Treure el Felanitx cada setmana vol dir moltes hores de dedicació una setmana i una altra: hores d’escriure, hores de perseguir informacions, hores d’edició i de correcció de texts, hores de fer equilibris econòmics, d’anar a les plenàries, etc. Fa gairebé onze anys que Bartomeu Pou llegà el setmanari a l’Obra Cultural Balear, però des de molt jovenet i fins a la jubilació, juntament amb la seva esposa, Catalina Giménez, i alguns empleats de la Impremta Ramon Llull, treia al carrer un número cada setmana. Eren com a mínim dos vespres setmanals de fer feina fins tard. En la dècada dels 60, la dels 70, la dels 80, la dels 90 i la primera d’aquest segle. Cada setmana.
El setmanari fa poble, tal com diuen els anuncis per incentivar les subscripcions. A un poble on tan poques coses tenen continuïtat, i on ja no se sap ben bé què aguanta el sentiment felanitxer, el Felanitx representa un fil conductor constant. El setmanari actual és hereu de la manera de fer de Bartomeu Pou.
Als anys 60, juntament amb altres persones, el director d’aquest setmanari d’interessos locals va veure que la modernització havia de basar-se en la pluralitat (havia estat marcadament conservador) i en l’ús progressiu de la llengua catalana a les planes del setmanari. I així va ser. A poc a poc, nous i vells col·laboradors varen fer servir el català als seus escrits. També la majoria d’anunciants.
Amb esperit crític, es feia ressò de la realitat social i política del municipi a cada moment. Com ja s’ha dit moltes vegades, potser un número del Felanitx no és gran cosa, però tots els setmanaris d’un any enquadernats, un any i un altre, són un reflex del país felanitxer.
