però després d’una conversa amb en Tomeu a la rebotiga de la impremta Ramon Llull, on es feia el setmanari, m’encoratjà i em vaig animar. De la seva mà vàrem fer el traspàs l’1 d’abril de 2011, però mai m’ha deixat. Sempre hem estat en contacte, telefonades, visites a ca seva o ell feia la passadeta, i els dimecres –dia que maquetam i editam– sempre que podia venia a donar una mà, fins que fa uns mesos, per la malaltia i la pandèmia, ho hagué d’anar deixant.
El Felanitx continua ben viu i, si tot va bé, seguirà, però faltaran els seus consells de mestre, sempre bons i per millorar.
Gràcies per tot. Gràcies, mestre.
